Passions

Em recreava en acabar el dia en el record d’aquella imatge quasi hieràtica, tant de front com d’esquena, aquella musa daliniana, dominant; aquella russa que compartia els sentiments dins de la visió quasi maternal amarant el surrealisme, transformant aquelles vivències que feien, d’un geni per alguns, d’un boig per d’altres, en definitiva d’aquell cadequenc en la seva universalitat que ens havia dibuixat encara que fos només una mica aquella ment diferent en la que es recreen els genis, obrint els celatges sense discutir amb els seus iguals, construint-ne un món distint, aquell que ens proposava el propi manifest, potser aquella societat que, com a ell mateix ridiculitzava, ens presenta aquella indiferència, aquella voluntat d’excloure la resta del seu món propi i particular, on l’amor se’ns presenta com un èxtasi suprem que pot esdevenir quelcom de distint, quelcom de propi, personal i intransferible; de cop aquella barca blanca i blava, la blancor també de les parets, dels laberints, com la vida mateixa i les passions, aquelles passions perdudes entre els coixins i mobles absurds, esdevenen mites, més que no pas un homenatge a la dignitat humana aquella que es replega en cada plec de la nostra pell mentre envellim lenta i inexorablement, com envelleixen i caduquen les idees i esdevenen profanes i estranyes, quan hom veu que els ritmes de la vida configuren nous estereotips, és aleshores on cal identificar el paradigma i compartir les idees, desbrossar-les, descobrint en cada sintagma un senyal, i en cada senyal una idea nova, refeta, reconstruïda.

Blogaires lletraferits

Eren quarts de vuit passats quan arribàvem al llogaret de Vallromanes, i el primer impacte, la seva semblança amb Vilassar de Dalt, riera estant; aquells plataners, tot assenyalant el pas de les aigües desbocades, el sauló que deixa, porós, engolir l’aigua que passa, quan passa, als aqüífers; quans records m’han vingut a la ment de la meva infantessa, quants!

Un poblet ordenat, amb un Casal, a la manera de la zona, però ordenat, si m'ho permeteu d'una manera moderna; un casal que acollia la trobada de bloggers que organitzava la presentació del llibre “La Catosfera Literària”, que ha estat editat per Cossetània. L’acte: dinàmic, gens avorrit i molt viu, on aquells textos 2.0 presentats ara en format 1.0, han reviscolat a la vella usança, amb la companyia d’una bona instrumental de jazz, mentre el silenci i la foscor recreaven les paraules gratifiques d’alguns posts escollits, Engolits per la literatura, pels sóns i les cadències de les grafies que ens destil·len les sensacions i les impressions de les vivències i les experiències d'alguns dels autors recollits en aquesta antolologia, hem esperat aquella pluja gratífica que ha volgut caure com saludant l'experiment editorial, aquest dissabte de maig.

Núvol de paraules

Podria semblar un poema minimalista, un haiku en versió moderna, però aquest és el núvol de paraules, d'etiquetes, els tags que apareixen en el ranquing Technoraty d'aquest blog. Mai m'hi havia fixat i curiosament hi descobreixo, m'hi descobreixo, com obrint un llibre i anotant sensacions, emocions, vivències... Potser aquest modest post evidenciï alguna cosa més que paraules, alguna més, segurament.... en silenci, això sí, en silenci.....

filosofia fred haiku notes paraules societat valor vida albert balada cites dialèctica el bé existència hivern humans instant joan manuel serrat josé montilla l'atzar llibertat llum paciència paraula
prudència silenci somriure terra valors veritat ànima

L'asile de nuit

Per ilustrar aquest post una obra de Pablo Ruiz "Picasso"

Rosa Luxemburg, paradigma de la socialdemocràcia germànica (i aquí la denominació "socialdemocràcia" és ben correcta), escrivia des del que ella nomenava “l’asile de nuit” (l’asil de nit): la presó [2] , un seguit de cartes als seus amics i companys; de la que va escriure el 23 de maig de 1.917 , n’he volgut extreure aquest paràgraf, que té una significació que va molt més enllà del concepte mateix del fet polític, albira entre els murs separadors una essència filosòfica que beu, segurament d’aquelles fonts clàssiques; deia, des de Wronke: “….Ara, sóc jo mateixa una mica com el rei Salomó: comprenc, també jo, el llenguatge dels ocells i les bèsties. El que ben entès no vol pas dir que els animals facin servir les paraules humanes, però comprenc el so de les seves veus, les diferents vivències i sensacions que ells experimenten….”[1] , potser escoltant en silenci, en aquell silenci de la nit i la foscor de les ànimes, o senzillament amb els ulls tancats, retrets en nosaltres mateixos com fent del nostre interior el nostre particular món, podrem entendre, penso, aquells mots de Luxemburg dirigits a la Sonitschka, Sonia Liebknecht, la companya de Karl Liebknecht.

[1] Luxemburg, Rosa. Dans l’asile de nuit. Editions de l’Herne. Paris 2007. Pag. 52. traduït per Albert Balada.

[2] Com la societat que ella ens mostra ja al 1.912, com una societat que li sembla aparèixer ja aleshores "bruscament sota les aparences frívoles i enervantes de la nostra civilització que permeten de descobrir l'abisme nihilant de la barabàries i la bestialitat"