Roma

Imatge davant del Parlament italià a Roma, Juny de 2008

Roma, fa un any, potser menys, quan vaig decidir d’anar-hi, com un paisatge a descobrir; decidir en hores escasses fugir de la  realitat quotidiana i amarar-te en el misteri d’una ciutat veritablement eterna. Poc que podia suposar el que passaria just un mes desprès el juliol de 2008, segurament la cara de sorpresa quan vaig anunciar aquelles vacances curtes, vaja un cap de setmana llarg, m’hauria pogut donar una pista, però la meva ingenuïtat no esta feta per conviure amb la malevolència com tampoc amb les vanitats.  Els passejos, el descobrir racons que tanta gent havia  descobert abans que un mateix, el perdre’s per aquells carrerons com sorgits de les pel·lícules en blanc i negre o menjar en un restaurant obrer del trastevere, segurament haurien d’haver esborrat de la mà de la canícula, aquella que sembla permanent a la Roma de mig any, aquella innocència plàcida de qui confia, però ni així, segurament calia, com una pertinença del destí, descobrir aquella història real, una maquinació permanent, que potser neix en el moment que el meu mentor, vint i dos anys enrere em pregunta si n’estic veritablement convençut de militar... i és clar que calia, pensava, potser el que no podria preveure serien els companys de viatge, els mals companys diria jo... potser ell, el mentor, si que ho coneixia. Hores d’ara els bons records del 2008 són aquella estança a Roma, poder tancar els ulls en el panteó, gaudir del recorregut de la llum del sol o trobar-te en un cafè de les rodalies a Antonio Negri o fruir del darrer llibre de Giovanni Sartori, això a més de poder anar agafat de la mà de la teva dona, passejant en calma per la Via venetto a glops d’aigua fresca i de gelat, com descobrir esglésies fantàstiques en el cor mateix de Roma; la resta, queda per la consciència d’aquells mals companys de viatge, del viatge militant vull dir, que hores d’ara he deixat de banda, només amb l’amargor de cor de que mentre tant van fent la seva. Em queda però el suposar que més d’hora que tard, parafrasejant a l’ expresident xilè Salvador Allende, tornarà l’home lliure a passejar per les amples alberedes... Ara però el record permanent de Roma apaivaga tota rancúnia i m’encara a nous destins vitals, lluny d’aquelles servils misèries. 

La Torre de la Memòria - 記憶的塔

Com núvols que s’enlairen des de la torre de la memòria en fan un arbre del que neixen l’amistat i la felicitat.

像從記憶塔上升成為樹代表友誼和幸福的雲彩。

El cafè d'Orient o una resposta a Joaquín Leguina

Qui pot dir que un altre s’equivoca, qui és capaç de poder arribar als límits del saber per poder afirmar, com l’oracle que hom té el senderi de la veritat i que la possessió d’aquesta només a un pertany?

Albirar els resultats de l’opinió que és lliure, perquè aquesta ja no només pertany a qui la emet, em permet d'afirmar que aquesta es socialitza en el moment en que deixa de ser una íntima reflexió per esdevenir quelcom de públic i en tant que pública opinable, però pot configurar així una reflexió dialèctica, discutible?, en tinc, si us he de ser sincer, serioses dubtes.

Sorprèn la setmana amb la reflexió que l’expresident de l’assemblea de Madrid Joaquin Leguina fa al seu bloc. Aquest polític, escriptor, bidoctorat, economista, en un post que titula “Mejorando lo presente”, ens descriu la seva particular visió de l’estat de les coses, analitza críticament el resultat no ja electoral, sinó la composició parlamentària i quina ha de ser la posició de les aliances, quina no pot abandonar-se, amb una crítica, ni tan sols velada al PSC, segurament sense entendre, hores d’ara, 30 anys després del Congrés fundacional, el que és i el que representa en l’escenari polític català i espanyol i fins i tot si m’apureu en l’imaginari col·lectiu.

Destil·la Leguina, si m'ho permeteu, un cert menyspreu per dir-ho d'allò més suau, respecte del qual segurament allò de més fàcil seria d'usar el recurs a la discussió, al debat, sobre el seu plantejament que es veu carregat d'una ràbia atàvica; però en tot cas em permetré de ser acadèmica i políticament correcte perquè el seu modus interpretatiu no és particular ni exclusiu i partint del supòsit de la subjectivitat que la seva anàlisi planteja i que només sorgeix d’un ancorament personal històric referit a un moment i un plantejament ad hoc distint i molt anterior a l'actual, em permetria de recordar hores d'ara el que va dir Francesc Pi Margall un 11 de febrer de 1.891, en el banquet celebrat en el Cafè d’Oriente en commemoració del divuitè aniversari de la proclamació de la Primera República, per si no enten on són les aliances al 2008, els pesos i els contrapesos:

“Les coalicions permanents, us ho he dit repetides vegades, no serveixen sinó per a enervar als partits que les formen. ho dubteu?”

Rèdits

Una bona amiga em fa trobar aquesta imatge en la que en la centralitat de la mateixa algú m’ha volgut deixar retratat. La meva posició facial denota un assentiment respecte d’algun detall de la dialèctica dels oradors que m’era proper, potser en aquests moments ja marcadament electorals, quan comenta la discussió dels pressupostos generals de l’estat per al 2008, en el que determinades forces del catalanisme polític optaran per una actitud demagògica, és a dir beneir de nou la seva aposta liberal, l’enllaç entre nacionalisme perifèric i nacionalisme central, que sembla a ben segur d’entrada una contradicció però que no ho és si tenim en compte els conceptes de mercat que ambdós sustenten. Certament caldrà discutir, no seria raonable que així no fos, però el cert és que el darrer any de mandat, el darrer any de legislatura, sempre resulta, llevat de majories, un any de pressió, per aconseguir no se sap ben bé que, en un marc que pressuposa pels partit un rèdit electoral l’actitud mediàtica en la defensa o atac a les mesures pressupostàries.

De fet és el que passa en l’hemicicle, com que tota la legislatura el debat i la dialèctica abandonen el feu parlamentari per seure entre els seients dels mitjans de comunicació que venten totes les batalles, ara cal deixar constància i en aquest si que cada força blasmarà la seva legitimitat per oposar-se o donar suport. Serà interessant de veure, molt interessant de conèixer els posicionaments: sorpresa, potser cap…