Fotografia original de Montse Esteba.
Quan hom supera la realitat mateixa, quan la vida t’ha permès de viure un relat prou llarg, per entrar en la reflexió de la maduresa que acomboia no poques experiències, i un relat prou dens com per destriar l’excurs fal•laç, quan les circumstàncies et situen en el moment precís que et permet observar sense amanyacs, és aleshores quan, sense sorpreses banals, allò que t’envolta com en una relació sense depassar la pròpia naturalesa de les coses, com un passatge d’una nova història a conrear, esdevé una nova proposició que podries sustentar sense equívoc, sense traïció als teus principis, com una sanció immanent i en certa manera com recreant una virtut fatalista que ens situa ben a prop del tot del que en formem part.
Lleida, 09 de setembre de 2012
Albert Balada ©
