Res no és banal

La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...

Només la veritat ens farà lliures...

L’orgull no dóna el poder. L’aigua fa verda la terra i torna la vida... No és alçada, ni el pes, ni la bellesa, ni cap títol, com tampoc el diner, el que fa gran una persona. És la seva honestedat i respecte pels sentiments i interessos dels demés. Quan parla de cara i viu d’acord amb el que diu, quan està amatent, quan mira als ulls i somriu. Una persona és gran quan compren, quan és capaç de posar-se en el lloc dels altres, quan obra no d’acord al que hom espera d’ ell, sinó d’acord amb allò que hom espera d’un mateix.

In Memòriam: Jordi Solé Tura

Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930- Barcelona 04 de desembre de 2009). Doctor en Dret Constitucional

De vegades els dies són tristos, o potser no tant si algú ha culminat la seva vida i passa d’aquesta manera a ser ja llegenda en el món de la política, on poca gent acostuma a passar a la història a no ser per la seva contribució al desprestigi, en aquests temps que corren. Ens ha deixat, una autèntica llegenda, el professor Jordi Solé Tura, a qui, ironies del destí, algú que no sap ni dir de viva veu una necrològica ara li atorga la Medalla de la Generalitat a títol pòstum, clar no hi va haver temps de donar-li en vida.

He llegit les paraules que Andreu Mayayo, professor de la UB, catedràtic d’història, que va ser alcalde de Montblanch, i crec que quan no es pot millorar alguna cosa és millor guardar silenci i destacar-ne la seva bondat, parlo del seu article memoratiu publicat a El Periódico, del que en destacaria dos paràgrafs especialment, aquells que diuen:

“Nascut en el si d'una família republicana i represaliada pel franquisme, Jordi Solé Tura va forjar la seva llegenda amb un currículum acadèmic impressionant que li va permetre, després del servei militar, deixar enrere el seu ofici de forner i convertir-se en professor universitari, després d'examinar-se en un sol any de tot el batxillerat i d'acabar en tres anys la carrera de Dret amb el premi extraordinari de llicenciatura a la butxaca.”, on ens parla de les excel·lències acadèmiques indiscutibles, y:

“Pare de la Constitució de 1978 i de l'Estatut de 1979, ministre de Cultura (...), Solé Tura ha estat un polític de raça, més que un doctrinari ideòleg, una persona, com ell mateix es definia, profundament optimista i un punt de referència per a tota una generació, que el va admirar a les aules, que (alguns) el va seguir en la política i que (tots) li va agrair la seva lliçó magistral, la seva saviesa i el seu compromís, per fer realitat el lema universitari: Libertas perfundet omnia luce! (¡La llibertat ho il·lumina tot!). Des d'avui llueix una nova estrella al firmament.”

Coelus illi est, tu autem ocullos eges ut eum videres

Pregunteu-li a Solon

La ciclicitat de la història potser no sigui una paradoxa científica, però rellegint els nostres referents de civilització podem trobar la gran crisi econòmica que va viure la polis atenenca a principis del segle sisè abans de crist. De fet abans que les relacions econòmiques esdevinguessin monetàries, ja hi havia tota una relació creditícia donada a partir de l’explotació irracional de la terra àtica en el marc d’un creixement demogràfic desmesurat; aquestes circumstàncies creaven un fenomen que afavoria la necessitat d’endeutament per part dels propietaris de les terres per a poder garantir la viabilitat de collites futures, però l’endeutament va arribar a ser un  procés tant greu que fins i tot hi havia garanties personals, no com ara que es respon patrimonialment, eren situacions d’autèntic esclavatge entre homes lliures, el que afavoria, evidentment l’emigració per evitar aquesta situació final.   En aquest context es quan Solon, un dels set savis de Grècia,  accedeix al arcontat i a banda de les reformes constitucionals, planteja que les disposicions draconianes que s’exercien sobre els ciutadans atenencs havien de desaparèixer per a poder recuperar la dignitat, la propietat i alhora avançar cap a una nova societat, moment en el que s’estableix, tanmateix un nou dimensionament social en funció de les característiques censitàries que establien els nivells de ciutadania, però també els nivells d’intercanvi a partir d’una nova concepció ara ja monetària. Resulta doncs evident que Solon, al que trobem descrit per Plutarc, Plató i Aristòtil (1), va ser capaç de tenir la visió de ruptura amb el sistema preexistent alhora que la seva visió de futur i de cohesió social, en front de revoltes possibles va fer establir tot un seguit de reformes pactistes que definissin  aquell nou sistema de relacions  socials i econòmiques

(1) Plató.  Diálogos. Obra completa. Volumen VI: Filebo. Timeo. Critias. Editorial Gredos. Madrid. 2002. 

 Plutarc. Vidas paralelas. Obra completa. Volumen II: Solón & Publícola; Temístocles & Camilo; Pericles & Fabio Máximo. Editorial Gredos. Madrid. 1996

Aristòtil . Obras Completas. Política. Editorial Gredos. Madrid. 2005

 

Si he muerto ¿a quién le pregunto la hora?

"Hostalric", una fotografia original de Montse Esteba

Quan en la teva ignorància algú et pregunta que ens saps de la narrativa hispanoamericana contemporània, tot seguit se’t venen al cap, d’entrada tres noms significats: Pablo Neruda, José Luís Borges, o Gabriel García Márquez cert, noms de culte, però els qui certament emmascaren tot un seguit d’escriptors i escriptores que han estat capaços de conrear tot tipus de gèneres i que omplen els estants de les biblioteques i les llibreries a la demanda del lector que descobreixi com de rica és aquella narrativa. Fa poc descobria al mexicà Amado Nervo, en una reflexió interessant sobre la lletra majúscula que s’escriu quan no toca, com una simbologia mística i transcendent a través de la referència literària, però segurament aquella terra plena de contrastos ens deix no poca literatura descriptiva d’una societat que de vegades se m’acut experimental, com si d’un laboratori s’hagués tractat en aquell segle que deixàvem no fa pas gaire, un laboratori d’idees que recorria de nord a sud totes les latituds. I potser us preguntareu a que bé això ara, doncs a res, senzillament que ho volia escriure, perquè és bo deixar escrit allò que et passa pel pensament, fer reflexió del que sents o penses, en aquest dia primaveral i autèntic, rinític per a més senyes identitàries, si és que en calen, en un món en un silenci calm que aclapara. Potser per això ens deixà dit Pablo Neruda: “Si he muerto, y no me he dado cuenta, ¿a quién le pregunto la hora? [1] o potser per això García Marquez[2] ens transporta en afirmar que “havia pres la decisió justa”, segur. No és una pregunta surrealista, ni una resposta del realisme costumbrista, la veritat és que tot plegat pot semblar una disbauxa, un despropòsit, perquè mai diem les coses pel seu nom, alguns d’aquells literats ho intentaren, ho intentàvem, però el món, ai el món, no tenia la mateixa deriva, i sempre hi havia el pràctic del port que conduïa el vaixell on calia i com calia; democràcia, llibertat, individu, societat.... He trobat en una prestatgeria, mig amagat, com reposant en el seu misteri el que ens deixà escrit André Breton[3]: “només l’amor en el sentit en que l’entenc, i aleshores el misteriós, l’improbable, l’únic, l’amanyagador, l’indubtable amor, i, finalment el que suporta totes les probes, hagués pogut realitzar el miracle”. Doncs sí, tot plegat, al final no és més que l’amor o potser la felicitat la que mou el món.

[1] Neruda, Pablo. Libro de las preguntas. Editat per Pehuén Editores. SG de Chile Limitada, 2005. pg. 11
[2] García Marquez, Gabriel. Crónica de una muerte anunciado. Ed. Bruguera. 1983. pag. 30
[3] Breton, André. Nadja. Seix Barral. Barcelona.1984 ( de la primera edició de 1928 de Gallimard París). Pg. 130.

qum fa-ándzir

Sentia el silenci a prop meu, com una exhalació divina que m’endinsava en la màgia d’aquells instants on la matèria esdevé esperit, en un trànsit senzill, com un sospir que ens desperta en la bondat eterna. Per un instant rellegeixo els llibres sagrats i descobreixo el plaer de les interpretacions, que profanes, deixen en la paraula els signes dels temps, mentre el temor plana entre els mortals, a l’espera de la revelació.

Sentia el vent, escoltava el seu murmuri per entre les runes que s’enlairen als cels, tot recordant el que va ser, trist testimoni. Potser aquella sunna corànica 74.2 ens explica més bé que cap altre text el que cal fer: qum fa-ándzir, ens diu, per animar l’esperit a la recerca de la veritat absoluta; aixecat del teu repòs, enlaira la teva vista al cel i sigues pròdig en la devoció a les virtuts que fan als homes bons.

Sentia la calidesa del sol de l’estiu bastir la terra i amb ella tots els elements, alimentant la vida, com un hàlit d’esperança, en l’hora calma que ens ajuda a la reflexió, per destriar pensaments. Mentre la mirada perduda cerca els valors principals i eterns: la bellesa, la raó, l’harmonia, la justícia, la pau, la llibertat, en definitiva la moral que se sustenta en els principis bàsics de la nostra convivència, amarats d’aquella especial devoció per l’equitat com a nucli essencial de la voluntat humana.

Després, novament el silenci, i les veus harmonioses de la nit que t’acomboien els somnis desperten el són plàcid, per recrear-te en les ombres i descobrir que la llum és l’únic camí....

Espais de llibertat que contaminen.....

Que alguna cosa està canviant en el món de la literatura, en el món de l’opinió, en el món en general resultat obvi, tòpic fins i tot. El proper dia 17 es presenta a Vallromanes la primera antologia blogger catalana, "La Catosfera Literària", en la que m’honoro de ser-hi. Però el que ha estat més important és el pas dels prestigiosos Ortega y Gasset, de premiar una blogger, potser el fet que sigui cubana i que no l’hagin deixat sortir del país hi afegeix alguna cosa més, però en definitiva comença a quedar clar que el model 2.0 representa quelcom en el context de l’opinió, sigui quina sigui.

Em sento molt orgullós que aquesta blogger, Yoani Sánchez, amb el seu blog: Generación Y , hagi estat distingida amb tant alt guardó; per ella, però també pel que significa respecte dels canvis que afrontem tots plegats en aquest segle XXI, canvis, però, que en el seu cas hauriem de combinar amb la paraula: esperança, o potser cercant la variable revolució indexada com un element més de les variables 2.0; el seu premi és un reconeixement a tota la galàxia blogger, també.

Sigui quina sigui la filosofia que ha inspirat el suport a aquesta experiència, el cert és que el reconeixement a la presència del blog en l’àmbit de la vida informativa, però també en el relat, com en la filosofia, en la literatura, ho és en definitiva sobre l’expressió més quotidiana del context epistolar que representa escriure a cegues en aquest espai mediàtic que és la xarxa, i, més com en el cas d’aquesta filòloga cubana, que ho fa amb el risc del moobing polític o potser l’extorsió, com tanta altra gent arreu del món, com ens relata avui el diari El País en el seu suplement sobre els premis i en concret en la seva pag.41; quan de sentit tenen, doncs, aquelles paraules que escrivia, entenc que resignada, en un post del dia 3 de maig: ¡Qué ganas tengo de crecer… de hacerme adulta y que me dejen salir y entrar de casa sin permiso!, mica a mica aquests petits espais de llibertat contaminen, segur.