Viure un relat prou llarg...

Fotografia original de Montse Esteba.

Quan hom supera la realitat mateixa, quan la vida t’ha permès de viure un relat prou llarg, per entrar en la reflexió de la maduresa que acomboia no poques experiències, i un relat prou dens com per destriar l’excurs fal•laç, quan les circumstàncies et situen en el moment precís que et permet observar sense amanyacs, és aleshores quan, sense sorpreses banals, allò que t’envolta com en una relació sense depassar la pròpia naturalesa de les coses, com un passatge d’una nova història a conrear, esdevé una nova proposició que podries sustentar sense equívoc, sense traïció als teus principis, com una sanció immanent i en certa manera com recreant una virtut fatalista que ens situa ben a prop del tot del que en formem part. 

Lleida, 09 de setembre de 2012
Albert Balada ©

Interpretar

Trencant la nit quan comença la matinada, aquella en que has estat castigat sense veure les campanades de l’antiga presó, qui la recorda…condemnat a beure’t aquell cava que no cal ficar a la nevera, fora al balcó que gela també refreden les coses i els ànims posats a dir, mentre un dit de gebra llença lluentor en l’aire sobre el metall dels cotxes adormits a l’asfalt que ennegreix encara més la nit. Veus com s’il·lumina als acords de nous instruments d’aquella nova generació que ens ha fer de reconèixer la revolució tecnològica com a vital, com gestionen les llums d’aquella torre que tan ens assembla a la de la city de Londres, posats a dir, en la modernor de les interpretacions segurament, estranyes similituds, intertextualitat ho va batejar una escriptora, recordeu?.

Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.

I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...

El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides

Descobrir com un autor, com un escriptor i director com Woody Allen, es recrea en els principis de la mitologia grega, emociona quan ho descobreixes; fins i tot el títol fa referència a Cassandra (Κασσάνδρα), "la que enreda als homes", que dóna nom a la pel·lícula i al vaixell protagonista estàtic dels esdeveniments al principi i al final de l'obra, i fa referència als principis mateixos que van ser presents en les tragèdies gregues, en les obres també d' Esquilo, Sòfocles i Eurípides.

Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.

Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.