Fotografia original de Montse EstebaEl dia havia nascut fred, d’aquell fred intens que el matalàs de palla no aconsegueix de mitigar, ni les brases del sopar encara calentes que servien per a bullir aquella llet, escassa, acabada de munyir que la mare ens oferia. Només aquell rajolí de sol que entrava per la finestra, on ens arreceràvem tots, ens escalfava una mica, el just per treure’ns aquelles tremolors del despertar. Havia estat una nit de somnis estranys, de sorolls i converses que no entenia, d’ombres, de presències i veus que no podia identificar, encara no se si eren ben bé somnis, o eren reals, només recordo certament d’escoltar a la mare com queixar-se, com exclamar-se de manera vehement, amb paraules que desconeixia, com gairebé tampoc la reconeixia la mare, ella tota callada, parlant d’aquesta manera; per això se’m feia clar que havia estat un somni, un somni d’un jove a qui li aclaparen totes les coses noves que descobreix al seu voltant, aquella vida que en desperta els sentits com els sentiments, com les emocions, però aquelles veus......
