Només la vida ens ha de despertar sensacions i passions, doncs l'existència, que ens és donada, rau en connexió amb l'Univers i en ella se n'extreu una causa profunda que explica ens el temps i l'espai...
© Albert Balada
05-03-2014
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris existència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris existència. Mostrar tots els missatges
dijous, 6 de març del 2014
diumenge, 19 de gener del 2014
Sense apartar-nos del món...
Sense apartar-nos del món,
podem descobrir l’interior de la nostra ànima, si som capaços de franquejar la
porta que ens obre al sentit d’una nova dimensió a la que hi haurem arribat
després d’anar pujant pels esglaons de l’escala de la nostra vida, però també
des del coneixement que ens és necessari de conrear per a poder comprendre el
sens de tot plegat.
Les llàgrimes i greuges, han
de deixar pas a la construcció d’un món nou, des de les essències mateixes, on
les paraules tinguin un significat distint, sense fúria, descobrint-les, com
instruments que són de l’existència, com un vestit que ens engalana el trànsit;
aleshores ens sentirem forts per a endinsar-nos des de la foscor a la llum,
coratjosos i beneïts...
© Albert Balada
19-01-2014
diumenge, 29 de desembre del 2013
Cada dia és preciós...
La fotografia és un retrat de l'obra de Thor Lindeneg.
Cada dia és preciós, fins i tot en circumstàncies que puguem considerar adverses, perquè un sol instant de la vida, paga la pena de ser viscut. No hi ha llibertat més gran que la de poder gaudir de l’existència i prendre’n consciència, com qui reconeix un gran fet de l’Univers. La nostra cerca, de vegades, és una cerca cega, indefinida, però en el moment en que prenem la consciència del valor del temps i de l’espai, un valor no pas sustentat en el món físic, sinó en el món espiritual, aquella cerca esdevé alliberada de la foscor i un bri de llum, només un bri, que ens permet de descobrir les columnes que ens sustenten, perquè hom no s’ és veritablement lliure fins que hom no es reconeix en la nostra pròpia i veritable realitat, aquella que en sosté i alimenta els seus valors principals, doncs encara que no en tinguem un coneixement exhaustiu, tenim la consciència de la seva existència com del nostre paper en aquest món.
© Albert Balada
29-12-2013
dissabte, 21 de desembre del 2013
Tot o gairebé...
Tot, o gairebé, et porta a
malpensar i a maleïr moltes vegades, actitud humana, en diríem, però en
definitiva una versió del mal, ínfima, si voleu, però que corromp i de quina
manera, esperit i cos, ànima i cor, però també la salut; abandonar aquesta praxis,
seria un avenç en el nostre camí de vida, reconèixer-nos en allò que ens cal
fer per transformar les coses, sense externalitzar-ne les culpes, reconeguent-nos en la part del Tot
que som i transformant en positiu allò que als nostres ulls i experiència
esdevé negatiu, perquè aquesta combinació del mal que ens força transformar-lo
en bé, és també un imperatiu que ens cal, lluny del nostre desestiment, lluny
de ser impassius, indiferents, som instruments de transformació cadascun de nosaltres
si ens ho proposem, i serà aleshores quan niarà la essència divina, cada dia i
a cada instant de la nostra existència.
© Albert Balada
21-12-2013
dissabte, 7 de desembre del 2013
Tot el que succeeix...
La fotografia és original de Jordi Plana Nieto
Tot el que ens succeeix és, de
fets perfecte, encara que ens pugui semblar perfectible, perquè si hom és capaç
d’entendre les circumstàncies, hom pot alhora descobrir la bondat en la seva
més absoluta forma. Què ens impedeix de descobrir la felicitat en tots els
nostres actes? Només l’absurda i conspícua consciència que arrela en moments
passats i albira sense senderi futurs inexistents. Inconsciència humana que esdevé
inconsistència, doncs gaudir del present, siguin quines siguin les
circumstàncies, ens ensenya si hom sap traduir cada situació, si hom sap
transformar cada situació, una mena d’obertura emocional que ens permet
transitar de la frustració a la felicitat...
© Albert Balada
07-12-2013
dilluns, 2 de desembre del 2013
Gaudir...
La fotografia és original de la meva bona amiga Montse Esteba
Gaudir de la contemplació, del silenci, la introspecció suposa poder albirar aquella llum que lluenteja d’ entre els arbres del bosc, llum que abraça tota la natura, també a nosaltres, com una carícia que l’Univers ens dóna si som capaços de percebre-la, atents com estem a d’altres circumstàncies que ens distreuen l’enteniment.
Només obrint la ment, podrem destriar, alliberar-nos i convèncer-nos del valor de l’existència i les veritables regles que se’n desprenen, més enllà de les humanes, i comprendrem el món real, fascinats i sorpresos per tota cèl•lula de vida...
©Albert Balada
02-12-2013
dilluns, 25 de novembre del 2013
La buidor...
La fotografia és original de Llorenç Melgosa
La buidor, el no res, no és exactament
el que significa i representa, doncs en ella mateixa es planteja un renaixement
transcendent, fruit de la buidor mateixa, en omplir-se aquell espai i aquell
temps, per contrarestar-se a ella mateixa, pot ser que no ho sigui des del món
físic, també des del món espiritual la buidor pot esser omplerta, de fet ho és
immediatament tan bon punt com se’n percep la seva existència, sense que això
signifiqui que l’ansietat niï en la nostra ànima, que ens encadenaria a una situació que
contemplem i per tant de la que en som conscients.
© Albert Balada
25-11-2013
dimecres, 6 de novembre del 2013
La maduresa...
La maduresa depèn de l’ús que s’hagi
fet dels coneixements i la experiència.
El major miracle del que podem gaudir és del senzill fet de la nostra
existència i a cada instant, a cada
moment hi incorporem cognició i vivència, de manera que ens recreem en
això, esdevenint essers nous, distints a com érem un instant abans, tot i així,
només és a partir d’aquell ús que esdevenim veritablement nous, veritablement
madurs, veritablement humans, de manera que creem el nostre present a partir de
conrear la nostra existència, aquella que esdevé vana i banal alhora si no és
individualment útil i social aprofitable.
La lògica de la Creació, doncs,
radica en nosaltres mateixos com a realitat divina que som, expressió mateixa
de totes les qualitats que ens han estat atorgades, però és en el nostre lliure
albir quan esdevenim encara més propers a Déu, des del moment en el que prenem
consciència del sentit de la nostra vida, del valor preuat que significa, com
de les nostres accions, inaccions i pensaments.
© Albert Balada
06-11-2013
dissabte, 26 d’octubre del 2013
La tendresa ens identifica, la generositat neix...
La fotografia és original de Montse Esteba
La tendresa ens identifica un matís
de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte,
com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys
que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que
això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més
enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme
en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de
la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent
tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat
manifesta.
La Generositat neix del batec del
cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles
que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos
a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món,
descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
© Albert Balada
26-10-2013
dijous, 10 d’octubre del 2013
la Llum testimonia
.jpg)
La Llum testimonia sempre la seva existència; un camí que ens
reconcilia amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme, des del silenci
immens vesteix de sons magnífics tota la creació, els
constants desafiaments que l’existència mateixa et planteja, no són sinó exemples a través dels què pots arribar a
fer traslluir la teva ànima, a fer-la créixer en cada experiència que afronta,
sigui del sentit que sigui, doncs tot conflueix en un únic instant precís i
preciós, aquell en el que tot es projecta. Si a cada graó aconseguim de
despertar—nos i donar la mà a la Llum, el nostre creixement està garantit, perquè no hi ha més esclavatge que aquell de
sentir-te superat per uns fets que han de contribuir a fer-te gran i present en
la Creació mateixa...
© Albert Balada
10-10-2013
10-10-2013
diumenge, 29 de setembre del 2013
Genets...
Genets de la creació cerquem la
Llum, fins i tot des de la foscor mateixa que és en la mundana existència,
doncs res a veure en el món físic si hom no se sap en perfecta sintonia amb un
mateix, perquè per més que t’embolcalli, sabent substituir des de la foscor la
Llum hom creix, hom reneix cap la fidelitat perpètua que en resulta de la
descoberta del sentit de la vida.
© Albert Balada
29-09-2013
diumenge, 22 de setembre del 2013
Quan se'ns fa més comprensible...
La fotografia és original de Xulio Ricardo Trigo
Quan se’ns fa més comprensible l’existència
humana és quan la minsa Llum il·lumina la foscor tèbia de la nit, quan hom
descobreix formes i sensacions a través de l’encant de la claror escassa,
potser perquè, de dia, quan el sol rega la vida amb la seva de lluentor, no som capaços de percebre la
bellesa en tota la seva esplendor; però si en aquella de la candela, som
capaços de desvetllar cada detall, acabarem per admirar-nos en la magnificència
de la Creació, que és com admirar-nos de l’Univers mateix des del primer
instant.
No ens hem de contenir en admirar
la Llum que ens il·lumina, que ens dóna vida, doncs és en la seva essència d’ on
som, tanmateix, de manera que en formem part, fins quan no en som conscients,
doncs ens contenim en Ella, com l’aigua que brolla de la font, doncs les
nostres ànimes són guspires que s’escampen pel món, com gotes que amaren la
terra...
© Albert Balada
22-09-2013
divendres, 20 de setembre del 2013
Hi ha un lament...
Hi ha un lament en la vida
humana, constant, roent, permanent: la
lluita per la supervivència, l’explotació de l’home per l’home, fins i tot de
la manera més subtil, natura possiblement, però en realitat nogensmenys que
fum, perquè l’esperança rau en la pressa de consciencia, en el convenciment de
la nostra pròpia existència més enllà de l’esclavatge modern, i descobrir, com n’és
de possible l’alliberament, aproximant el món físic al món espiritual i descobrir-hi
els aprenentatges que ens aporta la situació i què es pot aportar a l’existència
en la cerca d’un camí cap a la Llum, aquella terra promesa dels avantpassats;
però no només la descripció i la prescripció suposa de fet el canvi, el canvi s’inicia
en consciencia mateixa, en endevinar que no és una lluita del bé contra el mal,
de la llum contra la foscor, senzillament es tracta d’amarrar fort la flama de
l’existència contra l’escassa llum de la subtil presó.
© Albert Balada
20-09-2013
No es tracta d'una lluita senzilla...
No es tracta de la lluita
senzilla contra el mal, encara que pugui semblar aquesta una fita absolutament
lloable i enaltidora, el cert és que la nostra missió és assolir aital dimensió
que aleshores el conflicte esdevé banal i fútil, doncs la essència del
coneixement abandona la malsana i perversa relació, per esdevenir precisament
Llum, a la que ha de retornar en el seu estadi natural el món, en algun moment
de la seva llarga existència, omplint el buit, el res, per entrar en connexió
amb la Llum de l’Univers.
És preferible, doncs, mentre
ens trobem en aquest moment de creixement personal, si hem arribat a tenir consciencia
que ho és, defugir tota batalla, allunyar-nos de tota vulgaritat i perversió, resistir-nos
a formar part de la bordesa en la que no
pot ser present la Llum, si ho fem, haurem assolit una part de la nostra
missió, i si a més som capaços d’abordar fites que ens duguin a la Llum, aleshores haurem
descobert el camí que mena a la transformació de tota foscor.
© Albert Balada
20-09-2013
diumenge, 25 d’agost del 2013
Les fites més grans...
Les
fites més grans a la vida, podrien ser aquelles que serien les més properes a l’objectiu
de la nostra existència, si això entenem, aleshores, l’objectiu central de la
nostra vida ens hauria de permetre de descobrir i fixar quins haurien de els
principals desafiaments, amb claredat de visió, sense necessitat de mirar enrere
i superant, per tant, aquells obstacles que ens haurien d’impedir d’assolir
allò que és positiu; aquesta manera d’actuar, ens hauria de permetre,
tanmateix, d’identificar el com, més que no pas l’ on, transcendint els límits
humans, sense excuses vanes, perquè aquesta és la veritable raó del nostre ser
en connexió amb el Tot, purificant-nos respecte del món material que en
determinen les dificultats en la vida, i endegant un procés de millora
substantiva, sense la insolència de creure’ns autònoms respecte de l’Univers,
de la creació mateixa, avançant, fins que els obstacles esdevinguin miracles...
©
Albert Balada
25-08-2013
diumenge, 9 de desembre del 2012
Ens sabrem presoners...
La fotografia es original de Igor Belkovsky
Ens sabrem presoners de les
circumstàncies, del nostre entorn, de les convencions, però l’alliberament només
passa per la revolució interior, aquella que ens duu a la descoberta de l’ànima
i alhora a comprendre la veritable sensació de llibertat, només així serem
capaços de copsar la felicitat, fi i destí de la nostra existència.
© Albert Balada
09-12-2012
dissabte, 21 de gener del 2012
Res no és banal
La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...
dimarts, 8 de desembre del 2009
Identitats col·lectives
La vida i la mort són instants fràgils en l’existència humana, esdevenen i es concreten amb una ductilitat insondables i es rodegen dels escenaris místics que les cultures i les civilitzacions convenen en cada moment de les respectives històries. El misteri que envolta un i altre fet esdevé mític en si mateix a partir de la recreació de l’existència quan aquesta esdevé com un relat novel•lat a ulls de la perspectiva de la interacció social en aquella en la que els essers humans configuren la seva identitat col•lectiva.
dimecres, 3 de juny del 2009
Lluc
Fotografia original de Joanna MartínA voltes, la nostra història és quelcom més que la crònica d’uns esdeveniments, alguns pensen que el repàs de totes les històries de tots els països son alguna cosa més que el mer relat cronològic, o un relat en si mateix a partir de la realitat de les elits. La veritat, de vegades oculta als ulls dels investigadors, és molt més senzilla, molt més real, la història la fan els homes i les dones que construeixen aquestes realitats en el seu dia a dia, per miserable que sigui la seva existència, per obscura que sigui, no hi ha més realitat que la realitat que s’escriu amb els rengles de la vida i la vida és allò que esdevé en cada un dels nostres dies, en cada dia dels nostres, dels teus, dels de tots plegats. Tots som importants als ulls de la història, encara que aquesta s’escrigui en paraules majúscules, potser la mateixa majúscula amb la que s’escriu el nom de Lluc.....
divendres, 10 d’abril del 2009
Diu Ciceró
“I encara hi ha una opinió de gran autoritat,- diu Ciceró-, que jo lamentablement he estat a punt d’oblidar: la meva, segons diuen”, aquesta frase, lapidària, ens aporta la veritat inexcusable que ens llega el jurisconsult romà a mode de propòsits excel·lits, aquells que ens descriuen principis de rebel·lia abundats en els models del propi convenciment, de la pròpia consciència, en els valors de la legitimitat en front, per tant, del valor de la legalitat; i ens continua advertint Ciceró: “...alguns homes seriosos decidiren que cadascú només havia de tenir davant dels ulls la pròpia consciència”[1], i és cert, només la pròpia consciència serà aquella que ens dugui a l’aquiescència on el pal·li esdevingui pretor i cura de l’auri en el devenir dels temps. La servitud humana davant dels vicis en front de les virtuts perennes i universals esdevé moralment impròpia i vil. En essència això ens planteja el dilema de l'existència mateixa d’un sistema quan la consciència ha de quedar en segon terme lluny dels principis, lluny de qualsevol principi.
[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos. Fundació Bernat Metge. Col·lecció escriptors llatins. Barcelona. 1962. Defensa d’Aulus Cluenci.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)