Fotografia de Pepe Bonet 2003.Ara que estem vivint la febre del 2.0, no seria cas de desmentir a tots aquells apòstols que veneren la divinitat i els encants que les tecnologies ofereixen per redimensionar aquest món en les acaballes del darrer cicle que ens és donat de viure; i no seria el cas, perquè hi ha una part de raó en aquesta desmesurada veneració, la tecnologia és una mena de finestra oberta al món que ofereix una dimensió absolutament distinta a la que podríem haver descobert amb altres avenços tecnològics al llarg de la darrera part de la nostra era; l’aspecte que a mi em crida més l’atenció ha estat la no estamentarització dels mitjans, una certa estamentarització si, però en general hi ha un accés interclassista que permet establir una nova paràfrasi en les relacions humanes, el que és més important: la transmissió del pensament, del coneixement i de les idees, que trenca, vulguem-ho o no, amb els models més clàssics o més moderns, o com diria Sarámago, fora de les urpes del poder...
És a través del facebook que he descobert el treball d’un realitzador barceloní, absolutament fascinat pel continent “negre”, per aquell bressol de la civilització que ha esdevingut a partir de les descolonitzacions de meitats del segle XX una mena de claveguera de l’experimentació ultra liberal dels organismes internacionals que ara s’esquincen les vestidures veient com no han fet més que alimentar una nova manera d’esclavatge: la misèria, de la mà de la cultura de la benevolència i el “laissez faire / laissez passer”. El llibre de cares, traducció que resulta bonament absurda de la seva forma anglesa si la traduïm, porta a respectar l’exotisme del seu nom d’inici, i em descobreix a través d’una amiga, així és com es denominen els contactes que has anat establint, a un realitzador, com deia, en Sergi Martí que més enllà de la denúncia, ens relata aquell dia a dia d’un continent condemnat a despertar en un o altre moment, per sorpresa i indignació del món encara colonial.
Em resulta fàcil d’entendre com una frase “tornar al món el seu color”, veu molt d’aquests activistes anònims que treballen més enllà de les fronteres de lo políticament correcte, val a dir que més enllà dels modelatges establerts, quan ens descriuen i ens descobreixen la realitat d’aquella vida dels mutilats africans, la dels infants orfes, la de la música omnipresent en les essències mateixes d’aquesta terra, també amb la lepra, la malària, la sida...; “la vida i l’art cal viure’ls intensament” ens diu en el seu blog, retornant a les essències del 2.0 que contrasten amb el color de la terra argilosa que caracteritza el vell continent de planúries extenses, molts continents en un mateix, de fet, i en aquesta transferència de sensacions i pensaments que ens permet aquesta global nova dimensió sobre la que especulen aquells apòstols de la nova divinitat social, llegeixo en el blog d’un compositor una cosa tan bella com:
“Vaig regalar les meves cordes velles de la meva estimada Camps, dons resulta que a Lubumbashi no venen cordes de guitarra espanyola. Però ahir em van demanar també les cordes mateixes de la meva guitarra. Com negar-me a això? Així que torno amb una guitarra sense cordes, com diu la segona estrofa de “Nada”: què curiosa és la vida..!..”,
demà aquesta terra continuarà incubant els beneficis del canvi amb el goig de viure, mentre la tecnologia serà només un instrument.
