Woody Allen, diuen que diu que el cervell és el segon òrgan més important del seu cos, evidentment no deu d'estar pensant en altres òrgans pel primer que no sigui aquell que porta a estimar-se la persona que més es coneix: un mateix. Permeteu-me que incorpori una mica d’humor d’un director de cinema que admiro, malgrat sigui un dia trist, en particular perquè el seu europeisme era evident en moltes de les seves creacions, malgrat el New York dels seus amors, i perquè em sembla molt bé que hagi assentat al seu equip a Barcelona per fer el que ell diu que serà una pel•lícula que reflectirà una bonica historia d’amor amb Barcelona (no sé si ho va dir ben bé així, però a mi m’agrada com queda).
Amb tota probabilitat no passarà a la historia de la filosofia, però caldria tenir molt en compte les seves reflexions, les seves profundes reflexions, de vegades intransigents, de vegades fins i tot ratllant l’absurd o lleugerament erotificants, en tot cas absolutament vàlides per a mantenir l’ull crític envers la societat nord-americana que retrata. Veurem quin retrat en fa de la societat barcelonina, em resisteixo a dir catalana, perquè que se sàpiga la pel•lícula gira tota la seva historia a Barcelona.
I recordar precisament avui Allen no és buscar d’omplir un espai blanc en aquest meu blog, segurament avui, ha estat un dia com qualsevol altre, com el de tanta i tanta gent que encara no ha pogut i potser no podrà marxar de vacances, però el cert és que quan hom rep una mala notícia, tardes algunes hores en pair-les i digerir-les, i avalues tot un seguit de vicissituds que et succeeixen al llarg de la vida, per això he triat d'escriure aquesta imatge literària del cineasta novaiorquès, que permanentment s’ho està qüestionant tot, com una mena de Sartre eixelebrat i en versió americana.
Segurament si el sol brillant i lluent que feia no m’hagués ajudat a veure una mica més enllà, probablement el dia hauria esdevingut una mica més trist que de costum, perquè de vegades, també toca entristir-nos, com avui a mi. Segurament sense aquell mojito encantador que un amic t’ofereix, el dia hauria esdevingut una mica més trist, però és cert que també cal somriure’ns a nosaltres mateixos, cal veure allò de positiu que té la vida (segurament Allen ara es preguntaria si és que en té alguna a banda de ...). De fet crec que tot plegat forma part de la meva particular historia que línia a línia descric en el meu blog i avui és així com em sento, una mica trist, tot i que com diu el meu admirat Woody: gràcies a déu que existeixen els francesos (Hollywood ending 2002)
Amb tota probabilitat no passarà a la historia de la filosofia, però caldria tenir molt en compte les seves reflexions, les seves profundes reflexions, de vegades intransigents, de vegades fins i tot ratllant l’absurd o lleugerament erotificants, en tot cas absolutament vàlides per a mantenir l’ull crític envers la societat nord-americana que retrata. Veurem quin retrat en fa de la societat barcelonina, em resisteixo a dir catalana, perquè que se sàpiga la pel•lícula gira tota la seva historia a Barcelona.
I recordar precisament avui Allen no és buscar d’omplir un espai blanc en aquest meu blog, segurament avui, ha estat un dia com qualsevol altre, com el de tanta i tanta gent que encara no ha pogut i potser no podrà marxar de vacances, però el cert és que quan hom rep una mala notícia, tardes algunes hores en pair-les i digerir-les, i avalues tot un seguit de vicissituds que et succeeixen al llarg de la vida, per això he triat d'escriure aquesta imatge literària del cineasta novaiorquès, que permanentment s’ho està qüestionant tot, com una mena de Sartre eixelebrat i en versió americana.
Segurament si el sol brillant i lluent que feia no m’hagués ajudat a veure una mica més enllà, probablement el dia hauria esdevingut una mica més trist que de costum, perquè de vegades, també toca entristir-nos, com avui a mi. Segurament sense aquell mojito encantador que un amic t’ofereix, el dia hauria esdevingut una mica més trist, però és cert que també cal somriure’ns a nosaltres mateixos, cal veure allò de positiu que té la vida (segurament Allen ara es preguntaria si és que en té alguna a banda de ...). De fet crec que tot plegat forma part de la meva particular historia que línia a línia descric en el meu blog i avui és així com em sento, una mica trist, tot i que com diu el meu admirat Woody: gràcies a déu que existeixen els francesos (Hollywood ending 2002)
