Sigues...

Sigues honrat en els teus actes amb tothom. Creu en la justícia, però no en la que diuen els altres sinó en la teva pròpia, en el teu coneixement i en el dels que t’han precedit, perquè has de ser font de la distinció entre el bé i el mal, entre el correcte i l'incorrecte.

Aixeca't, sense por i amb humilitat que no sigui falsa, per sobre la massa de gent amb por d'actuar, doncs amagar-se com una tortuga dins la closca no és viure, cal tenir un valor heroic, encara que resulti perillós, que no és altra que viure plenament, de manera complerta i meravellosa, sense ceguesa, però amb intel•ligència, essent fort en el respecte i la prudència. 

Has d’entrenar la ment i l’ànima, més enllà de la força dels homes, desenvolupant el teu poder en l’ús del bé per a l’altri, amb compassió necessària per a ajudar als teus companys en el seu camí, sempre que et sigui possible.

No abonis la crueltat, doncs no has de menester demostrar la teva força, ans sies cortès fins i tot amb els teus adversaris, doncs sense aquesta actitud, no series diferents dels animals, car has de ser respectat per la manera com tractes als altres, aquesta és la teva veritable força, aquella que es farà evident en els moments de necessitat.

Sigues honest i acompleix allò que dius, perquè quan alguna cosa emprens ha de semblar com si ja l’haguessis fet, però que res ni ningú pugui aturar la teva paraula, doncs en el simple i senzill fet de prometre o jurar hi ha d'haver la suficiència, car parlar i fer han d’esdevenir el mateix. 

Sigues tu el teu propi jutge, amb la consciència com les teves decisions reflecteixen el que realment ets, ningú pot amagar-se d’un mateix.

I com que fer o dir una cosa et pertany, sigues responsable del fet o del dit, com de les seves conseqüències, això et farà intensament lleial, perdurablement fidel, doncs les paraules d’un home lliure i de bons costums són com les seves empremtes i et seguiran per sempre.

© Albert Balada

25-05-2014

Hi ha algún límit...

Hi ha algun límit en la cerca de la veritat? Potser és cert que hi ha tantes veritats com essers, perquè cadascú reflectim la nostra veritat, en la aproximació a l’absolut des de les nostres particulars perspectives, però també podrem convindre com alguna doctrina ens ensenya, que com més sublim sigui la veritat, menys límits hi haurà per determinar-la.

Ens cal però ser honestos, en el sentit que allò que és veritat, ho és sempre, doncs en cada detall pot sostenir-se sense ser refutada, de manera que, en sentit contrari, allò que no és cert, no resisteix, doncs ha de menester més incerteses per a sostenir-se i sempre pot ser refutada.

© Albert Balada

11-12-2013

Una cita: K'ung-fu-tzu

“... Quan un ocell és a punt de morir, el seu cant és llastimós. Quan un home és a punt de morir, les seves paraules són certes. Hi ha tres principis de conducta que els homes de la classe dirigent haurien de considerar com especialment importants. Quan la conducta és decorosa és lliure de tota rudesa; quan l’aspecte és honest, s’inspira confiança; quan les paraules són ben escollides, s’és alliberat de caure en la vulgaritat.”[1]  

---

[1] K'ung-fu-tzu*. Els quatre llibres. Traducció Chen Ling Llibre I. Anacletas. Capítol IV, el mestre i els seus deixebles. Col·lecció Ares 20. Ed. CEC, SA. Caracas. 1999. Pag. 53.

* (551-479 a.c.) fou un reconegut pensador xinès 

Només la veritat ens farà lliures...

L’orgull no dóna el poder. L’aigua fa verda la terra i torna la vida... No és alçada, ni el pes, ni la bellesa, ni cap títol, com tampoc el diner, el que fa gran una persona. És la seva honestedat i respecte pels sentiments i interessos dels demés. Quan parla de cara i viu d’acord amb el que diu, quan està amatent, quan mira als ulls i somriu. Una persona és gran quan compren, quan és capaç de posar-se en el lloc dels altres, quan obra no d’acord al que hom espera d’ ell, sinó d’acord amb allò que hom espera d’un mateix.

Honestedat

Es diria potser una excusa, una manera d’entendre les coses, però el cert és que les veus s’apaguen, es mitiguen, després de tot plegat i sembla com si ja no interesses la cosa o fes por de parlar-ne. Perquè, si tot plegat respon al silenci col·lectiu, al voler veure les coses com si no passes res, com si veneréssim tots plegats la santa paraula democràtica, quan sabem a sensu intern que veritablement no és així. Recentment un titular de diari ens preguntava: “hipòcrites o idiotes[1]” i la pregunta que se’ns formulava no ho era de baladí, perquè la veritat és que les coses s’interpreten sempre segons els interessos que hom tingui en un determinat afer, com si l’objectivitat es perdés en mig de les paraules escrites o dites o com si la història no fos més que un parany que cal deixar de banda, sense aprendre dels fets que ens han precedit. La hipocresia és quelcom que conforma una de les essències socials més a l’ús en aquesta nostra societat post industrial nostra, com sinó podria respondre’ns a tota l’estructura actual de manera que no fos absolutament necessària per a establir criteris uniformadors?.

La fórmula grega ὑπόκρισις que dona raó del nostre vocable modern ens acosta prou al significat d’actuar, perquè la hipocresia no deixa de ser més una actuació, una manera de fingir que ens apropa a nous conceptes de moralitat, segurament distints als que hom podria entendre com a vàlids i categòricament eficients. És en aquest senti que caldria preguntar-nos si aquesta “interpretació” en el nostre context ordinari no serà que ens deixa una certa cabuda al perfil idiòtic que ja ens descriure també els grecs amb ἰδιώτης, un recorregut cap a l’egoisme individualista que ens allibera de l’ interès pels assumptes públics, amb quina actitud no fem sinó privar-nos de nosaltres mateixos i deixar que aquella moralitat que guia la hipocresia ens allunya dels interessos als que ha de tendir tota acció o omissió en la res pública.

Perquè ens hauria d’importar que s’adjectivés la democràcia, o que la història mateixa del pensament i de les idees es deixés de banda recreant falses teories sustentades en falsàries visions de la historia passada i present? Potser perquè com que ens assembla que ens queda lluny mai en el nostre entorn immediat podria donar-se? De nou els conceptes que ja els clàssics van analitzar en la seva consideració cívica apareixen per recordar-nos que no hi ha més imperatiu categòric que aquella moral kantiana on la consciència moral domina d’una manera absoluta i ordena d’una manera incondicionada, on el deure nos suposa conveniències, satisfaccions o estratègies, sinó que és un fi per ell mateix, en el sentit en el que Plató[2] va concebre i descriure el concepte de virtut, αρετή, essencial substent de les arrels de la ètica mateixa, de la perfecció en els propòsits, virtut que queda sense sentit si està mancada de magnanimitat, μεγαλοψυχια, de temprança, σοφροσυνη, i de justícia, δικαιοσυνη. Seria per tant comprensible, més enllà de tota idea metafísica o realitat espiritual que deixéssim l’ idiotesa i l’ hipocresia al marge dels valors morals que ens són exigibles, per esdevenir bons homes, en el sentit estricte del terme αριστοι. Ens queda, però, un darrer element a descobrir i aquest ens el descobreix Ciceró[3] en parlar-nos de la honestedat, perquè lo honest, segons els jurisconsult romà d’allò útil, però també profitós que en definitiva configura tota cosa honesta. De manera que si la raó es la que ens distingeix dels animals, també la nostra natura prudent, magnànima i decent és la que configura tota acció, tota actitud, honesta i per tant legítima al profit que la raó li ho dona.

---

[1] http://www.elpais.com/articulo/internacional/Idiotas/hipocritas/elpepiint/20090705elpepiint_2/Tes

[2] Plató. Diàlegs, obres completes en 9 volums. Ed. Gredos. Vol I. Madrid. 2003

[3] Ciceron, Marco Tulio. Los Libros de Marco Tulio Ciceron. Ed. Benito Monfort. 1774. Biblioteca digital de la Universidad Complutense de Madrid. 2009. pag. 9

Honestedat

Reconèixer l’honestadat com un valor intrínsec en les relaciones humanes, comporta el reconeixement d’una virtut que ens descriu el pudor i la decència com adjectivacions sinònimes de les bones costums com d’allò raonable; allò que ens porta a veure en els principis de l’existència humana aquella ànima individual connectada inexorablement amb l’ànima col·lectiva, aquella ànima universal, com ens descriuren els pitagòrics, establerta en la pròpia naturalesa dels sers humans com les pasions i la raó que les governa i guia fins aconseguir l’harmonia, en un entroncament que ens recorden els models del logos i sofia en la base filosòfica occidental tant com els proceptes orientals del Zen i el Taoisme o fins i tot del budisme.

Parlem del modelatge basat en la determinació del bé i la bellesa, en la mateixa mida com és pot establir els principis de la lleialtat i el deure, principis que ens permeten descobrir allò que ens identifica amb la responsabilitat mateixa que tenim els humans respecte del nostre entorn, com una ordre divina.

Equipatges

Per ilustrar aquest post, un fotografama del film "le chien andalou" de Luis Buñuel

De vegades el monstre que portem dins, aquella fera alimentada amb els infortunis i delida per les misèries i els capricis de la vida, com per les formes desvirtuades de l’existència, no se’ns presenta a la vista confonent-se amb models de prudència i misteri, aquell somriure potser maliciós o la mirada ingènua teatralitzada ens fa reinterpretar, malinterpretar l’autèntic sentit de tot plegat

L’espai es desdibuixa, perquè aquella ària esplèndida com murmuri en l’aire dels sons melodiosos resulta un pentagrama de motius sense sentit que desdibuixen el contrapàs dels somnis, aquells que arrelats en una interpretació ascètica de la realitat mateixa, quan les mans omnímodes de la saviesa arrabassada en fan del foc d’encenalls quelcom de normal.

Només amb el convenciment que el somriure és la medecina més efectiva davant de tot incivisme, que el silenci advoca un principi d’honestedat indescriptible, ens pot fer conscients de fins a quin punt la senda humana està necessitada del recurs al saber, al saber antic, al saber clàssic, aquell que fins a Plató es va transmetre de manera oral de mestre a deixeble, com quelcom eteri que pot fondre’s en la immensitat de l’univers del coneixement que els homes han de menester per a subsistir en el bosc de l’existència, arrossegant aquella càrrega que el temps en dóna d’experiència com un bagul que conforma el nostre únic i eficaç equipatge.

Reflexions sobre l'existència

Després de participar activament en el món de la política i els negocis, Ghandi, Mahatma Ghandi inicia un procés que és 0bjecte de no poques tesi doctorals; el model de l'alliberament d’un país de països, d’un continent mateix com és la Índia respecte del procés colonial anglès.

Certament el model, a banda del resultat conseqüència i efecte, ens inspira encara ara una certa compassió. Servir la teva pròpia persona al principi de la no violència, al principi de la resistència passiva, sense cercar mitjançant l’atac allò que pot obtenir-se d’una manera tranquil·la, reposada, gens submisa, amb un somriure a la boca i sense l’enveja com element substancial de l’existència.

Podria resultar difícil d’entendre, però la motivació d’un col·lectiu humà conscient de la seva transcendència, no pas personal, però si espiritual i humana porta a la gent que seguia Ghandi, no pas tota també és cert, a saber-se absolutament dipositaris d'un llegat ancestral, com nosaltres ho som a la vegada del nostre, del que ens han llegat els nostres pares i avis, com un model de vida, en el que heretem el nostre entorn i les relacions que d’ell se’n deriven.

Abastar el món a partir del principi de no resistència, del principi de serenor, avaluant cada dia com el primer i el darrer de la nostra existència a la vegada, suposa abastar un nou món de sensacions, de valors, de principis, en definitiva d’honestedat amb un mateix i amb l’entorn, enllà on la casualitat o l fatalisme l’han portat a néixer.