Diu Ciceró

“I encara hi ha una opinió de gran autoritat,- diu Ciceró-, que jo lamentablement he estat a punt d’oblidar: la meva, segons diuen”, aquesta frase, lapidària, ens aporta la veritat inexcusable que ens llega el jurisconsult romà a mode de propòsits excel·lits, aquells que ens descriuen principis de rebel·lia abundats en els models del propi convenciment, de la pròpia consciència, en els valors de la legitimitat en front, per tant,  del valor de la legalitat; i ens continua advertint Ciceró: “...alguns homes seriosos decidiren que cadascú només havia de tenir davant dels ulls la pròpia consciència”[1], i és cert, només la pròpia consciència serà aquella que ens dugui a l’aquiescència on el pal·li esdevingui pretor i cura de l’auri en el devenir dels temps. La servitud humana davant dels vicis en front de les virtuts perennes i universals esdevé moralment impròpia i vil. En essència això ens planteja el dilema de l'existència mateixa d’un sistema quan la consciència ha de quedar en segon terme lluny dels principis, lluny de qualsevol principi.

---

[1] Ciceró, Marc Tul·li.  Discursos. Fundació Bernat Metge. Col·lecció escriptors llatins. Barcelona. 1962. Defensa d’Aulus Cluenci. 

Democracia de mercat, democracia de compromís

Tot i les crítiques que es puguin fer a les seves teoritzacions, fonamentalment degudes a la interacció de la seva experiència política amb la seva investigació politològica, Norberto Bobbio és per a mi, sense cap mena de dubte un dels principals teòrics sobre la democràcia, en el ben entès que descriu els principis del model continental i de les característiques que la defineixen en el context contemporani, sense menystenir, per altra banda altres teoritzacions en l’àmbit acadèmic.

Bobbio aventura que en el moment en el que es produeix una crisi de la democràcia, -és aleshores quan hom entra en una crisi de l’Estat de dret, per això és important vetllar per les excel·lències “del sistema” a banda del processos electorals.[1] Tot i que hi ha qui critica el fet de la “no alternativa” al model de la democràcia contemporània, també es cert que aquest axioma ens permet establir una garantia en el propi model.

M’interessen del politòleg italià especialment la que s’anomena definició formal, procedimental y no substantiva del terme democràcia en lo que Bobbio ens proposa una definició de mínims; també m’interessa la seva conceptuació sustentada en el pensament liberal com a pressupost històric i lògic a partir dels valors de la igualtat i la llibertat, aquells que han de fonamentar substancialment l’Estat de dret; però el científic ens recorda també que s’ha de tenir present la importància de l’individu i del pluralisme, moment en el que incorpora els valors heretats de la Revolució francesa, la fraternitat i la renovació gradual de la societat a partir del debat de les idees.

Però un punt substantivament interessant de les teoritzacions de Norberto Bobbio, el representa també dos de les característiques que defineixen a l’Estat modern, la democràcia com a mercat: el mercat de la negociació i el dels processos electorals, i la democràcia com a compromís, el que ens situa veritablement en el context de la democràcia real.

[1] Bobbio Norberto. La crisis de la Democracia y la lección de los clásicos. Pensar la Democràcia. UNAM. Barcelona. 2001

Militància democràtica

El Politòleg Subirats, feia un exercici aquest dissabte en un article seu a El País, titulat: "Pregunts freqüents, respostes dubtoses" a l’entorn de la nova realitat política sorgida a Catalunya a partir de les eleccions municipals, nova realitat en funció d’un resultat nou, no pas perquè defineixi una nova realitat, al contrari, fa constatació del perfil que altres vegades he manifestat en aquest blog, la fórmula de pentapartit, ben diferent a l’existent en la resta de l’Estat, en el que si excloem alguna aproximació, la resta planteja un bipartidisme generalitzable i atès a la dialèctica PP/PSOE, mentre que a Catalunya, salvant el moment històric del pas a l’oposició del partit dominant al llarg dels darrers 23 anys anys, la composició abasta dos partit majoritaris d’espectre oposat i de vegades complementari, del que un n’és una coalició bipartidista: PSC/CiU, dos partits de representació menor i posicionament espectral oposat: ERC/PP i un partit menor que fluctua en les aproximacions als dos mitjans, provenint d’un passat eurocomunista i que representa també una coalició de partits menors: ICV/EUA.

Allò interessant de l’exercici epistolar del professor Subirats, són les reflexions en veu alta que fa directament a “aquells que es dediquen a la política (la major part gent amb ideals i que s’hi dediquen de bona fe)”, de les que en voldria extreure’n alguns fragments del tot interessants en l’àmbit de la Ciència política, a banda que puguin ser-ho també per actors i actrius d’aquesta escenografia diversa.

Ens parla el catedràtic de la manca d’una autèntica dialèctica que no sigui la de la confrontació finisecular que manté PP en front de PSOE i ell ens en fa uns apunts: “…després només falta que els candidats saltin, creuen els passos de zebra, ens expliquen les seves intimitats domèstiques o qualsevol altra ocurrència d’algun il·luminat expert en comunicació”. Fins aquí les referències a com es desenvolupen les campanyes, i al resultat que se n’obté. Però en aquest mateix context de les coses continua parlant i afirma d’una manera categòrica que jo comparteixo: “...Els temes rellevants no emergeixen. De on venim, a on anem, que podem fer junts.....”.

Si us hi fixeu hi comença a haver una connivència entre els experts sobre aquesta qüestió que res té a veure amb el context abstencionista en el que ens movem, o potser sí, però el cert és que el model de militància democràtica comença a perdre aquella matisada força que semblava podia tenir, per això Subirats apostilla: “.Si despullem de valors la democràcia, ens queda el ritus, les promeses soltes d’això o allò, sense una visió de comunitat. I tot això és encara més greu quan som molts els que pensem que sense enfortir els governs locals les coses ens aniran molt pitjor en un futur”.

De fet per tancar els anàlisis després dels processos electorals, sempre surten els il·luminats, amb formació o sense que proposen canvis en el sistema del que sovint ells mateixos han gaudit, sense plantejar-ne una reforma i emmirallant-se en models no especialment representatius com el britànic (on Blair si el sistema fos proporcional ja hauria perdut les eleccions) o el nord-americà (on el model de recompte posa molts dubtes sobre la taula i el model inscripció prèvia al cens exclou una bona part de l’exercit laboral d’aquell país). Imagino que en aquesta tessitura el Politòleg Subirats afirma que “ ...Segurament seria millor un sistema que combinés més personalització de la representació amb mecanisme que asseguressin que la proporcionalitat no es perd”.

De totes maneres el que el Catedràtic de Ciència Política de la UAB ens adverteix és que “ens equivocaríem si fiéssim les possibilitats de modificar aquell rumb, el de la participació afegeixo jo, a un simple canvi estètic en el sistema electoral; caldria doncs recuperar la visió i el conceptes, els valors i els paradigmes, perquè com ell diu i molts hem dit a dia d’avui, “les campanyes electorals poc que ajuden a arreglar les coses”, si no connectem la democràcia representativa amb una democràcia integradora i igualitària on els principis clàssics hi traspuïn.

Un sol radiant i uns herois

A la foto Àngel Ros rodejat dels mitjans de comunicació i darrera la seva família, d'esquerra a dreta, la Marta, l'Eduard i la Neus.

Amb un sol radiant, s'ha aixecat el dia a la ciutat de Lleida, avui en que renovem la composició de la Paeria. Una mica d'aire, tot just per recordar-nos que encara no és estiu, tot i la calor que a determinada hora del dia ens apreta.

Hi ha uns autèntics herois i heroïnes, i no son pas ni els electes ni els electors, són totes aquelles dones i homes que avui acompleixen amb el seu deure de ciutadania i presten el seu servei cívic passant tot el dia a la mesa electoral, bé per imperatiu legal, presidents i resta de la mesa, també per vocació i dignitat democràtica com els primers però aquells que ho fan com a interventors dels partits a les diferents meses.

Després d’exercir el meu deure democràtic, perquè jo ho entenc així un deure més que un dret, he visitat, com, faig sempre, alguns col·legi electoral, saludant alguns d’aquells herois o heroïnes, quin goig, emociona de veritat.

L’Àngel Ros ens parlava de la consolidació de la democràcia en sortir, acompanyat de la seva família d’emetre el seu sufragi, i em sembla molt interessant la seva reflexió: ”això demostra que som un democràcia consolidada”, ell es referia a la normalitat que impera en els nostres processos electorals.

"Demos" i "Kratos"

Se li atribueix a l'escriptor andalús Antonio Gala, la dita que: "la dictadura se'ns presenta cuirassada perquè ha de vèncer; la democràcia se'ns presenta nua, perquè ha de convèncer"

Demà serà la festa de la democràcia, on aquest lleuger esforç que ens representa sortir de casa per arribar al col·legi electoral i dipositar el nostre vot, és justament l'acció contrària de qui no té cap voluntat en participar del sistema que gestiona els nostres recursos i es vol convertir en el que els grecs anomenàvem "idiotés", el gènere dels que no participen, dels que volen quedar fora del sistema.

Els termes grecs "demos" i "kratos" ens posen de relleu ja 500 a.c. la conjuncció de dues definicions,, la ciutadania i el poder, segurament no va ser el primer ni l'únic sistema tribal d'organització, però si que és probable que sigui l'únic que ens ha quedat descrit tant fefaentment. Certament la democràcia moderna i contemporània, la democràcia liberal, ha superat determinats estigmes d'aquella primitiva forma de democràcia, que, malgrat tot ens aporta no poques reflexions a tenir en compte, però ens descriu un dels millors sistemes possibles en aquesta nostra fórmula de democracia representativa que tenim.

L'exercici del vot, representa alguna cosa més que un exercici de voluntat, que ho és, representa, ho hauria de representar també el reconeixement d'un lideratge, bé cap a una determinada persona, cap a un determinat projecte, cap a una determinada ideologia o partit. Aquelles i aquells que es queixen del sistema, una actitut gens positiva per altra banda, tenen aquí l'oportunitat de fer les correccions pertinents, perquè el valor del vot és incommensurable, ens iguala, ens permet un reconeixement de la llibertat i fraternalment elegim als nostres representants, per tant és un dels principals exercicis de la nostra vida i del que no hem de defugir.

Tot recordant a Jünger Habermas

Per a Habermas teòric de l'opinió pública, que prova la distinció entre opinió pública manipulada i opinió pública crítica, en la seva "Historia de la crítica de la opinió pública", l'acció específicament ètica seria aquella acció comunicativa quina finalitat no és altra que l' acord, que l'enteniment comprensiu. Els homes (sense distinció de gènere), segons Habermas defensor de la Teoria crítica de l'Escola de Frankfurt, s'asseuen a dialogar per a establir acords, per a establir un conjunt de regles i solucions que siguin admeses per tots els afectats, i evidentment ens ho està dient des de la perspectiva d'un teòric de la democràcia, que comparteixo absolutament.

Repensar el model

Que ningú no tingui cap dubte sobre la legitimitat dels resultats del recent referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, que ningú faci demagògies barates per la participació més o menys alta i en tot cas si ho fa, que reflexioni sobre la responsabilitat que tots tenim en que aquestes coses succeeixin.

Dit això caldria obrir una reflexió difícil, si voleu, però que òbviament sorgeix dels ímputs i variables que s’han anat rebent en els darrers anys, ímputs i variables que ens fan pensar a alguns, quina és la veritable situació de la democràcia, un model en el que s’ha produït al meu entendre un procés de desparlamentarització, vinculat particularment al desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació que permeten substanciar el debat polític fora dels àmbits que els és propi, la seu parlamentària, en veure amplificat de manera singular el seu missatge a través tant de medis afins com de medis adversos, en un i altre lloc amb efectes similars traduït en la dialèctica del conflicte, quelcom que no és aliè a la resta de democràcies occidentals.

Certament el descens de participació en les darreres dues consultes, la de l’estatut d’autonomia de Catalunya, si bé que les referències històriques referides a l’estatut de 1.979, ens plantegen dades de similars característiques, i l’estatut d’autonomia d’Andalusia, són variables d’avís que poden ser enteses a partir de dimensions polièdriques del context democràtic, apuntàvem la desparlamentarització, però segurament la pèrdua d’interès per la política, és a dir pel context polític de les coses, no per les polítiques que desenvolupen tal o qual govern, tal o qual opció política, no ens situen a molta distància de l’interès del que succeeix, per exemple, en un país amb tanta tradició refrendatària com és la Confederació Helvètica: Suïssa.

La diferència potser pot radicar en el fet que la manca de processos refrendataris permanents, en el nostre país i la transcendència de les Lleis Orgàniques Especials, els Estatuts d’Autonomia que s’hi sotmeten formant part del corpus constitucional, haurien de portar als ciutadans a una participació més elevada i per tant ens hauria de fer valorar la correcció o no de les campanyes institucionals, i fins i tot el model de campanya utilitzats per unes i altres forces i com no l’esgotament general que la desparlamentarització abans citada, amb l’ajut de l’avidesa de notícies dels mitjans de comunicació, poden generar en el ciutadà mig, que fins ara, quasi 30 anys després de l’establiment de la democràcia, no començarà a rebre formació acadèmica a primària i secundària en matèria política i esperem-ho sobre el valor del vot.

En un moment en el que ens plantegem la viabilitat del model d’Hondt i la possibilitat de l’establiment de noves fórmules i noves modalitats, al menys pel que fa al sistema electoral a Catalunya orfe d’una llei electoral que en el desplegament autonòmic hauria de plantejar la seva nova formulació, seria hora de valorar la necessitat de fer allò que no es va voler fer en els inicis de la incipient democràcia, l’establiment del vot obligatori, que tenen implantat països com ara: Austràlia, Bèlgica, Xipre, Luxemburg o Uruguai, que hauria creat unes dinàmiques de costum que hores d’ara ens evitaria d’estar parlant d’aquest problema des d’una perspectiva del desencís de la ciutadania pels quefers polítics, òbviament inadmissibles si entenem que la vida democràtica és la òptima del sistema de democràcia liberal representativa en el que vivim on el vot, on els processos electorals, son entesos des de la perspectiva de producció de legitimitat en benefici dels titular del poder constituït, els propis ciutadans i com un instrument de reivindicació democràtica, de manera immediata i general.

El tractament del vot com a facultat o com a deure es relaciona evidentment amb les tasses de participació i en els estudis empírics que se n’han fet sobre el particular se situa l’impacte de la disposició a l’entorn del 30%, no tan per la mesura sancionadora, com per la creació d’una cultura política de tipus dominant que acaba considerant el no vot com una mesura antisocial i censurable, de fet una raó que ja ara fa que els abstencionistes facin inhibició d’aquesta actitud quan son interrogats per les enquestes d’opinió i l’amaguin als enquestadors.