Hi ha coses en la vida que et conformen un determinat imaginari i acostumen a ser coses senzilles, trivials si voleu, que passen desapercebudes, com inexistents, perquè ho veiem tot amb ulls d’adult; però és clar, en la nostra infantessa hi tota una conformació del nostre esser social, com també del nostre esser individual que queda definit per l’ impacte de sensacions i experiències, de visions i determinacions.
Avui, llegint la columna que en digital escriu el Filòsof Ferran Sàez, he pogut descobrir, com diu ell, que els de la generació dels 60 tenim un element en comú que va definir els nostres dies d’infantesa, aquell, com ell diu, “albí malcarat i vagament monstruós compendiava ben bé quatre dècades de la història d'aquest país”; s’està referint al goril·la albí nomenat “floquet de neu” per raons evidents, que va arribar al zoo de Barcelona l’any 1964, aquella Barcelona del balaguerí Porcioles.
El recordo malcarat i altiu, com sabent que era un joia preuada per la Barcelona del desenvolupament, aquell país del sis-cents i la vespa, un país lleugerament colorejat i em recordo embadalit contemplant aquell menyspreu que li intuïa cap als humans al que coneixia de nadó. La veritat sigui dita és que el zoo d’aleshores era el del model victorià, creat per ensenyar aquelles meravelles animals que seria impensable de poder veure, llevat d’alguns privilegiats, en el seu entorn natural. L’espai era doncs més aviat escàs, imagino que potser hauran adequat els hàbitats, perquè l’espai continua hores d’ara essent el mateix i si us he de ser sincer en aquell posat altiu, el del “floquet de neu”, també li descobria una mirada un pel trista, potser prenent consciència que malgrat el cuidessin com una valuosa troballa, viure entre les parets del recinte assignat era, i és, un procés contra natura.
Redescobrir-lo ara, sis anys després de la seva mort en dibuixos animats serà retrobar-me amb el meu passat, redescobrir-me a mi mateix, aquella infantesa que palpita en el subconscient de l’adult d’aquella generació que ja esgota el seu primer mig segle de vida. Redescobrir-lo serà com retrobar el nen que encara tenia capacitat de sorpresa mirant amb els ulls de la tendresa tot el que ens envoltava.
