Eixiverniu

Protegir el cor de la realitat evident, mirar cap a un altre cantó qui vol percebre realitats diferents a les evidents i continuar com si no passes res, com qui planteja lletanies i lectures que evoquen visions transcendents que ens deixen pensar en aquell cavallet de marbre que resideix en aquella bola nadalenca que ja no fa música però que conserves com un record impertorbable que redescobreixes any rera any i que nia en els atàvics sentiments que conformen alguns solsticis hivernals.

De vegades sentir enveja de no creure, de no voler, de no desitjar; sentir per a superar aquells cinc minuts de bogeria transitòria i descobrir-te de cop, davant d’un mirall tot dient-te que potser cal aturar-se, dir-se tanmateix alguna cosa, saludar-se; despertar dels somnis que ens duen als paradisos que mai hauríem volgut desperts, servents d’un determinat resultat estadístic, que acaba inevitablement amb cava català, quan a mi m’agrada potser el xampany francès a poder ser, o prenent quelcom que no faci moda, ni sentir l’humorista de moda, ni la cantant de moda, ni riure les gràcies de ningú, ni escoltar bajanades.

Poder-te descobrir en el silenci de la terra quan entra en el seu temps de repòs, de calma, d’harmonia; temps en la que es recupera en ella mateixa, com un somni latent lànguid quan s'inspira una cadència simfònica hom veu només aquella atent visió calmada, possible d’escoltar; mentre el vent del nord juga a refredar, l’ambient de tardor s’esgota, lenta, pausadament, gèlida nit va estenent el seu mantell blanc escarxat sobre els roures que ens queden, o les fagedes amortitzades o els camps de cereals erms per la sequera. Ara sí dius, perceps la plàcida vàlua del temps que dorm, del meteor que canvia, i dones les gràcies.

Models

Mentre ens movem pels nostres paradisos personals, recorrent les nostres ànsies i solventant problemes i cuites, el nostre cos social es debilita, passem a formar part d’una paranoia col·lectiva que ens descriu una societat que, mancada de valors, cerca com l’individu mateix la seva pròpia realitat, la conformació nova, a partir de les noves essències i els nous models que han de sorgir, el paradigma està canviant, però encara no s’ha produït el canvi, encara ens movem en els models de postguerra, amb els mateixos tics, fins i tot les modes es recreen una i una altra vegada, perquè les formes en la indumentària ens defineixen exactament com som per com vestim.

Resulta difícil de vegades entendre la nostra pròpia evolució com a europeus, la complicada vida que ens ha estat donada en viure, guerres fratricides que han recorregut el continent, per defensar no se sap ben bé que, però que ens han portat a desestructurar la nostra civilització, a tenir els morts per bandera que és reivindicada en la següent generació. De fet, resulta talment difícil d’aconseguir que ens considerem germans, oblidant banderes i fronteres. Si aquesta no és la retòrica convencional a l’ús i fins i tot els sobiranistes que per tot arreu d’Europa n’hi ha ho veuen des d’una altra perspectiva.

En tot cas, potser el recurs fàcil, o no tant a pensar en Paris, en la seva intel·lectualitat, en la seva essència ens podria treure d’aquest mal que ha recorregut el nostre país durant tants de segles. Una amiga es mostrava recentment admirada per aquesta ciutat i em reconeixia la raó que tenia quan la defensava no tant com a destí turístic que com a model de vida. En tot cas el só, i la paraula de Edith Piaff, ens permet amb el seu accent de retrobar aquella particular cadència que a mi em té enamorat.