Els mites ens descriuen com les exegesis, aquella semblança exagerada de les mortals vides, teatralitzades, de manera que ens sigui visible aquella part de nosaltres que es maximitza. Potser resulta cert, com ens diu Daniel Simeon[1], que la alteritat viu en l’espai predilecte de la terra desconeguda, que recorre espais indestriables, absoluts, com els que ens descrivia Heròdot[2], tot parlant de com Pitàgores, iniciat a la vida jònica, creia que després de la mort es sobrevivia per sempre, gaudint de la completa felicitat.No hi ha valors nous, ni transcendència post moderna que no arreli en les virtuts i els principis dels clàssics. Els models, un rere l’altre ens proven aquelles realitats pretèrites, aquells símbols que han recorregut la nostra civilització, la nostra raça, la humana, al llarg dels segles. Quan hom descobreix, com un misteri, quina és l’autèntica veritat de tot plegat, ens apareix sempre el clam de la vida feta història, com la llegenda de Minos, fill de Zeus, model exemplar de legislador antic, que es retirava cada nou anys a una muntanya per reaparèixer amb les taules de la llei, les taules, la llei, aquells valor, els principis que havien de guiar la convivència, la socialització.
Què és el que ens descriu Homer en la seva Il·líada[3], sinó el devenir d’una societat en conflicte permanent, en permanent sublimació de les limitacions i les frustracions humanes? Afrodita s’acuita a salvar al seu fill Eneas; com sinó hauria d’actuar una mare? El déu Ares, amb l’aparença del guia dels tracis Acamant, incita als troians a guerrejar; o no hi ha sempre qui sota l’engany incita a l’ altri? Hera i Atenea, armada per l’ègida, davallen plegades de l’Olimp amb la voluntat d’ajudar als aqueus, però finalment abandonen el combat i se’n van a l’estatge de Zeus; com sempre, els mortals, els obrers, els guerrers, se sotmeten als desitjos dels déus, com dels generals, per complaure’ls amb les seves vides, mentre ells són lluny del combat?.....
Els mites ens haurien d’ajudar a descobrir que és el que ens ofereix la vida, que ens ofereix el destí en aquesta realitat dual, de visions limitades, de misteris insondables que no ho són tant. Però, ailàs!, sempre l’home ha esdevingut llop per l’home, perquè el valor de la destrucció plau als esperits indòmits que veneren les piques d’ombres allargades quines puntes volen per damunt les espatlles...
[1] Simeon, Daniel. El mite d' Àfrica: els exploradors vuitcentistes i la seua visió de l'alteritat africana. Universitat de València. Valencia. 2002. pag. 95
[2] Eliade, Mircea. De zalmoxis a Gengis-khan: Religiones y folklore de Dacia y de la Europa Oriental. Edicionnes Cristiandad. 1985. pag. 35
[3] Homer, II·líada. Traducció de Montserrat Ros i Ribas i Col·laborador Joan Alberich i Mariné. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. pag 16
