És la felicitat...

La fotografia és original de Montse Esteba

És la felicitat veritablement un estat emocional, o podríem parlar d’una actitud d’ingenuïtat, que ens duu a acceptar el que és inevitable? Probablement ni una cosa ni una altra.

Si plantegem el nostre sender a partir d’uns determinats ideals, potser imperceptibles, que veuen d’experiències pròpies i alienes, fins i tot marcades pel nostre propi context personal, familiar, social, o potser com a element de la nostra pròpia herència genètica, veurem com, a mesura que aquests ideals s’amplien, acomodant-se o no a les circumstàncies, més enllà de la imperceptibilitat mateixa, descobrint-se, ens adonarem, que més enllà de moments fugaços que  podem identificar amb el que es reconeix com a felicitat, en general, el concepte acostuma a simbolitzar una utopia, estranya utopia i hi ha una raó per a que això sigui així, estem parlant d’un valor, d’un principi, que ha d’inundar la nostra vida i que, tot i poder identificar-se amb un fi, en ser-ho en ell mateix, inunda permanentment els nostres actes, les nostres paraules, els nostres pensaments d’aital manera que el podem descobrir com un instrument espiritual, que és,  i no pas del món físic, com hom tendeix a identificar-ho, és aleshores quan podem gaudir de manera fefaent de la felicitat com a principi i valor que és, evidentment amb les pinzellades individuals amb les que cadascú hi farem inflexió.

   

© Albert Balada

25-01-2014

Tot o gairebé...

Tot, o gairebé, et porta a malpensar i a maleïr moltes vegades, actitud humana, en diríem, però en definitiva una versió del mal, ínfima, si voleu, però que corromp i de quina manera, esperit i cos, ànima i cor, però també la salut; abandonar aquesta praxis, seria un avenç en el nostre camí de vida, reconèixer-nos en allò que ens cal fer per transformar les coses, sense externalitzar-ne  les culpes, reconeguent-nos en la part del Tot que som i transformant en positiu allò que als nostres ulls i experiència esdevé negatiu, perquè aquesta combinació del mal que ens força transformar-lo en bé, és també un imperatiu que ens cal, lluny del nostre desestiment, lluny de ser impassius, indiferents, som instruments de transformació cadascun de nosaltres si ens ho proposem, i serà aleshores quan niarà la essència divina, cada dia i a cada instant de la nostra existència.    

© Albert Balada

21-12-2013

La paraula...

La paraula, aquell instrument poderós, instrument que els humans emprem per a fer les nostres construccions intel·lectuals, ha de ser usat amb criteri, amb molt de compte, talment que serveixi per a remoure les consciències i ens serveix com invitació al proïsme per a interactuar, a través de l’habilitat i l’actitud que hom cal tenir amb el llenguatge, més enllà de l’expressió, a través dels seus signes i símbols, de manera que pertany tant a l’emissor com al receptor, eliminant les dificultats de tan fàcil existència que no faci sinó conrear la incomprensió.

Cal doncs una actitud humil, lluny de la falsa modèstia, en la calma precisa que ens permeti descobrir-ne el procés del pensament, que ens permeti aportar la nostra perspectiva en el respecte al sentiment, sensacions i les idees dels altres, sense assentiment,  però convidant a la reflexió, sense manifestar pors malsanes ni a semblar estranys en les convencions, dubtant si fa el cas, però amb el ferm convenciment que és així com es construeix la societat, aquella que tendeix al creixement, sense parles artificioses, recreant en la senzillesa les exposicions més subtils, donant a la paraula el seu sens més autèntic i perfecte.

© Albert Balada

01-12-2013 

I donat...

La fotografia és del Panteó d'Agrippa a Roma

"I donat que la vostra actitud no ha estat raonable ni segons la benignitud dels nostres ancians, no us sorprengeu pas si després heu de penedir-vos" (1)

(1) Ciceró, Marc Tul·li. Cartes polítiques. Ediciones AKAL. Madrid. 1992. ISBN 9788476003602. pag. 32

Escenaris i paisatges

Per ilustrar aquest post he triat un fragment d'una obra de Vincent Van Gogh

La simplicitat que podem descobrir a través d’una tela o d’una interpretació artística de la realitat, ens pot confondre si observem el detall, on podem arribar a descobrir fins i tot realitats properes, perversions del llenguatge o de la vida mateixa. L’art abstracte en particular, ens dibuixa determinades complexitats, aquelles que resulten de fets que poden semblar intranscendents, simples, tòpics, però que analitzats en deteniment ens descobreixen determinades actituds vitals, determinades actituds que poden quedar emmascarades i ben emmascarades si atenem a les formes que s’utilitzen, aquelles que ens defineixen alguna cosa més que els colors primaris, que ens podrien portar a confusió, aquelles que ens descobreixen els matisos del color i la forma inexistent que s’ha anat conformant a través dels anys de convivència amb els pigments i que ens dibuixen un paisatge, de vegades, només de vegades, distint però de tant repetit, tant similar.

No ens enganyem, el nom, el qui, el què, poden canviar, l’entorn i l’escenari, però la realitat és inevitable en un o altre moment, de manera que la possibilitat de descobrir el missatge ocult és veritablement possible, només cal observar atentament, observar i no intervenir, recrear-nos en el paisatge per a veure’n el resultat final que es va delatant mica en mica.