Temps de pensament...

Temps de pensament no subordinat a convencions, moments en els que els celatges han canviat les seves influències, on els idus de març revelen les seves perspectives, perquè res és el que sembla, com d'antiga essència la raó existeix amagada al somnis de la humanitat. Res és el que sembla...

© Albert Balada

06-03-2014

Transites...

Transites per les calmes planúries del coneixement, amarat per aquelles passions fútils que acaronen l’ànima;  despertant del somni dels justos on has estat capaç de comunicar-te amb el cel, i ara, allò humà  que domina el que és, si més no, et permet de veure la fotesa general que predomina en tota acció, en tota paraula, doncs els senyals i les convencions pautades i pactades esdevenen primordials en la concreció de tot fet i l’aliança providencial esdevé esmicolada en severes perversions que una i una altra vegada arrosseguen l’ànima humana. Res de nou sota el cel, sembla, en perspectiva, doncs.

© Albert Balada

16-08-2013    

El missatge simbòlic dels somnis...

El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo - cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.

© Albert Balada

13-08-2013       

Albira en silenci...

Albira en silenci el fons de la nostra ànima, conrea els nostres sentiments, els aixopluga i els acaricia, és imperceptible però hi és; ens vetlla els somnis, no fa res, només acompanya el camí traçat, aquelles línies de vegades tortes, de vegades de redacció complexa, on tot plegat cobra un sentit en el moment en el que prenem consciència del que som, qui som i quina és la raó de ser en un món que de vegades se’ns fa incomprensible, només ens cal, per a descobrir-lo, planar sobre la calma i fer de la quietud un estat de contemplació en el que retrobar-nos a nosaltres mateixos, també en Ell ...

© Albert Balada

23-03-2013 

I mentre esperem...

I mentre esperem que les cuites siguin acomplertes, la fe esdevé una raó fosca, doncs no se’n sap que sigui de manera fefaent pas com les passes seguides marquen camí sense retorn o, en tot cas, que  fan el pas més àlgid, ans al contrari, endevinarem com l’engany, lluny de l’enginy es dibuixa pel menestral mancat de llinatge, soga al coll i servil sense senyor al que servir, però no menys mancat de saviesa, aquella la que ha de permetre enaltir la llum que brama i lluenteja en el foc a camp obert a redós de la lluna i les estrelles, escarcelleres dels somnis amb ens hem donat...    

© Albert Balada

23-2-2013

No cerquis...

La fotografia El Montseny amb el castell de Montsoriu és original de Montse Esteba

No cerquis en els somnis més que la presència de la Providència; ella intenta de mostrar-te, més enllà de les paraules i els retrats de vida, a través de símbols i senyals, l’explicació de tot plegat, i si es dóna el cas, aleshores gaudeixes d’un gran privilegi que el cel t’atorga i sigues bon guardià del seu missatge que és, si més no, personal i intransferible, com ho és la teva pròpia essència humana i divina alhora...

© Albert Balada

20-01-2013

Una cita: Eclesiàstic; La vel·leïtat dels somnis...

“No és gens bo dependre dels somnis i oblidar-se de viure...”[1]

---

[1] ECLESIÀSTIC. La vel·leïtat dels somnis. 34:1 Vanes i enganyoses són les esperances de l’ insensat, i els somnis donen ales als necis. 34:2 Tractar d’amarrar una ombra o córrer darrera del vent és donar crèdit als somnis. 34:3 Les visions dels somnis no són més que un miratge: un rostre davant del reflex de la seva pròpia imatge. 34:4 Pot extreure-se’n quelcom de pur d’allò impur o de la mentida pot sortir la veritat? 34:5 Endevinacions, auguris i somnis són coses vanes, pures fantasies, com les d’ una partera. 34:6 A no ser que els enviï l’Altíssim en una visita, no els prestis cap atenció. 34:7 Perquè els somnis han extraviat a molts que caigueren per esperar en ells. 34:8 La Llei ha d’acomplir-se sense falsedat, i la saviesa expressada fidelment és perfecta. 

Neil Amstrong

El primer home en trepitjar la lluna, qui en un breu discurs a la Casa Blanca en 1994 digué: "...Hi ha grans ideals sense descobrir, avenços disponibles que poden remoure una de les capes protectores de la veritat...”; El comunicat de la família en el traspàs a l'Orient Etern de Neil Amstrong, ha dit:  "Lamentem la pèrdua d’un molt bon home, però també celebrem la seva notable vida i esperem que serveixi com a exemple als joves de tot el món per a treballar dur per a fer realitat els seus somnis, per a estar disposats a explorar i a empènyer els límits i a servir amb orgull a una causa més gran que ells mateixos”.·.

Enganys

Hi ha lloc per a la compassió?, hi ha lloc per a la tendre mirada sobre la placidesa? Compassió i placidesa amb la que es dilapiden, hores d’ara, els valors que hem anat conformant en l’herència individua creadora d’un complex social que s’endu la riada maldestre de l’especulació en les idees com en l’argent?. Aquell que és capaç de captivar-te amb una suposada complicitat, temptejant-te l’ intel·lecte, com qui escruta en el fons del pensament, pot esdevenir, nogensmenys que la caricatura de la perversió mateixa en la necessitat d’esborrar racons de la història que no convé airejar, o fins i tot dur-te lluny, en l’esperança del gaudi del silenci amb el que tancar a pany i clau tot el que no convé que sigui dit. Algú em referia fa ben poc que la figura més escaient en un referent actual seria la de definir el context vigent com, el que em deia, s’assembla a “una ciutat segrestada”, on l’adjectivació seria possible d’aplicar-la a nous subjectes, a nous sintagmes nominals, com ara país o nació, convertint la realitat mateixa en una mera quimera que només abasta els somnis compartimentats d’uns quants elegits que bramen a les portes de l’ infern, per a ser els primers en ser conduïts per la barcassa de l’ ades...... Sort en tenim que els racons de l’ànima sempre conserven aquella primigènia arrel que ens dóna la nostra pròpia essència i com una raó genètica, es desvetlla aquella en la seva transcendència, en la seva més íntima perspectiva, des de la que guaitar una partida com penjant d’un fil en l’univers de les coses perdudes, veient passar la vida com una cosa petita i minúscula als teus peus, mentre esgotes els senyals del missatge i descobreixes de nou, que l’engany també és un art, com la guitarra on els acords surten com rebregats per la màgia, d’ entre les cordes que vibren... Demà el dia serà fred, anuncien, amb aquesta boira que sembla haver-se instal·lat, senyorejant prats i carrers; mentre riurem feliços lluny de maldats perennes, abraçant les galtes grises que deixa penjar la broma, del cel de vidre que ens adorna la vida, aquell que, quan s’esmicola, ens mostra els colors i les olors que la llum ens recrea en la seva autenticitat, com possant música i moviment a tot plegat....

Cristòfol: somni

Escultura de Cristòfol a la Plaça de George Orwell de Barcelona

Leandre Cristòfol en una foto de Ton Sirera

El recordo encara, assegut a la dècada dels 80 en una entrevista que li vaig fer; ell amb aquella cara de nen que sempre, malgrat l’edat havia conservat, de nen entremaliat i humil, que destil·lava aquell aire d’artista, de creador, de mirada plàcida i de vegades absent, mentre parlàvem de París, del Japó, de l'art, de la vida i em descobria aquella immensa bondat d’algú que recrea plàsticament aquella essència vital que era el surrealisme que definia tota la seva obra, tota la seva vida.

Cristòfol és un bé hores d’ara, la seva obra abandona l’artista per esdevenir un símbol local, potser més que les malaurades 83 obres en litigi del fons del diocesà que agiten els ànims; descobrirem en ell el pensament i la visió etèria i aquell primer punt del manifest del surrealisme que l’any 1.924 establia André Breton, manifest que al meu entendre continua avui tant vigent com abans, tant des de la perspectiva artística com per la seva interpretació filosòfica de la vida.

“Envelleixo i potser sigui somni, abans que aquesta realitat a la que crec ser fidel i potser sigui la indiferència amb que contemplo el somni la que em fa envellir” , deia Breton, després de preguntar-se: “Quan arribarà, senyor lògics, l’hora dels filòsofs dorments? “

Els surrealistes es preguntaven “per quina raó no hauria d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certitud que, en el temps en que es produeix, no queda subjecte al meu escepticisme?" l'obra de Cristòfol n'és una resposta.

Enllaç amb l'excel·lent dossier creat pel Museu Morera de Lleida amb motiu de l'exposició: "De l'aire a l'aire", organitzada conjuntament amb el Museu del Patio Herreriano, el Museo de Arte Contemporàneo Español de Valladolid i la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales del Ministerio de Cultura, i que recull l'univers creatiu de Leandre Cristòfol en una mostra única que es pot visitar fins al 5 d'octubre

Seu del Museu d'art modern i contemporani "Jaume Morera": Carrer Major, 31, i Av. Blondel 40, baixos (edifici Casino). 25007 Lleida

Serenor

La serenor i la placidesa dels somnis es reflectien en cada flaira de les arbrades, on el romaní acarona els peus d’aquells pinyoners que arreceren les merles i els pinsans; l’aire que riberenc refresca el terra remullat per les recents tempestes anuncia el soleiat dia, com un oferiment a l’esbarjo i a la bonança en la solitud de la vall on s’agermanen els rius i les civilitzacions. Vestia el cel la lluentor del sol voleiat per les cigonyes que, del niu estant, es llencen a la recerca en els rierols i les rieres de l’àpat amb que sojornar les goles famèliques de les cridaneres cries; mentre, de la muntanya estant, l’eco sorneguer rebota sobre les pedres l’especial sorpresa i el goig de la plana que s’obre als ulls del foraster.

Notes XI: El vot, el valor que ens iguala

Albirar un futur des de la perspectiva dels somnis, de les experiències, però també de les dialèctiques adequades dels sentiments retrobats, de les emocions ben gestionades, del sentit del deure, del sentit d’Estat, sigui quin sigui el lloc que s’ocupa en l’entramat social, conscients hores d’ara dels honors i els deures, de l’obligació en vers la ciutadania que és qui detenta la sobirania, la única i indivisible sobirania individual; depenent del vot de tots i cadascun de nosaltres, on el valor en democràcia ens iguala a tots plegats, des del més ric fins al més pobre, des del més saberut fins al més ignorant; sabent en definitiva que conformar, que configurar un govern respon a la sola voluntat del bé comú posat al servei d’uns ideals que és com ha de ser, no tothom ho veu així, no tothom hi creu, no tothom ho entén.

Equipatges

Per ilustrar aquest post, un fotografama del film "le chien andalou" de Luis Buñuel

De vegades el monstre que portem dins, aquella fera alimentada amb els infortunis i delida per les misèries i els capricis de la vida, com per les formes desvirtuades de l’existència, no se’ns presenta a la vista confonent-se amb models de prudència i misteri, aquell somriure potser maliciós o la mirada ingènua teatralitzada ens fa reinterpretar, malinterpretar l’autèntic sentit de tot plegat

L’espai es desdibuixa, perquè aquella ària esplèndida com murmuri en l’aire dels sons melodiosos resulta un pentagrama de motius sense sentit que desdibuixen el contrapàs dels somnis, aquells que arrelats en una interpretació ascètica de la realitat mateixa, quan les mans omnímodes de la saviesa arrabassada en fan del foc d’encenalls quelcom de normal.

Només amb el convenciment que el somriure és la medecina més efectiva davant de tot incivisme, que el silenci advoca un principi d’honestedat indescriptible, ens pot fer conscients de fins a quin punt la senda humana està necessitada del recurs al saber, al saber antic, al saber clàssic, aquell que fins a Plató es va transmetre de manera oral de mestre a deixeble, com quelcom eteri que pot fondre’s en la immensitat de l’univers del coneixement que els homes han de menester per a subsistir en el bosc de l’existència, arrossegant aquella càrrega que el temps en dóna d’experiència com un bagul que conforma el nostre únic i eficaç equipatge.

Una cita: Arno Grün

"Els somnis poden ser més subversius que les ideologies polítiques, aquest és el motiu que fa que constitueixin una amenaça tant gran per als realistes autoproclamats"[1]

[1] Grün, Arno. Professor de Psicologia nat a Berlín el 1923 emigra al 1936 als Estats Units, on es gradua a la New York University. Ha escrit entre d’altres “The Betrayal of the Self" – Fear of Autonomy in Men and Women” i “"The Insanity of Normality: Understanding Human Destructiveness”. Des de 1997 viu a Suïssa.

Joia

Moral que ens porta a caminar en la foscor a la recerca dels somnis fins a trobar-los i exprimir les nostres vides en aconseguir –ho, ens fa ser conscients del temps i el temps es perd mentre cerquem el que podem tenir a la vora sense saber-ho, perquè alcem amb excés la mirada, potser, per trobar el que no veiem als nostres peus.

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts” [1]


[1] Dhamma n. 177

Un matí de tardor...

De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..

Sahel.

Quan en la fresca aconsegueixes de dormir algunes hores, després d’un potent sopar on les essències de l’esperit de vi et desdibuixen el món, obres la teva ment als somnis més profunds i episòdics en els que descobreixes les essències del teu subconscient, navegant per terres fantàstiques, descobrint-ne personatges i amics amagats en els racons més insospitats de la teva ment, descobrint també dels teus viatges i de la teva vida mateixa com se’t presenten així, com a descobertes màgiques.

És en aquests moments íntims i personals on transcendeixes la teva pròpia realitat i et submergeixes en realitats distintes però a la vegada primigènies, que es recreen en la teva pròpia contemporaneïtat, que et transfiguren i atorguen als teus sentiments, als teus pensaments, el principal do que en tenim els humans, la utilització dels pensaments com a instruments transmissors de les nostres pròpies essències, i descobreixes aquells petits moments que et van poder passar desapercebuts en el seu moment, ara magnificats i explícits, transitant davant dels teus ulls amb la transcendentalitat que els hi ho correspon, comparats amb d’altres que en la mundana vida ho podien ser, a ben segur, de més.

Veus com pot ser d’important un sol gra de sorra del desert d’Algèria, per exemple, al que potser vas trepitjar i que ha restat enllà immutable o transportat pels vents tempestuosos que de vegades acompanyen les estades en el sahel; o com pot ser de transcendent la mirada càlida d’un nen a l’ombra d’aquelles palmeres bordes quin dàtils son immenjables però formosos caient i fent ombres càlides. Això que ens és present sempre als nostres ulls, de vegades fuig com tapat per l’arena a la nostra mirada però esteu-ne segurs que resta enllà, captat per la nostra retina i retingut en la nostra memòria fins que un dia, insospitat, com en un somni d’estiu se’ns transporta i se'ns presenta.