.jpg)
Prades i valls, els carrers de la ciutat, a elles aboca gent que es barreja en els seus vint plantes i de nou es veuen abocats als carrers, prats i valls.
Són els homes i dones, nois i noies així abocaments i revertits al llarg del dia, els que donen a l'edifici l'ànima dels somnis i pensaments i records.
(Llançat al mar o clavat al carrer, a qui faria l'edifici, qui pronunciaria el seu nom o preguntaria a un policia com arribar-hi?)
Llisquen els ascensors penjats dels seus cables i els
tubs despatxen cartes i paquets i les canonades de ferro porten gas i aigua i
deixalles.
S'enfilen els cables amb secrets, transporten la llum i transporten les paraules, parlen de terrors i profits i amors, maledicció dels homes embeguts en els seus plans de negocis, les preguntes de les dones en les seves trames d'amor.
Hora rere hora els calaixos hidràulics arriben al llit rocós de la terra i subjecten l'edifici en girar del planeta.
Hora rere hora les bigues fan de costellam i es tensen i sostenen i amalgamen les parets i terres de pedra.
Hora rere hora la mà del paleta i la massa del morter donen forma a cada part d'acord amb el desig promulgat per l'arquitecte.
Hora rere hora el sol i la pluja, l'aire i el rovell, el constrenyiment del temps que es precipita als segles, juguen amb l'edifici per dins i per fora i ho aprofiten.
Els homes que van enterrar els fonaments i van barrejar el morter jeuen en tombes on xiula el vent una cançó salvatge i sense lletra.
I el mateix els homes que van parar els cables i col•locar les canonades, i els que el van veure créixer planta a planta.
Les ànimes de tots ells són aquí, inclosa la del peó de paleta que demanava per les portes, a milers de milles de distància, i la del propi paleta que va anar a la presó de l'estat per disparar contra un home quan estava borratxo. (Un home va caure d'una biga i es va partir la crisma al final de la seva caiguda -aquí està-, i la seva ànima ha quedat en les pedres de l'edifici.)
A les portes de les oficines, a cada passadís, centenars de noms, i cada nom representa una cara ratllada amb un nen mort, un amant apassionat, una ambició per un negoci d'un milió de dòlars, la vida plàcida d'una llagosta.
Després dels rètols de les portes treballen, i res diuen les parets d'una sala a una altra.
Taquimecanògrafes a deu dòlars la setmana redacten les cartes dels advocats d'empresa, dels enginyers i administratius, i són tones les cartes que surten en paquets de l'edifici rumb a tots els confins de la terra.
Somriures i llàgrimes de les oficinistes entren en l'ànima de l'edifici, igual que les dels amos que regeixen les seves destinacions.
Les manetes del rellotge fan de les dotze una altra hora i cada planta es buida, homes i dones que marxen i dinen i tornen a la feina.
Al final de la tarda, tota la feina afluixa el ritme, tot va més a poc a poc quan cadascú sent que es tanca el dia.
Una a una es buiden les plantes ... Se’n van els ascensoristes d'uniforme. Se sent entrexocar les galledes ... Treballen les netejadores, parlen en llengües estrangeres.
Escombra i aigua i pal de fregar que netegen dels sòls
la pols i la saliva humana, la brutícia de la màquina diürna.
Lletrejades a foc elèctric, sobre la teulada, paraules que proclamen en milles a la rodona on comprar alguna cosa a bon preu. El cartell no deixa de parlar fins passada la mitjanit.
Foscor als passadissos i vestíbuls. Ressò de les veus.
El silenci ... Els vigilants ronden poc a poc de planta en planta, proven les
portes. Ocupen les pistoles seves les butxaques ... Caixes fortes a les
cantonades. Els diners en lloc segur.
Un jove vigilant s'aboca a una finestra i veu les llums de les barcasses que s'obren pas a la badia, xarxes de fanals vermells i blancs en el dipòsit del ferrocarril, un espectre de tenebres esquitxat de línies blanques i taques de creus i raïms de habitatges a la ciutat dorment.
De nit, el gratacel sobresurt entre el fum i les estrelles i té ànima.
[1] Sandburg, Carl*. “Poemes de Chicago”. Ed. La Poesia,
Sr. Hidalgo. 2003.ISBN 9788495976147 Traducció al castellà de Miguel
Martinez-Lage, la traducció d’aquest poema l’ha fet Albert Balada.
* (1878-1967) Avesat en el periodisme. Va començar a treballar als onze anys en diferents treballs: recol•lector de blat, obrer de la construcció, repartidor de llet, aprenent de barber, etc. Va obtenir el Premi Pulitzer l’any 1951. Publicat l’any 1916, Poemes de Chicago és un dels poemaris més coneguts de la poesia contemporània nord-americana.
* (1878-1967) Avesat en el periodisme. Va començar a treballar als onze anys en diferents treballs: recol•lector de blat, obrer de la construcció, repartidor de llet, aprenent de barber, etc. Va obtenir el Premi Pulitzer l’any 1951. Publicat l’any 1916, Poemes de Chicago és un dels poemaris més coneguts de la poesia contemporània nord-americana.
