Obra: "Clau" de Joan BrossaQuin és el valor de les paraules?, Quin és el valor dels gestos?, Quin és el do inconegut que fa tenir confiança cega? El cert és que tot està situat pròpia i adequadament fora del que és la història, dels seus pretèrits, dels seus futurs, emmarcant un present que construeix un principi civilitzacional que pretén d’extreure’ns de les enyorances, de les tristors, dels neguits, de les angoixes, suportant el que calgui. D’això se’n diu capacitat de lideratge. Però les afirmacions brillants i rotundes, només són brillants i rotundes, si dient-les, qui les diu, aquestes assoleixen la credibilitat del gentil, no pas la del convers, la credibilitat de qui és conseqüent amb la sensibilitat i la raó de ser d’aquesta raça, la humana, que manté en el seu codi genètic aquell insomni auster del principi dels temps.
Deia Carner en “La paraula en el vent” (1) , l’any 1914: “Oblida que he cedit encara a vils conjurs; perdó de no haver vist el bell senyal on fines, que amb la seva ombra de grans ales vespertines, ha segellat per Déu tots els camins obscurs”, segurament aquests versos en els que el poeta ens recrea el seu divendres sant, puguin servir-nos per descobrir valors ocults en les immensitats auríferes de la nostra consciència i celebrar, potser, aquell nou adveniment, sense grans festes, en l’equinocci que apaga la llum com també la terra i la prepara per un nou temps de sincera complaença.
Qui diu reconèixer el final de la història, potser descobreixi, només, el final d’una història, aquella que entristeix el món lluny dels tòpics, però potser si escoltéssim de nou al poeta, quan ens diu: “i tant he amat, que se’m diria mort”, descobrirem, com segles enllà tot ha estat compost sobre els malsons primeginis en lloc del vigor dels principis. Ara, com ell diu, “hem quedat només els homes....”, només cal preguntar-se: ho sabrem fer?
Deia Carner en “La paraula en el vent” (1) , l’any 1914: “Oblida que he cedit encara a vils conjurs; perdó de no haver vist el bell senyal on fines, que amb la seva ombra de grans ales vespertines, ha segellat per Déu tots els camins obscurs”, segurament aquests versos en els que el poeta ens recrea el seu divendres sant, puguin servir-nos per descobrir valors ocults en les immensitats auríferes de la nostra consciència i celebrar, potser, aquell nou adveniment, sense grans festes, en l’equinocci que apaga la llum com també la terra i la prepara per un nou temps de sincera complaença.
Qui diu reconèixer el final de la història, potser descobreixi, només, el final d’una història, aquella que entristeix el món lluny dels tòpics, però potser si escoltéssim de nou al poeta, quan ens diu: “i tant he amat, que se’m diria mort”, descobrirem, com segles enllà tot ha estat compost sobre els malsons primeginis en lloc del vigor dels principis. Ara, com ell diu, “hem quedat només els homes....”, només cal preguntar-se: ho sabrem fer?
(1) Josep Carner. La paraula en el vent. Edicions 62. Barcelona. 1984.
