La fotografia és original de Montse Esteba
És la felicitat veritablement
un estat emocional, o podríem parlar d’una actitud d’ingenuïtat, que ens duu a
acceptar el que és inevitable? Probablement ni una cosa ni una altra.
Si plantegem el nostre
sender a partir d’uns determinats ideals, potser imperceptibles, que veuen d’experiències
pròpies i alienes, fins i tot marcades pel nostre propi context personal,
familiar, social, o potser com a element de la nostra pròpia herència genètica,
veurem com, a mesura que aquests ideals s’amplien, acomodant-se o no a les
circumstàncies, més enllà de la imperceptibilitat mateixa, descobrint-se, ens
adonarem, que més enllà de moments fugaços que
podem identificar amb el que es reconeix com a felicitat, en general, el
concepte acostuma a simbolitzar una utopia, estranya utopia i hi ha una raó per
a que això sigui així, estem parlant d’un valor, d’un principi, que ha d’inundar
la nostra vida i que, tot i poder identificar-se amb un fi, en ser-ho en ell
mateix, inunda permanentment els nostres actes, les nostres paraules, els
nostres pensaments d’aital manera que el podem descobrir com un instrument
espiritual, que és, i no pas del món
físic, com hom tendeix a identificar-ho, és aleshores quan podem gaudir de
manera fefaent de la felicitat com a principi i valor que és, evidentment amb
les pinzellades individuals amb les que cadascú hi farem inflexió.
© Albert Balada
25-01-2014
