Sant Joan

Probablement, les tradicions no ho són tant o si ho són, ho són, perquè el nostre imaginari les transforma de tal manera que tot i haver acabat de néixer ja semblen coses de “tota la vida”. Tant se val, però quin sigui l’ origen, potser el misticisme atribuït al solstici d’estiu, amarat en les tradicions paganes i ancestrals fos només una certa mitologia i en tot cas els cerimonials reduïts a les fonts místiques dels guardians de la fe dels ancestres, reconvertit en les essències purificadores del foc, molt propi de les andances propiciatòries de la fe a partir del segle XV i en especial “purificadores” d’ànimes i esclavatges no guiats per la fe “autèntica”, de cert però no hi ha massa detalls de tot plegat i en tot cas el nostre costumari, no abasta pas tanta antigor.

Cert és que malgrat els estudis ens diuen que ni tan sols Cervantes en la seva referència del Quixot a Barcelona no va citar res respecte de Sant Joan i les seves festes, tot i que aquest personatge, el cavaller de la trista figura, va fer-hi estada precisament per aquella data solsticial; bé que també és cert que l’escriptor castellà ens relata una escena interessant, que podria significar la festa, quan ens diu[1]:

“...Van veure les galeres que eren a la platja, les que abatrien els tendals i es descobriren plenes de flàmules i gallardets que tremolaven al vent i besaven i escombraven l’aigua. Dins hi sonaven clarins, trompetes i xirimoies, que prop i lluny omplien l’aire de suaus i bel·licosos accents. Començaren a moure’s i a fer a mode d’escaramusses per les assossegades aigües, fent correspondència de la mateixa manera infinits cavallers sortits de la ciutat sobre ferms cavalls i bonics carruatges.....”

La festa consubstancial a les arrels i essències mediterrànies, ha d’haver esdevingut quelcom que amb el pas del temps s’acomoda a les realitats socials i polítiques de cada època, de manera que el gaudi de l’estiu, l’ inici solsticial havia per força de ser diferent fa cinquanta anys com d’ara, com no ho hauria de ser segles enrere, per tant, no cal cercar arrels més que les pròpies, aquelles del sentiment propi del voler en un moment donat´, fer gaudi familiar o social i veurem que de tradició en tenen totes les coses.

---

[1] Cervantes, Miguel. Don Quijote de la Mancha. Ed. Marin. Barcelona. Tomo II. Pag. 424

La montagne de l'âme

Fotografia original de Montse Esteba del Parc de Sant Salvador a Santa Coloma de Farners

“Aquesta és la seva terra i no hi ha raó per que no es comportin amb naturalitat, les seves arrels han estat enfonsant-se en aquest terra generació rere generació, sense necessitat que vinguis de lluny en la seva cerca. Respecte d’aquells que marxaren d’aquí fa temps, en la seva època no existia encara l’estació d’autobusos, i menys encara els cotxes de línia. Pel riu, calia prendre la barca coberta amb estores; i per terra llogar un carro. Si realment un no tenia diners, només podia comptar amb les seves sabates. Ara tots els que encara tenen un sospir de vida tornaran, fins i tot des de l’altra riba del pacífic, ja sigui en utilitari o en cotxe de luxe amb aire condicionat. Alguns han fet fortuna, altres s’han fet famosos, altres no son res, però han envellit i volen tornar. Al aproximar-se al final de la vida, qui no té nostàlgia de la seva terra? [1]

[1] Xingjian, Gao. La montagne de l'âme. Éditions de l'aube. Paris. 2000

Felicitat

Ideograma japonès de la felicitat.

Com a cavall del vent i la tempesta, com qui guaita les sagetes que deixa caure el núvol ennegrit regalimant-te la cara, mentre et deixes portar pel somni cap a les arrels mateixes de l’existència, així és com cerques de vegades aquella sensació de felicitat que t’ompli només per un segon la vida, deixant que el pensament voli en la llibertat de l’ànima com una fulla alliberada pel vent. És com si el món fes una aturada, un instant i tot quedés en silenci, un silenci absolut i permanent que ho embolcalla tot fins el més mínim soroll, tot en silenci.