És esfereïdor quan et pregunten: i tu que ets, i que fas?, com si ser fos quelcom que es pot definir. Clar que el que et pregunten és quelcom de distint, no volen dir que fas, que has estudiat, volen dir on influeixes, i això és ben bé una altra cosa, no creieu? I tot i així que cal respondre a una pregunta com aquesta, qui ets, què ets? Els podria explicar que dormo bé, aquesta seria una resposta, que dormo de panxa enlaire, potser? O que a l’estiu m’agrada posar-me fresc, usar barret i que el meu bastó, no és cap xuleria, és d’ús terapèutic, com qui diria. Però no és això el que volen saber, qui t’ho pregunta vol saber si en pots d’estar al marge, perquè ja sap quins estudis universitaris tens, fins quin grau has arribat o com són la teva prosa i el teu vers, no és això el que interessa, el que interessa és saber el que ja no t’interessa a tu, quins són els teus nous ideals, les teves noves perspectives. La resposta és ben senzilla, he alliberat el meu cos i la meva anima de tot odi possible i humanament viable, per adobar els meus sentiments amb noves essències amarades d’olors i aromes ancestrals que alliberen la ment de decebis antiquíssims i malsanes divinitzacions. Ara, que sóc? Sóc un home lliure i de bons costums, com resa el meu facebook, l’estri 2.0 de moda, el twiter no m’agrada pas gaire, el trobo, com us ho diria: exhibicionista. Què sóc, doncs? El mateix de sempre, però ara amb més experiència i havent après i molt de tot plegat i de tots aquells que m’han ensenyat i als que els dono les gràcies, “malgré tout”, evidentment.
