L’avantatja fonamental que es dona en els instruments que s’usen en el model social 2.0, en els instrument que se’n diuen conformadors de xarxes socials és en essència la de la garantia de no anonimat, en el sentit que s’identifica de manera fefaent a l’emissor del missatge, tant en estris com el Facebook, que a banda limita les relacions a les que voluntàriament hagin pogut quedar establertes, o en el mateix Twiter, per a citar-ne algunes. De fet el model primigeni d’aquesta evolució en la comunicació en la xarxa va ser el blog, tot i que aquest establia una possibilitat d’anonimat en l’inseriment de comentaris sobre els articles (posts) que s’hi penjàven en els corresponents "diaris"; hom però, estris de determinació de visites permetrien de conèixer, malgrat que els visitants i els comentants ho fessin protegint la seva identitat, les seves identitats reals d’ IP, és a dir des de quin ordinador (despatx) i quina xarxa es connectaven, la ciutat, l’organització, etc., és d’aquesta manera com jo he pogut identificar al meu visitant 83.247.136.18, procedent d’una xarxa pública, és a dir pagada amb fons públics, ubicada a la Remote Acces Governance and Public Admnistration Service, quin nom en anglès no ens enganyi, parlem de l’administració publica catalana, que em deixava sucosos i impagables comentaris, però aquesta és una altra història que ja se sabrà en el seu moment.
El cert és que l’avenç 2.0 que tant entusiasma a aquells que transpol·lant el seu entusiasme haurien també frissat amb l’ invent del telèfon o del telègraf en el segle passat i les seves possibilitats, no són més que estris o instruments que ara ens ofereix la tecnologia i els seus avenços, als que cal valorar en la seva justa mesura. La qüestió serà, o és ja, com deia algú recentment també en la xarxa, si serem capaços d’establir una autèntica cultura,ara ja 3.0, que abasta no tan sols les comunicacions mateixes, sinó també tot un sistema de vida i de la gestió d’ ella mateixa en aquest nou context que afecta a les comunicacions, com les relacions i fins al teixit productiu mateix.
El cert és que l’avenç 2.0 que tant entusiasma a aquells que transpol·lant el seu entusiasme haurien també frissat amb l’ invent del telèfon o del telègraf en el segle passat i les seves possibilitats, no són més que estris o instruments que ara ens ofereix la tecnologia i els seus avenços, als que cal valorar en la seva justa mesura. La qüestió serà, o és ja, com deia algú recentment també en la xarxa, si serem capaços d’establir una autèntica cultura,ara ja 3.0, que abasta no tan sols les comunicacions mateixes, sinó també tot un sistema de vida i de la gestió d’ ella mateixa en aquest nou context que afecta a les comunicacions, com les relacions i fins al teixit productiu mateix.
