Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris existència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris existència. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de març del 2014

Només la vida...




Només la vida ens ha de despertar sensacions i passions, doncs l'existència, que ens és donada, rau en connexió amb l'Univers i en ella se n'extreu una causa profunda que explica ens el temps i l'espai...

© Albert Balada
05-03-2014

diumenge, 19 de gener del 2014

Sense apartar-nos del món...



Sense apartar-nos del món, podem descobrir l’interior de la nostra ànima, si som capaços de franquejar la porta que ens obre al sentit d’una nova dimensió a la que hi haurem arribat després d’anar pujant pels esglaons de l’escala de la nostra vida, però també des del coneixement que ens és necessari de conrear per a poder comprendre el sens de tot plegat.  

Les llàgrimes i greuges, han de deixar pas a la construcció d’un món nou, des de les essències mateixes, on les paraules tinguin un significat distint, sense fúria, descobrint-les, com instruments que són de l’existència, com un vestit que ens engalana el trànsit; aleshores ens sentirem forts per a endinsar-nos des de la foscor a la llum, coratjosos i beneïts...

© Albert Balada

19-01-2014  

diumenge, 29 de desembre del 2013

Cada dia és preciós...



La fotografia és un retrat de l'obra de Thor Lindeneg.


Cada dia és preciós, fins i tot en circumstàncies que puguem considerar adverses, perquè un sol instant de la vida, paga la pena de ser viscut. No hi ha llibertat més gran que la de poder gaudir de l’existència i prendre’n consciència, com qui reconeix un gran fet de l’Univers. La nostra cerca, de vegades, és una cerca cega, indefinida, però en el moment en que prenem la consciència del valor del temps i de l’espai, un valor no pas sustentat en el món físic, sinó en el món espiritual, aquella cerca esdevé alliberada de la foscor i un bri de llum, només un bri, que ens permet de descobrir les columnes que ens sustenten, perquè hom no s’ és veritablement lliure fins que hom no es reconeix en la nostra pròpia i veritable realitat, aquella que en sosté i alimenta els seus valors principals, doncs encara que no en tinguem un coneixement exhaustiu, tenim la consciència de la seva existència com del nostre paper en aquest món. 

© Albert Balada
29-12-2013

dissabte, 21 de desembre del 2013

Tot o gairebé...



Tot, o gairebé, et porta a malpensar i a maleïr moltes vegades, actitud humana, en diríem, però en definitiva una versió del mal, ínfima, si voleu, però que corromp i de quina manera, esperit i cos, ànima i cor, però també la salut; abandonar aquesta praxis, seria un avenç en el nostre camí de vida, reconèixer-nos en allò que ens cal fer per transformar les coses, sense externalitzar-ne  les culpes, reconeguent-nos en la part del Tot que som i transformant en positiu allò que als nostres ulls i experiència esdevé negatiu, perquè aquesta combinació del mal que ens força transformar-lo en bé, és també un imperatiu que ens cal, lluny del nostre desestiment, lluny de ser impassius, indiferents, som instruments de transformació cadascun de nosaltres si ens ho proposem, i serà aleshores quan niarà la essència divina, cada dia i a cada instant de la nostra existència.    

© Albert Balada

21-12-2013

dissabte, 7 de desembre del 2013

Tot el que succeeix...



La fotografia és original de Jordi Plana Nieto

Tot el que ens succeeix és, de fets perfecte, encara que ens pugui semblar perfectible, perquè si hom és capaç d’entendre les circumstàncies, hom pot alhora descobrir la bondat en la seva més absoluta forma. Què ens impedeix de descobrir la felicitat en tots els nostres actes? Només l’absurda i conspícua consciència que arrela en moments passats i albira sense senderi futurs inexistents. Inconsciència humana que esdevé inconsistència, doncs gaudir del present, siguin quines siguin les circumstàncies, ens ensenya si hom sap traduir cada situació, si hom sap transformar cada situació, una mena d’obertura emocional que ens permet transitar de la frustració a la felicitat...

© Albert Balada

07-12-2013  

dilluns, 2 de desembre del 2013

Gaudir...




La fotografia és original de la meva bona amiga Montse Esteba

Gaudir de la contemplació, del silenci, la introspecció suposa poder albirar aquella llum que lluenteja d’ entre els arbres del bosc, llum que abraça tota la natura, també a nosaltres, com una carícia que l’Univers ens dóna si som capaços de percebre-la, atents com estem a d’altres circumstàncies que ens distreuen l’enteniment.

Només obrint la ment, podrem destriar, alliberar-nos i convèncer-nos del valor de l’existència i les veritables regles que se’n desprenen, més enllà de les humanes, i comprendrem el món real, fascinats i sorpresos per tota cèl•lula de vida...

©Albert Balada
02-12-2013 


dilluns, 25 de novembre del 2013

La buidor...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa

La buidor, el no res, no és exactament el que significa i representa, doncs en ella mateixa es planteja un renaixement transcendent, fruit de la buidor mateixa, en omplir-se aquell espai i aquell temps, per contrarestar-se a ella mateixa, pot ser que no ho sigui des del món físic, també des del món espiritual la buidor pot esser omplerta, de fet ho és immediatament tan bon punt com se’n percep la seva existència, sense que això signifiqui que l’ansietat niï en la nostra ànima,  que ens encadenaria a una situació que contemplem i per tant de la que en som conscients.

© Albert Balada
25-11-2013

  

dimecres, 6 de novembre del 2013

La maduresa...




La maduresa depèn de l’ús que s’hagi fet dels coneixements i la experiència.  

El major miracle del que podem gaudir és del senzill fet de la nostra existència  i a cada instant, a cada moment hi incorporem cognició i vivència, de manera que ens recreem en això, esdevenint essers nous, distints a com érem un instant abans, tot i així, només és a partir d’aquell ús que esdevenim veritablement nous, veritablement madurs, veritablement humans, de manera que creem el nostre present a partir de conrear la nostra existència, aquella que esdevé vana i banal alhora si no és individualment útil i social aprofitable.

La lògica de la Creació, doncs, radica en nosaltres mateixos com a realitat divina que som, expressió mateixa de totes les qualitats que ens han estat atorgades, però és en el nostre lliure albir quan esdevenim encara més propers a Déu, des del moment en el que prenem consciència del sentit de la nostra vida, del valor preuat que significa, com de les nostres accions, inaccions i pensaments.

© Albert Balada

06-11-2013

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...



La fotografia és original de Montse Esteba


La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
   
© Albert Balada

26-10-2013

dijous, 10 d’octubre del 2013

la Llum testimonia




La Llum testimonia sempre la seva existència; un camí que ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme, des del silenci immens vesteix de sons magnífics tota la creació, els constants desafiaments que l’existència mateixa et planteja,  no són  sinó exemples a través dels què pots arribar a fer traslluir la teva ànima, a fer-la créixer en cada experiència que afronta, sigui del sentit que sigui, doncs tot conflueix en un únic instant precís i preciós, aquell en el que tot es projecta. Si a cada graó aconseguim de despertar—nos i donar la mà a la Llum, el nostre creixement està garantit,  perquè no hi ha més esclavatge que aquell de sentir-te superat per uns fets que han de contribuir a fer-te gran i present en la Creació mateixa...

© Albert Balada
10-10-2013
 

diumenge, 29 de setembre del 2013

Genets...



Genets de la creació cerquem la Llum, fins i tot des de la foscor mateixa que és en la mundana existència, doncs res a veure en el món físic si hom no se sap en perfecta sintonia amb un mateix, perquè per més que t’embolcalli, sabent substituir des de la foscor la Llum hom creix, hom reneix cap la fidelitat perpètua que en resulta de la descoberta del sentit de la vida. 


© Albert Balada
29-09-2013

diumenge, 22 de setembre del 2013

Quan se'ns fa més comprensible...


La fotografia és original de Xulio Ricardo Trigo

Quan se’ns fa més comprensible l’existència humana és quan la minsa Llum il·lumina la foscor tèbia de la nit, quan hom descobreix formes i sensacions a través de l’encant de la claror escassa, potser perquè, de dia, quan el sol rega la vida amb la seva  de lluentor, no som capaços de percebre la bellesa en tota la seva esplendor; però si en aquella de la candela, som capaços de desvetllar cada detall, acabarem per admirar-nos en la magnificència de la Creació, que és com admirar-nos de l’Univers mateix des del primer instant.

No ens hem de contenir en admirar la Llum que ens il·lumina, que ens dóna vida, doncs és en la seva essència d’ on som, tanmateix, de manera que en formem part, fins quan no en som conscients, doncs ens contenim en Ella, com l’aigua que brolla de la font, doncs les nostres ànimes són guspires que s’escampen pel món, com gotes que amaren la terra...

© Albert Balada

22-09-2013   

divendres, 20 de setembre del 2013

Hi ha un lament...



Hi ha un lament en la vida humana, constant, roent, permanent:  la lluita per la supervivència, l’explotació de l’home per l’home, fins i tot de la manera més subtil, natura possiblement, però en realitat nogensmenys que fum, perquè l’esperança rau en la pressa de consciencia, en el convenciment de la nostra pròpia existència més enllà de l’esclavatge modern, i descobrir, com n’és de possible l’alliberament, aproximant el món físic al món espiritual i descobrir-hi els aprenentatges que ens aporta la situació i què es pot aportar a l’existència en la cerca d’un camí cap a la Llum, aquella terra promesa dels avantpassats; però no només la descripció i la prescripció suposa de fet el canvi, el canvi s’inicia en consciencia mateixa, en endevinar que no és una lluita del bé contra el mal, de la llum contra la foscor, senzillament es tracta d’amarrar fort la flama de l’existència contra l’escassa llum de la subtil presó.

© Albert Balada

20-09-2013

No es tracta d'una lluita senzilla...



No es tracta de la lluita senzilla contra el mal, encara que pugui semblar aquesta una fita absolutament lloable i enaltidora, el cert és que la nostra missió és assolir aital dimensió que aleshores el conflicte esdevé banal i fútil, doncs la essència del coneixement abandona la malsana i perversa relació, per esdevenir precisament Llum, a la que ha de retornar en el seu estadi natural el món, en algun moment de la seva llarga existència, omplint el buit, el res, per entrar en connexió amb la Llum de l’Univers.

És preferible, doncs, mentre ens trobem en aquest moment de creixement personal, si hem arribat a tenir consciencia que ho és, defugir tota batalla, allunyar-nos de tota vulgaritat i perversió, resistir-nos a formar part de la bordesa  en la que no pot ser present la Llum, si ho fem, haurem assolit una part de la nostra missió, i si a més som capaços d’abordar fites  que ens duguin a la Llum, aleshores haurem descobert el camí que mena a la transformació de tota foscor.  

© Albert Balada

20-09-2013

diumenge, 25 d’agost del 2013

Les fites més grans...



Les fites més grans a la vida, podrien ser aquelles que serien les més properes a l’objectiu de la nostra existència, si això entenem, aleshores, l’objectiu central de la nostra vida ens hauria de permetre de descobrir i fixar quins haurien de els principals desafiaments, amb claredat de visió, sense necessitat de mirar enrere i superant, per tant, aquells obstacles que ens haurien d’impedir d’assolir allò que és positiu; aquesta manera d’actuar, ens hauria de permetre, tanmateix, d’identificar el com, més que no pas l’ on, transcendint els límits humans, sense excuses vanes, perquè aquesta és la veritable raó del nostre ser en connexió amb el Tot, purificant-nos respecte del món material que en determinen les dificultats en la vida, i endegant un procés de millora substantiva, sense la insolència de creure’ns autònoms respecte de l’Univers, de la creació mateixa, avançant, fins que els obstacles esdevinguin miracles...

© Albert Balada

25-08-2013

diumenge, 9 de desembre del 2012

Ens sabrem presoners...



La fotografia es original de Igor Belkovsky

Ens sabrem presoners de les circumstàncies, del nostre entorn, de les convencions, però l’alliberament només passa per la revolució interior, aquella que ens duu a la descoberta de l’ànima i alhora a comprendre la veritable sensació de llibertat, només així serem capaços de copsar la felicitat, fi i destí de la nostra existència.

© Albert Balada
09-12-2012


dissabte, 21 de gener del 2012

Res no és banal


La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...

dimarts, 8 de desembre del 2009

Identitats col·lectives


La vida i la mort són instants fràgils en l’existència humana, esdevenen i es concreten amb una ductilitat insondables i es rodegen dels escenaris místics que les cultures i les civilitzacions convenen en cada moment de les respectives històries. El misteri que envolta un i altre fet esdevé mític en si mateix a partir de la recreació de l’existència quan aquesta esdevé com un relat novel•lat a ulls de la perspectiva de la interacció social en aquella en la que els essers humans configuren la seva identitat col•lectiva.

dimecres, 3 de juny del 2009

Lluc

Fotografia original de Joanna Martín

A voltes, la nostra història és quelcom més que la crònica d’uns esdeveniments, alguns pensen que el repàs de totes les històries de tots els països son alguna cosa més que el mer relat cronològic, o un relat en si mateix a partir de la realitat de les elits. La veritat, de vegades oculta als ulls dels investigadors, és molt més senzilla, molt més real, la història la fan els homes i les dones que construeixen aquestes realitats en el seu dia a dia, per miserable que sigui la seva existència, per obscura que sigui, no hi ha més realitat que la realitat que s’escriu amb els rengles de la vida i la vida és allò que esdevé en cada un dels nostres dies, en cada dia dels nostres, dels teus, dels de tots plegats. Tots som importants als ulls de la història, encara que aquesta s’escrigui en paraules majúscules, potser la mateixa majúscula amb la que s’escriu el nom de Lluc..... 

divendres, 10 d’abril del 2009

Diu Ciceró


I encara hi ha una opinió de gran autoritat,- diu Ciceró-, que jo lamentablement he estat a punt d’oblidar: la meva, segons diuen”, aquesta frase, lapidària, ens aporta la veritat inexcusable que ens llega el jurisconsult romà a mode de propòsits excel·lits, aquells que ens descriuen principis de rebel·lia abundats en els models del propi convenciment, de la pròpia consciència, en els valors de la legitimitat en front, per tant,  del valor de la legalitat; i ens continua advertint Ciceró: “...alguns homes seriosos decidiren que cadascú només havia de tenir davant dels ulls la pròpia consciència[1], i és cert, només la pròpia consciència serà aquella que ens dugui a l’aquiescència on el pal·li esdevingui pretor i cura de l’auri en el devenir dels temps. La servitud humana davant dels vicis en front de les virtuts perennes i universals esdevé moralment impròpia i vil. En essència això ens planteja el dilema de l'existència mateixa d’un sistema quan la consciència ha de quedar en segon terme lluny dels principis, lluny de qualsevol principi.


[1] Ciceró, Marc Tul·li.  Discursos. Fundació Bernat Metge. Col·lecció escriptors llatins. Barcelona. 1962. Defensa d’Aulus Cluenci.