Em recreava en acabar el dia en el record d’aquella imatge quasi hieràtica, tant de front com d’esquena, aquella musa daliniana, dominant; aquella russa que compartia els sentiments dins de la visió quasi maternal amarant el surrealisme, transformant aquelles vivències que feien, d’un geni per alguns, d’un boig per d’altres, en definitiva d’aquell cadequenc en la seva universalitat que ens havia dibuixat encara que fos només una mica aquella ment diferent en la que es recreen els genis, obrint els celatges sense discutir amb els seus iguals, construint-ne un món distint, aquell que ens proposava el propi manifest, potser aquella societat que, com a ell mateix ridiculitzava, ens presenta aquella indiferència, aquella voluntat d’excloure la resta del seu món propi i particular, on l’amor se’ns presenta com un èxtasi suprem que pot esdevenir quelcom de distint, quelcom de propi, personal i intransferible; de cop aquella barca blanca i blava, la blancor també de les parets, dels laberints, com la vida mateixa i les passions, aquelles passions perdudes entre els coixins i mobles absurds, esdevenen mites, més que no pas un homenatge a la dignitat humana aquella que es replega en cada plec de la nostra pell mentre envellim lenta i inexorablement, com envelleixen i caduquen les idees i esdevenen profanes i estranyes, quan hom veu que els ritmes de la vida configuren nous estereotips, és aleshores on cal identificar el paradigma i compartir les idees, desbrossar-les, descobrint en cada sintagma un senyal, i en cada senyal una idea nova, refeta, reconstruïda.
