+Montse+Esteba.jpg)
Fotografia original de Montse EstebaEscrivia Alèxis de Tocqueville[1] l’any 1840: “Fins ara he examinat les institucions, he resseguit les lleis escrites, he descrit les formes actuals de la societat política als Estats Units, però per sota de totes les institucions, i al marge de totes les seves formes, resideix un poder sobirà, aquell del poble, que les destrueix o les modifica, segons el seu grat.” . Tocqueville, descobreix en la seva estància als Estats Units[2] el sistema polític nord-americà, ens aporta una reflexió gens interessada, una reflexió des de la perspectiva del naixent pensament liberal no col·lectivista, perspectiva amarada en la desconfiança del model revolucionari francès.
Cert és que liberalisme i democràcia són conceptes indestriables a partir de les revolucions burgeses en el desenvolupament del model d’Estat que coneixem ara mateix, amb les correccions que en el darrer segle s’han anat produint a partir de la introducció d’un seguit de principis que configuren els principis socials que amaren la majoria de les constitucions democràtiques elaborades a tot el llarg del segle XX, però Alèxis de Tocqueville, que viu en els principis ultra monàrquics d’inici, descobreix en els principis revolucionaris d’ultramar, contràriament a la seva experiència amb el terror revolucionari de la de França que coneixia, el valor de la sobirania: la sobirania popular, i és en aquest sentit que ens descriu com: “...S’arriba a unes èpoques en les que els canvis en les constitucions polítiques i els estats socials son talment lents i insensibles, que els homes pensen que ja s’ha arribat al seu estadi final; l’esperit humà es creu aleshores assistit de determinades bases que no el porten a mirar més enllà de l’horitzó...”, i afegeix: “és el temps de les intrigues i dels petits partits....”.
Reconeix el polític i advocat francès, en els seus estudis sobre la democràcia americana, aspectes del model anglosaxó, quan ens parla de l’arribada d’homes nous a la direcció dels assumptes, però que són seguits de pau i ordre, model més estable, ens reconeix, que no pocs països europeus, establint una diferència substancial, que “quan una idea ha pres possessió de l’esperit americà”, ens diu, “sigui justa o irracional, resulta difícil d’extirpar-la”. Podríem pensar, doncs, que la valoració de Tocqueville podria correspondre a un moment actual i vigent, el que ens demostra la validesa de la connexió liberal/democràtica amb les correccions històriques sofertes pel sistema, però potser caldria atendre l’advertiment que ens fa tot dient: “No hi ha com la voluntat humana, que deixa d’estat atenta per l’acció lliure del creixement col·lectiu dels individus...”
Cert és que liberalisme i democràcia són conceptes indestriables a partir de les revolucions burgeses en el desenvolupament del model d’Estat que coneixem ara mateix, amb les correccions que en el darrer segle s’han anat produint a partir de la introducció d’un seguit de principis que configuren els principis socials que amaren la majoria de les constitucions democràtiques elaborades a tot el llarg del segle XX, però Alèxis de Tocqueville, que viu en els principis ultra monàrquics d’inici, descobreix en els principis revolucionaris d’ultramar, contràriament a la seva experiència amb el terror revolucionari de la de França que coneixia, el valor de la sobirania: la sobirania popular, i és en aquest sentit que ens descriu com: “...S’arriba a unes èpoques en les que els canvis en les constitucions polítiques i els estats socials son talment lents i insensibles, que els homes pensen que ja s’ha arribat al seu estadi final; l’esperit humà es creu aleshores assistit de determinades bases que no el porten a mirar més enllà de l’horitzó...”, i afegeix: “és el temps de les intrigues i dels petits partits....”.
Reconeix el polític i advocat francès, en els seus estudis sobre la democràcia americana, aspectes del model anglosaxó, quan ens parla de l’arribada d’homes nous a la direcció dels assumptes, però que són seguits de pau i ordre, model més estable, ens reconeix, que no pocs països europeus, establint una diferència substancial, que “quan una idea ha pres possessió de l’esperit americà”, ens diu, “sigui justa o irracional, resulta difícil d’extirpar-la”. Podríem pensar, doncs, que la valoració de Tocqueville podria correspondre a un moment actual i vigent, el que ens demostra la validesa de la connexió liberal/democràtica amb les correccions històriques sofertes pel sistema, però potser caldria atendre l’advertiment que ens fa tot dient: “No hi ha com la voluntat humana, que deixa d’estat atenta per l’acció lliure del creixement col·lectiu dels individus...”
