La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...
