Una cita: Lluís Pastor

“...La informació ha canviat de mans en molts casos de conflicte d’interessos però els mecanismes socials encara estan ancorats a l’època en que la xarxa no existia i ens havíem de creure les mentides de les fonts interessades.”[1]

---

[1] Pastor, Lluís. “Globics”.elsingulardigital.cat. 25-06-09.

Democràcia horitzontal

No sabria dir res més sobre política que cercar el silenci per escoltar qualsevulla persona que vulgui fer de rapsode i llegir i rellegir, regalimant les paraules, sobre els diàlegs de Plató en la seva obra cabdal “La República”. Certament la meva manca d’originalitat mereix un càstig que jo mateix m’atorgo en el convenciment que els paradigmes es toquen i que la interpretació de tot allò polític significa sempre la comprensió de les essències primeres, d’aquelles paraules de l’àgora, de la comunió amical i fraterna a l’entorn del mestre, com aquell que seria condemnat a la cicuta.

Però d’aquella condemna a mi m’agrada sempre remembrar el record del deute amb l’amic que calia satisfer, no fos cas..., i diuen els seus deixebles que així ho va deixar dit. Nobilíssim Sòcrates que Plató venera com instrument de la seva doctrina.... Cal evocar però altres axiomes i després de la moda de la democràcia participativa, que encara dura, i ha pogut quallar, si més no, en algunes doctes pràctiques programàtiques, per indefensió dels electes diria jo, flac favor es fa a la democràcia deliberativa, essencialment evolucionada en els nostres dies.

Neix al meu entendre, però, a banda, un nou concepte, fruit del progrés del concepte “xarxa”, on el testimoni democràtic ha quedat en entredit; un nou paradigma, quasi un mig paradigma diria jo: la democràcia horitzontal, naixença en contraposició a la democràcia vertical, objecte natural del esquema orgànic del nostre model de convivència. La democràcia horitzontal beu de les fons de les relacions que s’estableixen, de les opinions que es generen i de la creació d’un model ad hoc que s’oposa a l’opinió establerta, a l’opinió dirigida, creant un principi viral de transmissió que podria no encaixar en les arrels mateixes de la nostra adolescent democràcia, democràcia que veu en les tradicions anteriors paneuropees.

La democràcia horitzontal estimula procediments de pluja d’idees en torn a conceptes bàsics en la gestió, de la mateixa manera com ajuda a plantejar un paper d’iguals en la resolució de conflictes o en els processos negociadors, fins al punt que l’intercanvi de rols planteja un model d’economia de pensament o una garantia de pensament utilitarista que garanteix un context de debat en permanència, difícilment assolible a partir de la component exclusivament deliberativa i de l’estadi de verticalitat.

Blogosfera, apunts per al debat

Per a poder avaluar la situació de la blogosfera, i no m’estic referint encara a cap àmbit concret, sinó al conjunt de blogs que “habiten” la xarxa, més que el recurs als actuals medidors: Technoraty o Alianzo, per a citar-ne dos, és necessari al meu entendre de fer-ne avaluacions científiques, amb un toc d’objectivitat. En aquest àmbit, serien dues avaluacions també de referència, les que ens fan dos diputats, un al Congrés i l’altre al Parlament. Per una banda la Diputada Lourdes Muñoz que actualitza i compara estudi en lo relatiu als blogs en clau de gènere en l’àmbit de la política. Per l’altra el Diputat José Antonio Donaire que actualitza i compara l’activitat dels blogs.

Les aportacions d’aquests dos reputats bloggers ens fan adonar de quin l’escenari, quin és el mapa de la blogosfera, circumstanciadament referida a l’àmbit polític, estaria per veure si aquesta avaluació podria ser traslladable, en allò que ho pogués als àmbits generalista de la globalitat dels blogs, al menys en aquells que poden ser referits al nostre país. Per a poder fer alguna avaluació necessària, tot sigui dit, i sembla que ja hi comencen a veure’s-hi alguns treballs doctorals, fonamentalment vinculats als estudis "blog" i "TIC", com en l’àmbit dels màsters en TICs, que podem trobar en diferents universitats. En tot cas per a poder establir una adequada avaluació, caldria ,al meu entendre, establir clarament la taxonomia dels blogs, que no és altra cosa que determinar-ne la temàtica i a partir d’aquí el nivell relacional més que d’influència, convenint que en tot cas el “sistema” blog requereix de les noves tecnologies per al seu ús, de manera que hauriem de convindre que necessàriament són elements de les tecnologies de la informació i la comunicació, com a instrument genèricament absolutament consolidat.

Aquesta taxonomia podria establir-se a partir de la determinació de l’existència de blogs corporatius, professionals o semi-professionals, per una banda, de blogs d’activisme cívic, social, literari, filosòfic, polític, etc., per altra banda, i un tercer clúster de blogs referit al del periodisme o blogoperiodisme, és a dir a referir situacions o anàlisi de situacions, en aquest sentit no oblidem el blog darrerament guardonat amb els Ortega y Gasset, Yoaní Sanchez, per exemple. Descobrir-nos els àmbits sense entendre cap descripció taxonòmica com a tancada i subjecte a permanent discussió i canvi, seria el principi que ens aporta aquest nou model de gestió, la blogocosa, com la refereix el meu vell amic, Enrique Castro, més enllà de les delimitacions temàtiques o territorials a les que tendeixen els blogs marcadament en l’actualitat, un”mercat” al meu mode de veure, que haurà de venir regulat fonamentalment per una “autoregulació” que com tot en els àmbits de la llibertat com és el procés de gestió i opinió en el “fenomen blogger”, s’acaba produint sempre.


Alguna bibliografia de consulta que trobo interessant:

* Bartolomé, D. i Montoya R. “Blogs un vistazo al fenómeno de la moda”. 2006.,
http://sociedaddelainformacion.telefonica.es/jsp/articulos/detalle.jsp?elem=3154
* Cerezo, J.M. “La Blogosfera Hispana” 2006.
http://www.fundacionorange.es/areas/25_publicaciones/la_blogosfera_hispana.pdf
*Vazquez Rocc, Adolfo. “El fenómeno blog: “disturbios en el parque humano”. 2008.
http://adolfovrocca.bligoo.com/content/view/200982/
*Castells, Manuel : “Comunicación, poder y contrapoder en la sociedad en red”. 2008.
http://www.campusred.net/TELOS/articuloAutorInvitado.asp?idarticulo=1&rev=75

Les mosques coneixen de fronteres?

Resulta rar per un “urbanita” com jo, recórrer camins de l’horta i descobrir un nou paisatge, distint i formós; un món de noves sensacions, de colors, d’aromes, de sorolls, un paisatge dalt de turons no gaire alts, el suficient per abrigar-te, mentre aquell fred matiner, quan el sol encara no calenta, et permet gaudir d’aquella olor de romaní i farigola, et permet gaudir de la visió de tota la vall del Segre, aquella que, com deia algú: “ no reconeix les fronteres, com no ho fan tampoc les mosques”.

Gaudia en companyia d’alguna cosa més que del plaer d’aquells horts especialitzats, els que les darreres pluges havien netejat per mostrar-me uns arbres de verd intens. Descobrir restes basilicals paleocristians, contemplar les connexions amb el riu, la vegetació de ribera i aquells arbres que simbolitzen una part de la nostra història, potser recordar el que va passar per aquelles terres fa més de 2.000 anys, quan van ser per un temps el centre del món civilitzat.

La recerca, la investigació de l’espai i del temps, dels recursos que podrien esdevenir lúdics però alhora poder plantejar possibilitats econòmiques distintes del sistema productiu i industrial tradicional, fa que calgui un plantejament de l'aprofitament dels recursos naturals com de la mateixa historia d’aquella vall del Segre que tenim tant a prop i que ahir lluïa en tota la seva esplendor; potser perquè la claror del temps després de la desitjada pluja i les notícies que ens arriben de Madrid i Barcelona, ens feien redescobrir als meus amics i a mi aquest espai que podría ser un oferiment social, si som capaços això sí, de saber treballar en xarxa i fer descobrir a tothom que el localisme a preservar ha de deixar pas a tot allò que ens fa “germans”, "fraternals" en definitiva, descobrir el principi de les aliances lluny dels principis clientelars; la manera de fer viable, de fer possible, que s' entengui en territoris petits com aquest que tothom complementa a tothom com tothom alhora ha de poder gaudir de l’avantatge de formar part d’un tot.

Notes VI: Aprendre

Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

Una cita: Pierre Lévy

Sense barrera semàntica o estructural, la xarxa tampoc esta fixa en el temps. S’unfla, es mou i es transforma permanentment (1)

---

(1) Lévy, Pierre. “Cibercultura. La cultura de la societat digital”. Anthropos Editorial, Rubí (Barcelona). 2007. Pag. 133.

Le regard du ciel ou le regard de mon chat

A la foto la meva gata "dolça"

Viatjar per l’espai de les idees a la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures, recrear-nos en els espais de filosofia, per aconseguir el progrés de la nostra humanitat, defugir quedar-se quiet, però tampoc adorar cap ser viu, perquè el nostre cos és temporal, les idees són eternes, així ens permet de significar-nos a nosaltres, peons d’aquesta gran partida d’escàs que és la nostra humanitat, en el pervindre de les generacions futures, en la conversa permanent amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim al voltant, valorant absolutament el somriure i el silenci, com l’amor i el bé universal, en la clara i evident conseqüència que això ens pot reportar, que pot reportar al nostre entorn.

Viatjar també temporalment a la descoberta de la cultura ens pot por portar lluny a la recerca de la cultura universal que es recrea en la llarga i permanent construcció d’aquesta Europa tant nostrada, i podem aturar-nos en una plaça qualsevol per escoltar aquell violí que ens recrea la música i les melodies de Mozart. Envejant el privilegi de qui el té, com gaudir de l’amistat de les notes de delecten en l’aire gèlid de les tardes austríaques, però quina experiència ens serà representada en format fotogràfic, per poder gaudir-ne dels paisatges i les persones que hauran estat models de l’objectiu indiscret, fins i tot de vegades impertinent de qui recerca el missatge permanent, el discurs de la mirada o de l’objecte i que espero retrobar a través de la mirada serena de la Cristina Catarecha.

Però avui el dia m’ha sorprès amb una altra troballa, una d’aquelles que emociona, com saber d’un naixement, perquè també una altra mirada serena, intel·ligent i amiga s’ha atrevit a aventurar-se a la xarxa, descobrint-nos aquell secret de saber dir les coses, amb la dignitat absoluta de qui creu en els ideals clàssics, de qui creu, en definitiva en allò que significa saber-nos instruments de la llum i del bé; de vegades la vida et permet, encara d’emocionar-te per aquestes petites però transcendents aventures del intel·lecte que ens permet de saber-nos vius, al menys, un dia més en el camí de les nostres vides, potser per això Martín L. ens descobreix la seva visió del món i es llibera, com un ocell que alça el vol a la recerca del seu propi univers, a cop d’ala, mentre el sol no aconsegueix d’encegar-lo i s’enlaira cap als núvols finíssims que dibuixen figures etèries que ens deixen gaudir de l’espectacle més impressionant de la terra: gaudir del cel, amb la mirada serena d'un gat, o aquella dolça mirada d'un gos, o la del company o la de l'amic, tant se val, mentre poguem volar a les alçàries de la llibertat.

Netocràcia

Quan recentment em convidàvem en una escola de quadres a parlar sobre la nova forma de fer política, la política 2.0 com es diu ara, la política mitjançant de la xarxa, el fenomen blogger sobre el que ja he escrit alguna vegada, pensava que aquest divertimento que pot suposar per alguns de nosaltres, articles curts, una fenomenologia essencialment epistolar, un llençar als buits del silenci teranyinòs sense esperar res a canvi, ni tan sols influenciar sobre res o sobre ningú, sembla que és alguna cosa més, si tenim en compte els darrers estudis sobre el particular i la realitat de la xarxa política mateixa com ha posat de relleu recentment algun micro estudi, fet a partir de la incidència dels blogs polítics en la xarxa on determina d’una manera més o menys fiable el valor que els blogs cobren en els rànquings que poden establir motors de recerca com Technorati o Alianzo, en funció de les visites, els enllaços, les referències o l’existència mateixa en blogs de blogs.

De fet per citar alguna font, la consultora de màrqueting Forrester Research, coneguda per alguns altres estudis en els entorns de la xarxa i el màrqueting, publicava fa alguns mesos un investigació sobre la dimensió dels blogs en la xarxa, de les pàgines web o bitàcoles, com en vulgueu dir si ens resistim a utilitzar la terminologia saxona, de fet el curiós del seu estudi és que com en la societat, un 50% dels blogs estan inactius, fidel reflex de la pròpia realitat. La consultor planteja una col•lectivitat definida substancialment per molts pocs grups; els que anomena creadors, aquells que publiquen blogs i pengen vídeos, fotografies, etc. que situa en un 13%; els que anomena crítics, aquells que fan comentaris als blogs, voten, etc, que situa en un 15%; els que anomena col•leccionistes que utilitzen fonamentalment RSS, tags o núvols, en llenguatge blog que situa en un 15%; els que anomena socialitzadors, aquells que es donen d’alta en xarxes o blogs de blogs que els situa en un 19%; els que considera espectadors, els que llegeixen realment blogs i que els veu com un 23% i els realment inactius, que així els anomena que els situa en un 52%.

En aquest context sembla que també és possible deduir a partir de procediments més o menys científics, però amb una certa confluència de dades i per tant sempre subjectes a una interpretació més o menys acurada de la realitat de la xarxa com element difusor d’idees i en particular a partir del fenomen blogger, que certament la tendència, que es planteja per una especial particularitat humana de definir en paràmetres concrets d’importància tot plegat, també en la xarxa, no és ja el fet que en un principi era allò important d’entrada, com el fet d’aparèixer en la primera de les pàgines del google si eres objecte de consulta, ara allò important és en si mateix l’existència en els criteris de compilació estadística, la cita, el rànking, de manera que es conforma aquella netocràcia que defineix el valor o el perfil d’influència d’un o altre blog, que anirà directament lligat al meu entendre a la capacitat d’influència en l’entorn i el context de consulta.

De fet altres observacions apunten que els creadors autèntics de blogs que es mantenen permanentment actius acaben essent un 1% dels que es mouen en la xarxa, si tenim en compte que aquesta posició afecta també als que poden parlar d’elements pròxims a la política i per tant amb una certa capacitat d’influència sobre un 5% aproximadament que serien aquell sector crític, els que pengen comentaris i accedeixen a la xarxa activament i consulten, independent dels percentatges sensu strictu, podem observar com les dades ens plantegen una proporció determinada de qui escriu sobre qui critica en el sentit de comenta, de manera que tant si és 1/1 com si arriba a 1/5 s’estableix un criteri amplificador i agregador de noves elits, més o menys intel•lectuals, que afloren en l’univers de la xarxa com una oligarquia subjecte a la difusió de les idees a partir de formats més convencionals i menys formals.

La conclusió i recomanació seria la de mantenir doncs les expectatives reals sobre la xarxa, no com a nous centres de representació no electiva, però sí com a nuclis de configuració del nou model de democràcia participativa a partir de una component netament estamentària com tendia per ella mateixa a articular-se la societat tradicional, la societat 1.0, mobilitats a banda.

Terapèutica estival

No, no ha estat pas un silenci terapèutic, encara que ho pugui semblar, les meves obligacions professionals m’han allunyat, involuntàriament del meu contacte diari amb la xarxa. Aquest retir obligat durant aquests cinc dies, ha estat un autèntic calvari per a mi, acostumat com estava a la reflexió diària, a establir aquell diàleg permanent amb els meus amics i amigues, amb els meus lectors, alguns confidents, i fonamentalment per a poder aconseguir de posar sobre el paper (encara que sigui telemàticament) totes aquelles reflexions que per sanitat mental i ideològica cal anar descrivint línia a línia, tot expressant, des dels sentiments més personals fins a aquelles cuites ideològiques o científiques a l’entorn de les ciències socials, evidentment en particular la ciència política.

Obrir un parèntesi que podia semblar vacacional, tot i que no o era, haurà servit també per a provocar aquella recerca entre meus arxius mentals, que em permeti de treure'n alguna cosa d’ara endavant, tot i que sí que sembla que les vacances les podré agafar ja per fi després de la pantotxada dels contenciosos electorals sobre la Diputació de Lleida i els Consells Comarcals; treure deia, el millor de mi, en aquella prosa descoberta recentment i que em porta a escenaris diferents emotius, a viure, en definitiva, noves experiències a través del llenguatge.

És possible, per tant, que a partir de la setmana vinent hi hagi una certa cadència menor en allò d’expressar-me a través dels meus articles al blog, una cadència que anirà probablement vinculada a la obligatorietat del descans que imperativament cal fer en aquestes nostres feines i que jo em vull imposar, perquè la nostra indistinció horària habitual ens deixa, de vegades, a la intempèrie en allò de la necessitat del repòs i cal definir aquells dies en els que hem de ser forçosament nosaltres mateixos; val a dir que això no treu que el blog mantingui una certa renovació periòdica d’articles on intentaré de referir les meves visions de la vida en societat a partir del descobriment d’aquesta desconnexió, com es viu, com ho viuen els ciutadans i les ciutadanes que m'envolten i com es descobreixen a si mateixos en aquests moments de tranquil·litat, o potser no tanta, segons com es miri.