Què....?

És esfereïdor quan et pregunten: i tu que ets, i que fas?, com si ser fos quelcom que es pot definir. Clar que el que et pregunten és quelcom de distint, no volen dir que fas, que has estudiat, volen dir on influeixes, i això és ben bé una altra cosa, no creieu? I tot i així que cal respondre a una pregunta com aquesta, qui ets, què ets? Els podria explicar que dormo bé, aquesta seria una resposta, que dormo de panxa enlaire, potser? O que a l’estiu m’agrada posar-me fresc, usar barret i que el meu bastó, no és cap xuleria, és d’ús terapèutic, com qui diria. Però no és això el que volen saber, qui t’ho pregunta vol saber si en pots d’estar al marge, perquè ja sap quins estudis universitaris tens, fins quin grau has arribat o com són la teva prosa i el teu vers, no és això el que interessa, el que interessa és saber el que ja no t’interessa a tu, quins són els teus nous ideals, les teves noves perspectives. La resposta és ben senzilla, he alliberat el meu cos i la meva anima de tot odi possible i humanament viable, per adobar els meus sentiments amb noves essències amarades d’olors i aromes ancestrals que alliberen la ment de decebis antiquíssims i malsanes divinitzacions. Ara, que sóc? Sóc un home lliure i de bons costums, com resa el meu facebook, l’estri 2.0 de moda, el twiter no m’agrada pas gaire, el trobo, com us ho diria: exhibicionista. Què sóc, doncs? El mateix de sempre, però ara amb més experiència i havent après i molt de tot plegat i de tots aquells que m’han ensenyat i als que els dono les gràcies, “malgré tout”, evidentment.

Què curiosa és la vida...!

Fotografia de Pepe Bonet 2003.

Ara que estem vivint la febre  del 2.0, no seria cas de desmentir a tots aquells apòstols que veneren la divinitat i els encants que les tecnologies ofereixen per redimensionar aquest món en les acaballes del darrer cicle que ens és donat de viure; i no seria el cas, perquè hi ha una part de raó en aquesta desmesurada veneració, la tecnologia és una mena de finestra oberta al món que ofereix una dimensió absolutament distinta a la que podríem haver descobert amb altres avenços tecnològics al llarg de la darrera part de la nostra era; l’aspecte que a mi em crida més l’atenció ha estat la no estamentarització dels mitjans, una certa estamentarització si, però en general hi ha un accés interclassista que permet establir una nova paràfrasi en les relacions humanes, el que és més important: la transmissió del pensament, del coneixement i de les idees, que trenca, vulguem-ho o no, amb els models més clàssics o més moderns, o com diria Sarámago, fora de les urpes del poder...

És a través del facebook que he descobert el treball d’un realitzador barceloní, absolutament fascinat pel continent “negre”, per aquell bressol de la civilització que ha esdevingut a partir de les descolonitzacions de meitats del segle XX una mena de claveguera de l’experimentació ultra liberal dels organismes internacionals que ara s’esquincen les vestidures veient com no han fet més que alimentar una nova manera d’esclavatge: la misèria, de la mà de la cultura de la benevolència i el “laissez faire / laissez passer”. El llibre de cares, traducció que resulta bonament absurda de la seva forma anglesa si la  traduïm, porta a respectar l’exotisme del seu nom d’inici, i em descobreix a través d’una amiga, així és com es denominen els contactes que has anat establint, a un realitzador, com  deia, en Sergi Martí que més enllà de la denúncia, ens relata aquell dia a dia d’un continent condemnat a despertar en un o altre moment, per sorpresa i indignació del món encara colonial.

Em resulta fàcil d’entendre com una frase “tornar al món el seu color”, veu molt d’aquests activistes anònims que treballen més enllà de les fronteres de lo políticament correcte, val a dir que més enllà dels modelatges establerts, quan ens descriuen i ens descobreixen la realitat d’aquella vida dels mutilats africans, la dels infants orfes, la de la música omnipresent en les essències mateixes d’aquesta terra, també amb la lepra, la malària, la sida...; “la vida i l’art cal viure’ls intensament” ens diu en el seu blog, retornant a les essències del 2.0 que contrasten amb el color de la terra argilosa que caracteritza el vell continent de planúries extenses,  molts continents en un mateix, de fet, i en aquesta transferència de sensacions i pensaments que ens permet aquesta global nova dimensió sobre la que especulen aquells apòstols de la nova divinitat social, llegeixo en el blog d’un compositor una cosa tan bella com:

“Vaig regalar les meves cordes velles de la meva estimada Camps, dons resulta que a Lubumbashi no venen cordes de guitarra espanyola. Però ahir em van demanar també les cordes mateixes de la meva guitarra. Com negar-me a això? Així que torno amb una guitarra sense cordes, com diu la segona estrofa de “Nada”: què curiosa és la vida..!..”,

demà aquesta terra continuarà incubant els beneficis del canvi amb el goig de viure, mentre la tecnologia serà només un instrument. 

 

83.247.136.18

L’avantatja fonamental que es dona en els instruments que s’usen en el model social 2.0, en els instrument que se’n diuen conformadors de xarxes socials és en essència la de la garantia de no anonimat, en el sentit que s’identifica de manera fefaent a l’emissor del missatge, tant en estris com el Facebook, que a banda limita les relacions a les que voluntàriament hagin pogut quedar establertes, o en el mateix Twiter, per a citar-ne algunes. De fet el model primigeni d’aquesta evolució en la comunicació en la xarxa va ser el blog, tot i que aquest establia una possibilitat d’anonimat en l’inseriment de comentaris sobre els articles (posts) que s’hi penjàven en els corresponents "diaris"; hom però, estris de determinació de visites permetrien de conèixer, malgrat que els visitants i els comentants ho fessin protegint la seva identitat, les seves identitats reals d’ IP, és a dir des de quin ordinador (despatx) i quina xarxa es connectaven, la ciutat, l’organització, etc., és d’aquesta manera com jo he pogut identificar al meu visitant 83.247.136.18, procedent d’una xarxa pública, és a dir pagada amb fons públics, ubicada a la Remote Acces Governance and Public Admnistration Service, quin nom en anglès no ens enganyi, parlem de l’administració publica catalana, que em deixava sucosos i impagables comentaris, però aquesta és una altra història que ja se sabrà en el seu moment.

El cert és que l’avenç 2.0 que tant entusiasma a aquells que transpol·lant el seu entusiasme haurien també frissat amb l’ invent del telèfon o del telègraf en el segle passat i les seves possibilitats, no són més que estris o instruments que ara ens ofereix la tecnologia i els seus avenços, als que cal valorar en la seva justa mesura. La qüestió serà, o és ja, com deia algú recentment també en la xarxa, si serem capaços d’establir una autèntica cultura,ara ja 3.0, que abasta no tan sols les comunicacions mateixes, sinó també tot un sistema de vida i de la gestió d’ ella mateixa en aquest nou context que afecta a les comunicacions, com les relacions i fins al teixit productiu mateix.