La condició humana vesteix, si
més no, tot un seguit de ítems, entre ells la concepció de l’espai i el temps
com a instruments de transcendència, d’encaix en un univers complex; maldestre,
també intenta d’aconseguir a través de l’expressió i per tant, en la
prefiguració de l’art, en la essència comunicativa, un motiu per a dimensionar
aquella pròpia condició que esdevé amb el pas de les centúries una vívida
expressió del retrat de la relació de l’esser humà amb la seva condició social,
amb la seva consciència col·lectiva que esdevé alhora una i múltiple, crítica i
acrítica, essencial i dispersa tanmateix
com una recreació cada cop més efímera de l’ànima immanentment captiva en la
creativa, ara, de principis d’un mil·lenni que se’ns ofereix gairebé translúcid,
fosc, complex en aquest trànsit des de la revolució tecnològica cap a una nova
expressió del que és el context gregari o la pròpia individualitat.
L’encaix de l’art, doncs,
refereix els dubtes de la transició des de la postmodernitat cap a una nova contemporaneïtat
i en aquests dubtes l’acoblament empíric en la ductilitat de nous instruments
de comunicació artística, més enllà de les tradicions que s’han vingut
definint, una reflexió en definitiva que s’incardina en el trànsit que la
pròpia societat experimenta de la mà d’aquells instruments que es defineixen i
alhora tendeix a la construcció de nous conceptes, noves propostes,
transgressores de vegades, continuistes d’altres, que ens demanden a les diferents disciplines, també, noves
consideracions estètiques, nous valors, nous esquemes d’anàlisi i de reflexió.
© Albert Balada
Sinopsi de la comunicació a la I
Conferència Internacional: Cartografia, crítica de l’art i visualitat en la era
de lo global. Noves metodologies, conceptes i enfocs analítics de la
Universitat de Barcelona.
Abril de 2013
