Albira en silenci el fons de la
nostra ànima, conrea els nostres sentiments, els aixopluga i els acaricia, és
imperceptible però hi és; ens vetlla els somnis, no fa res, només acompanya el
camí traçat, aquelles línies de vegades tortes, de vegades de redacció complexa,
on tot plegat cobra un sentit en el moment en el que prenem consciència del que
som, qui som i quina és la raó de ser en un món que de vegades se’ns fa
incomprensible, només ens cal, per a descobrir-lo, planar sobre la calma i fer
de la quietud un estat de contemplació en el que retrobar-nos a nosaltres
mateixos, també en Ell ...
© Albert Balada
23-03-2013
