dissabte, 25 de gener del 2014

És la felicitat...






La fotografia és original de Montse Esteba

És la felicitat veritablement un estat emocional, o podríem parlar d’una actitud d’ingenuïtat, que ens duu a acceptar el que és inevitable? Probablement ni una cosa ni una altra.

Si plantegem el nostre sender a partir d’uns determinats ideals, potser imperceptibles, que veuen d’experiències pròpies i alienes, fins i tot marcades pel nostre propi context personal, familiar, social, o potser com a element de la nostra pròpia herència genètica, veurem com, a mesura que aquests ideals s’amplien, acomodant-se o no a les circumstàncies, més enllà de la imperceptibilitat mateixa, descobrint-se, ens adonarem, que més enllà de moments fugaços que  podem identificar amb el que es reconeix com a felicitat, en general, el concepte acostuma a simbolitzar una utopia, estranya utopia i hi ha una raó per a que això sigui així, estem parlant d’un valor, d’un principi, que ha d’inundar la nostra vida i que, tot i poder identificar-se amb un fi, en ser-ho en ell mateix, inunda permanentment els nostres actes, les nostres paraules, els nostres pensaments d’aital manera que el podem descobrir com un instrument espiritual, que és,  i no pas del món físic, com hom tendeix a identificar-ho, és aleshores quan podem gaudir de manera fefaent de la felicitat com a principi i valor que és, evidentment amb les pinzellades individuals amb les que cadascú hi farem inflexió.
   

© Albert Balada

25-01-2014