Viure un relat prou llarg...

Fotografia original de Montse Esteba.

Quan hom supera la realitat mateixa, quan la vida t’ha permès de viure un relat prou llarg, per entrar en la reflexió de la maduresa que acomboia no poques experiències, i un relat prou dens com per destriar l’excurs fal•laç, quan les circumstàncies et situen en el moment precís que et permet observar sense amanyacs, és aleshores quan, sense sorpreses banals, allò que t’envolta com en una relació sense depassar la pròpia naturalesa de les coses, com un passatge d’una nova història a conrear, esdevé una nova proposició que podries sustentar sense equívoc, sense traïció als teus principis, com una sanció immanent i en certa manera com recreant una virtut fatalista que ens situa ben a prop del tot del que en formem part. 

Lleida, 09 de setembre de 2012
Albert Balada ©

Honestedat

Reconèixer l’honestadat com un valor intrínsec en les relaciones humanes, comporta el reconeixement d’una virtut que ens descriu el pudor i la decència com adjectivacions sinònimes de les bones costums com d’allò raonable; allò que ens porta a veure en els principis de l’existència humana aquella ànima individual connectada inexorablement amb l’ànima col·lectiva, aquella ànima universal, com ens descriuren els pitagòrics, establerta en la pròpia naturalesa dels sers humans com les pasions i la raó que les governa i guia fins aconseguir l’harmonia, en un entroncament que ens recorden els models del logos i sofia en la base filosòfica occidental tant com els proceptes orientals del Zen i el Taoisme o fins i tot del budisme.

Parlem del modelatge basat en la determinació del bé i la bellesa, en la mateixa mida com és pot establir els principis de la lleialtat i el deure, principis que ens permeten descobrir allò que ens identifica amb la responsabilitat mateixa que tenim els humans respecte del nostre entorn, com una ordre divina.