Una cita: Santiago Niño de Becerra

“De vegades els que no saben de res en concret poden formular preguntes veritablement bones. Avui una amiga que és un crack en el món de la comunicació, però que no en té ni idea d’economia m’ha preguntat: Com es pot crear treball? La meva resposta ha estat breu: no es pot!”[1] 

---

[1] Del Twitter de Santiago Niño de Becerra* 23-2-2013 

(Barcelona, 1951) és un economista. Ha exercit diversos llocs en empreses del sector siderúrgic i des de l'any 1994 és catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llul de Barcelona.

Floquet de neu

Hi ha coses en la vida que et conformen un determinat imaginari i acostumen a ser coses senzilles, trivials si voleu, que passen desapercebudes, com inexistents, perquè ho veiem tot amb ulls d’adult; però és clar, en la nostra infantessa hi tota una conformació del nostre esser social, com també del nostre esser individual que queda definit per l’ impacte de sensacions i experiències, de visions i determinacions.

Avui, llegint la columna que en digital escriu el Filòsof Ferran Sàez, he pogut descobrir, com diu ell, que els de la generació dels 60 tenim un element en comú que va definir els nostres dies d’infantesa, aquell, com ell diu, “albí malcarat i vagament monstruós compendiava ben bé quatre dècades de la història d'aquest país”; s’està referint al goril·la albí nomenat “floquet de neu” per raons evidents, que va arribar al zoo de Barcelona l’any 1964, aquella Barcelona del balaguerí Porcioles.

El recordo malcarat i altiu, com sabent que era un joia preuada per la Barcelona del desenvolupament, aquell país del sis-cents i la vespa, un país lleugerament colorejat i em recordo embadalit contemplant aquell menyspreu que li intuïa cap als humans al que coneixia de nadó. La veritat sigui dita és que el zoo d’aleshores era el del model victorià, creat per ensenyar aquelles meravelles animals que seria impensable de poder veure, llevat d’alguns privilegiats, en el seu entorn natural. L’espai era doncs més aviat escàs, imagino que potser hauran adequat els hàbitats, perquè l’espai continua hores d’ara essent el mateix i si us he de ser sincer en aquell posat altiu, el del “floquet de neu”, també li descobria una mirada un pel trista, potser prenent consciència que malgrat el cuidessin com una valuosa troballa, viure entre les parets del recinte assignat era, i és, un procés contra natura.

Redescobrir-lo ara, sis anys després de la seva mort en dibuixos animats serà retrobar-me amb el meu passat, redescobrir-me a mi mateix, aquella infantesa que palpita en el subconscient de l’adult d’aquella generació que ja esgota el seu primer mig segle de vida. Redescobrir-lo serà com retrobar el nen que encara tenia capacitat de sorpresa mirant amb els ulls de la tendresa tot el que ens envoltava.

Sant Joan

Probablement, les tradicions no ho són tant o si ho són, ho són, perquè el nostre imaginari les transforma de tal manera que tot i haver acabat de néixer ja semblen coses de “tota la vida”. Tant se val, però quin sigui l’ origen, potser el misticisme atribuït al solstici d’estiu, amarat en les tradicions paganes i ancestrals fos només una certa mitologia i en tot cas els cerimonials reduïts a les fonts místiques dels guardians de la fe dels ancestres, reconvertit en les essències purificadores del foc, molt propi de les andances propiciatòries de la fe a partir del segle XV i en especial “purificadores” d’ànimes i esclavatges no guiats per la fe “autèntica”, de cert però no hi ha massa detalls de tot plegat i en tot cas el nostre costumari, no abasta pas tanta antigor.

Cert és que malgrat els estudis ens diuen que ni tan sols Cervantes en la seva referència del Quixot a Barcelona no va citar res respecte de Sant Joan i les seves festes, tot i que aquest personatge, el cavaller de la trista figura, va fer-hi estada precisament per aquella data solsticial; bé que també és cert que l’escriptor castellà ens relata una escena interessant, que podria significar la festa, quan ens diu[1]:

“...Van veure les galeres que eren a la platja, les que abatrien els tendals i es descobriren plenes de flàmules i gallardets que tremolaven al vent i besaven i escombraven l’aigua. Dins hi sonaven clarins, trompetes i xirimoies, que prop i lluny omplien l’aire de suaus i bel·licosos accents. Començaren a moure’s i a fer a mode d’escaramusses per les assossegades aigües, fent correspondència de la mateixa manera infinits cavallers sortits de la ciutat sobre ferms cavalls i bonics carruatges.....”

La festa consubstancial a les arrels i essències mediterrànies, ha d’haver esdevingut quelcom que amb el pas del temps s’acomoda a les realitats socials i polítiques de cada època, de manera que el gaudi de l’estiu, l’ inici solsticial havia per força de ser diferent fa cinquanta anys com d’ara, com no ho hauria de ser segles enrere, per tant, no cal cercar arrels més que les pròpies, aquelles del sentiment propi del voler en un moment donat´, fer gaudi familiar o social i veurem que de tradició en tenen totes les coses.

---

[1] Cervantes, Miguel. Don Quijote de la Mancha. Ed. Marin. Barcelona. Tomo II. Pag. 424

Equipatges d'avantguarda

Descobreixo aquests dies, el darrer llibre de la Pilar Parcerisas[1], la presidenta de l’Associació catalana de crítics d’art, i la veritat és com descobrir-te un aire fresc en la reflexió amarada de filosofia i poètica sobre una Barcelona immensa, contradictòria, potser erràtica, capital bescanviant, cosmopolita i a la vegada etèria, poc dúctil, diria jo. Descobrir-la en aquest recull d’articles publicats en el diari Avui, a Barcelona i a l’autora, representa endinsar-te en una cadència melodiosa, on el llenguatge et transporta a reflexions “lluminoses” que no il·luminades i que s’inicia, si més no amb un pròleg de Vicenç Altaió, poeta, assagista i promotor cultural, de qui no em resisteixo transcriure’n un paràgraf que em sembla d’una intensitat absoluta i que dona peu a una obra majestuosa:

“...Però l’avantguarda no s’accepta, se l’ estetitza. Barcelona és un cementiri d’utopies i Catalunya un cobrellit de somnis no realitzats per somniadors tocats del bolet. S’intenta esmorteix el seu efecte transversal, se la redueix a l’apartat de recerca i innovació. Ha estat contestada socialment per falta de formació humanística de les elits i incompresa per necessitat dels desvalguts. En la cursa estètica cap al progrés sempre en toca d’apedaçar una institucionalització per manca de poder real. Es la Barcelona girada d’esquena que denunciava Foix. És la carrinclona i melancòlica Dolça Catalunya, el país del món que més triga a reconèixer Miró. Són els escriptors catalans que perden els papers, com d’Ors qualificant Duchamp de monstruós, el noucentisme tardà de Riba i els seus seguidors, o els moderns Monzó i Pàmies veient en Tàpies falsificació, repetició...”

Probablement aquesta Oda semi fúnebre seria extensible per influència a tot un model conceptual que abasta tota la conceptualització de l’ avantguarda sigui quin sigui el seu reflex territorial o potser fins i tot més encara en funció de quin sigui aquell lloc del país estant. Però retornant a l’autora, m’agradaria destacar-ne unes línies que ens descriuen aquell èter present en l’ identitari de l’art nomina; ens diu Parcerisas:

“...dormir en el cementiri de les utopies i somnis no realitzats d’aquest país, que ha tingut i segueix tenint, cal dir, somniadors cèlebres, sovint tocats d’un misticisme sense parangó. Gaudí tingué mecenes a qui arruïnar i deixà les eves fantasies pedra sobre pedra des d’una grandiositat indestructible; Dalí somnià projectes insòlits que escassament pogué realitzar més enllà de la seva pintura i Miró incorporà el misticisme franciscà als seus quadres. Tots ells tingueren fantasia, somni, visió i un peu a la realitat. Quan Catalunya no somnia deixa d’existir. I ara l’ excés de realitat, de noucentisme ens aclapara. Cal un punt de fuga, un lloc per a la fantasia, un espai per a la visió, un bri de llum”.

Senzillament brillant, un poema al somni, com un clam, com un crit fantàstic i a l’hora precís, perceptible, una necessitat consubstancial a la creativitat mateixa, a l’esperit indolent, mistèric i provocador..... a l'essència de l'avantguarda perduda ara en la crepitut de la realitat mateixa.

[1] Parcerisas, Pilar. Barcelona Art/zona. Editorial Afers. Catarroja. 2008 (cites pg 14 i 30)

Una cita: Jaume Sisa

"Una Rambla, una Barcelona i una urbanitat que molts van creue possible que girés del costat del somni i no de l'eficàcia econòmica, de la imaginació i de la llibertat creadora, contra la correcció ideològica..." (1)

(1) Jaume Sisa. Pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. 19 de setembre de 2008

65.000 i 850

Emociona de veure aquesta xifra, de saber-te llegit 65.000 vegades en els teus 850 articles publicats en aquest blog, una fita que no podia ni sospitar el mes de juliol de 2005 quan començava aquesta aventura d‘escriure, de descriure, d’analitzar, en tot cas de deixar que els teus pensaments aflorin i deixin de pertànyer-te per passar a ser propietat de la xarxa, ja ho diuen que només ets “amo” dels teus silencis, que n’hi ha us ho ben asseguro.

Gràcies, per exemple a en Marc Vidal, el promotor de l'encontre "catosfera" que en refereix com un dels 50 principals i em descriu com: “L’Albert Balada edita el seu diari digital des de juliol de 2005. Tot i que la seva vinculació al PSC determina molts dels seus raonaments, cal destacar la seva preparació en politologia i la seva capacitat d’abstrair-se per analitzar objectivament la realitat”.

Gràcies també a la candidata del PSC per Barcelona al Congrés dels Diputats en aquestes elecciones generals '08, Carme Chacón , a qui des d'aquí desitjo molts d'èxits i als organitzadors de la seva web per la consideració d’enllaçar-me com la seva gent.

I a tots aquells que al llarg de tot aquest temps m’han enllaçat, o m’han enviat comentaris per amplificar el missatge d’aquest blog o per opinar o simplement per ser enllà llegint les meves histories quotidianes: també, gràcies, moltes i moltes gràcies.

Un poema d'amor i desamor fet cinema

Un dels pocs plaers d’aquest estiu estrany per a mi, a banda de la meva immersió en el quefer polític de la Diputació de Lleida, un dels pocs plaers, és abundar en les realitzacions cinematogràfiques, descobrir la delícia d’assentar-te en una butaca d’un cinema i gaudir durant dues hores d’aquesta expressió de l’art, ajuda a alliberar la ment de les teves quites i trobes i retrobes en aquestes creacions aquella mostra de la realitat feta ficció.

La darrera, la pel·lícula “Tuya siempre” m’ha impressionat, un Thriller que es recrea en una determinat llenguatge poètic, al meu entendre, per plantejar tot un món que gira a l’entorn del món del jazz en una mítica sala de Barcelona la “Jamboree” (1) i de tot un seguit de personatges tòpics, potser, que ens descriuen les seves misèries a partir d’un context diari de delinqüència, desencontre i desamor.

Les històries d’amor amagades a partir de sensibles composicions no escapen al desenvolupament de la duresa d’una trama, d’una sala, d’uns músics, d’una Barcelona distinta, però existent, que recrea vides corrents. Un autèntic plaer pels sentits on la direcció artística, il·luminació, etc. fan la resta a aquesta obra dirigida, a partir de les anotacions fetes per una altra pel·licula que mai va rodar-se, per Manuel Lombardero, on potser el de menys és trobar-hi artistes de renom. Un veritable poema d’amor i desamor, us ho ben asseguro, amb el jazz com a segon protagonista i Barcelona de fons.

(1) paraula d'origen Zulu que vol dir reunió

Un dia trist

Woody Allen, diuen que diu que el cervell és el segon òrgan més important del seu cos, evidentment no deu d'estar pensant en altres òrgans pel primer que no sigui aquell que porta a estimar-se la persona que més es coneix: un mateix. Permeteu-me que incorpori una mica d’humor d’un director de cinema que admiro, malgrat sigui un dia trist, en particular perquè el seu europeisme era evident en moltes de les seves creacions, malgrat el New York dels seus amors, i perquè em sembla molt bé que hagi assentat al seu equip a Barcelona per fer el que ell diu que serà una pel•lícula que reflectirà una bonica historia d’amor amb Barcelona (no sé si ho va dir ben bé així, però a mi m’agrada com queda).

Amb tota probabilitat no passarà a la historia de la filosofia, però caldria tenir molt en compte les seves reflexions, les seves profundes reflexions, de vegades intransigents, de vegades fins i tot ratllant l’absurd o lleugerament erotificants, en tot cas absolutament vàlides per a mantenir l’ull crític envers la societat nord-americana que retrata. Veurem quin retrat en fa de la societat barcelonina, em resisteixo a dir catalana, perquè que se sàpiga la pel•lícula gira tota la seva historia a Barcelona.

I recordar precisament avui Allen no és buscar d’omplir un espai blanc en aquest meu blog, segurament avui, ha estat un dia com qualsevol altre, com el de tanta i tanta gent que encara no ha pogut i potser no podrà marxar de vacances, però el cert és que quan hom rep una mala notícia, tardes algunes hores en pair-les i digerir-les, i avalues tot un seguit de vicissituds que et succeeixen al llarg de la vida, per això he triat d'escriure aquesta imatge literària del cineasta novaiorquès, que permanentment s’ho està qüestionant tot, com una mena de Sartre eixelebrat i en versió americana.

Segurament si el sol brillant i lluent que feia no m’hagués ajudat a veure una mica més enllà, probablement el dia hauria esdevingut una mica més trist que de costum, perquè de vegades, també toca entristir-nos, com avui a mi. Segurament sense aquell mojito encantador que un amic t’ofereix, el dia hauria esdevingut una mica més trist, però és cert que també cal somriure’ns a nosaltres mateixos, cal veure allò de positiu que té la vida (segurament Allen ara es preguntaria si és que en té alguna a banda de ...). De fet crec que tot plegat forma part de la meva particular historia que línia a línia descric en el meu blog i avui és així com em sento, una mica trist, tot i que com diu el meu admirat Woody: gràcies a déu que existeixen els francesos (Hollywood ending 2002)