Blogosfera, apunts per al debat

Per a poder avaluar la situació de la blogosfera, i no m’estic referint encara a cap àmbit concret, sinó al conjunt de blogs que “habiten” la xarxa, més que el recurs als actuals medidors: Technoraty o Alianzo, per a citar-ne dos, és necessari al meu entendre de fer-ne avaluacions científiques, amb un toc d’objectivitat. En aquest àmbit, serien dues avaluacions també de referència, les que ens fan dos diputats, un al Congrés i l’altre al Parlament. Per una banda la Diputada Lourdes Muñoz que actualitza i compara estudi en lo relatiu als blogs en clau de gènere en l’àmbit de la política. Per l’altra el Diputat José Antonio Donaire que actualitza i compara l’activitat dels blogs.

Les aportacions d’aquests dos reputats bloggers ens fan adonar de quin l’escenari, quin és el mapa de la blogosfera, circumstanciadament referida a l’àmbit polític, estaria per veure si aquesta avaluació podria ser traslladable, en allò que ho pogués als àmbits generalista de la globalitat dels blogs, al menys en aquells que poden ser referits al nostre país. Per a poder fer alguna avaluació necessària, tot sigui dit, i sembla que ja hi comencen a veure’s-hi alguns treballs doctorals, fonamentalment vinculats als estudis "blog" i "TIC", com en l’àmbit dels màsters en TICs, que podem trobar en diferents universitats. En tot cas per a poder establir una adequada avaluació, caldria ,al meu entendre, establir clarament la taxonomia dels blogs, que no és altra cosa que determinar-ne la temàtica i a partir d’aquí el nivell relacional més que d’influència, convenint que en tot cas el “sistema” blog requereix de les noves tecnologies per al seu ús, de manera que hauriem de convindre que necessàriament són elements de les tecnologies de la informació i la comunicació, com a instrument genèricament absolutament consolidat.

Aquesta taxonomia podria establir-se a partir de la determinació de l’existència de blogs corporatius, professionals o semi-professionals, per una banda, de blogs d’activisme cívic, social, literari, filosòfic, polític, etc., per altra banda, i un tercer clúster de blogs referit al del periodisme o blogoperiodisme, és a dir a referir situacions o anàlisi de situacions, en aquest sentit no oblidem el blog darrerament guardonat amb els Ortega y Gasset, Yoaní Sanchez, per exemple. Descobrir-nos els àmbits sense entendre cap descripció taxonòmica com a tancada i subjecte a permanent discussió i canvi, seria el principi que ens aporta aquest nou model de gestió, la blogocosa, com la refereix el meu vell amic, Enrique Castro, més enllà de les delimitacions temàtiques o territorials a les que tendeixen els blogs marcadament en l’actualitat, un”mercat” al meu mode de veure, que haurà de venir regulat fonamentalment per una “autoregulació” que com tot en els àmbits de la llibertat com és el procés de gestió i opinió en el “fenomen blogger”, s’acaba produint sempre.


Alguna bibliografia de consulta que trobo interessant:

* Bartolomé, D. i Montoya R. “Blogs un vistazo al fenómeno de la moda”. 2006.,
http://sociedaddelainformacion.telefonica.es/jsp/articulos/detalle.jsp?elem=3154
* Cerezo, J.M. “La Blogosfera Hispana” 2006.
http://www.fundacionorange.es/areas/25_publicaciones/la_blogosfera_hispana.pdf
*Vazquez Rocc, Adolfo. “El fenómeno blog: “disturbios en el parque humano”. 2008.
http://adolfovrocca.bligoo.com/content/view/200982/
*Castells, Manuel : “Comunicación, poder y contrapoder en la sociedad en red”. 2008.
http://www.campusred.net/TELOS/articuloAutorInvitado.asp?idarticulo=1&rev=75

Models

Mentre ens movem pels nostres paradisos personals, recorrent les nostres ànsies i solventant problemes i cuites, el nostre cos social es debilita, passem a formar part d’una paranoia col·lectiva que ens descriu una societat que, mancada de valors, cerca com l’individu mateix la seva pròpia realitat, la conformació nova, a partir de les noves essències i els nous models que han de sorgir, el paradigma està canviant, però encara no s’ha produït el canvi, encara ens movem en els models de postguerra, amb els mateixos tics, fins i tot les modes es recreen una i una altra vegada, perquè les formes en la indumentària ens defineixen exactament com som per com vestim.

Resulta difícil de vegades entendre la nostra pròpia evolució com a europeus, la complicada vida que ens ha estat donada en viure, guerres fratricides que han recorregut el continent, per defensar no se sap ben bé que, però que ens han portat a desestructurar la nostra civilització, a tenir els morts per bandera que és reivindicada en la següent generació. De fet, resulta talment difícil d’aconseguir que ens considerem germans, oblidant banderes i fronteres. Si aquesta no és la retòrica convencional a l’ús i fins i tot els sobiranistes que per tot arreu d’Europa n’hi ha ho veuen des d’una altra perspectiva.

En tot cas, potser el recurs fàcil, o no tant a pensar en Paris, en la seva intel·lectualitat, en la seva essència ens podria treure d’aquest mal que ha recorregut el nostre país durant tants de segles. Una amiga es mostrava recentment admirada per aquesta ciutat i em reconeixia la raó que tenia quan la defensava no tant com a destí turístic que com a model de vida. En tot cas el só, i la paraula de Edith Piaff, ens permet amb el seu accent de retrobar aquella particular cadència que a mi em té enamorat.