Deixar que el matí es perdi en els minuts i els segons, sense mirar el rellotge, que vagi al seu aire, sense planificar, sense saber molt bé el que cal fer.
Gaudir del cel de núvols encotonats, del tebi sol que ens cluca l’ ullet i quan se’n cansa se’n va, d’aquell color que prenen les coses quan les acarona l’astre rei en marxar, un color tan especial.
Prendre un bon cafè en calma, assaborint-ne cada glop, gairebé seguint-ne el rastre.
Caminar a pas tranquil, sense pressa, badant amb tot el que t’envolta i prendre consciència del que tenim, rebre la pluja, si arriba, amb joia i sentir-la en el més profund de l’ànima quan ens aixopluguem a casa... Tenim sort.
(Traducció lliure d’un text de la meva amiga Maria Del Carmen Escriña i la fotografia és original de la meva amica colomenca Montse Esteba)
