Valors i principis

Fotografia "Lleida en guerra" (Ramon Rius)

Segurament aquesta anècdota, el model de pre-campanya que empra el Partit Popular, un model que com bé ha definint Juan Cal, del director executiu de Segre, en la seva columna diària: “La Peixera”, porta a assumir per part de la dreta espanyola, els tics clàssics del model comunicatiu del nacionalisme, també emprat pels nacionalismes perifèrics, en el culte, per exemple a la bandera com element dimensionador de la societat, pretén i ho pot aconseguir de marcar l'agenda política d'aquest cap de setmana.

És en aquest context, en aquest moment de la nostra evolutiva democràcia, on el complex entramat de l’Estat tot justa està configurant-se i es necessita de bona dosi d’entesa per part de la nova estructura que neix d’una voluntat federativa que imperava, malgré tout, en els pares de la Constitució, evolutiva que entenc ens ha de portar a caminar plegats als demòcrates als que ens amarem en els principis revolucionaris i republicans, en aquest camí que ens distingeix, impedint-ne, sobre tot, que l’anècdota acabi esdevenint categoria i fent un esforç suplementari en donar el millor de nosaltres mateixos per a cercar, dia rera dia l’avenç en les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes, que és el que realment ens hauria d’importar.

Hores d’ara són més vius que mai aquells valors, aquells principis, que no dogmes, que ens porten de la mà de l’evolució de les societats avançades que han estat configurades com a democràtiques i de dret, sense les que l’aportació feta per part dels ítems ideològics del socialisme democràtic, no hauria estat distingida com una aposta d’una societat en la que es refermen els valors clàssics, que han de ser reconquerits per les organitzacions polítiques i civils, alhora que reformulats atenent als nous temps.

És present la convicció que hores d’ara som clarament el testimoni dels que ens van precedir en aquest treball, treball constant i permanent, quina memòria no hauríem ara mateix de decepcionar; no hauríem de decepcionar el treball de no pocs intel•lectuals i obrers que van donar anys i vides al servei d’aquesta nostra societat contemporània, també dels idearis potser mig oblidats en els estants de la nostra recent història o en els armaris de la memòria, en tot cas preservar aquesta nostra manera d’entendre el món, la dels que som conscients que encara queda societat a transformar, és una obligació que ens hem d’imposar, “malgré tout”.

Aquells nens i joves.....la sorra sota les llambordes

Recordar avui temes, les músiques que ens acompanyaven en aquella dècada dels 70, érem uns nens, uns joves que havíem nascut en dictadura, segurament alguns teníem el privilegi de ser nets de republicans, i havíem rebut aquells ímputs, aquells missatges que només de grans, hem pogut anar descobrint, com a missatges encriptats en el nostre cervell. Cantava un grup Jarcha un tema: "Libertad sin ira" que ara recordem en aquesta mirada enrera i que avui també recordava en Juan Cal a la seva "peixera" del diari Segre.

Avui rememorem els 30 anys de democràcia, alguns com Andreu Mayayo, ex alcalde de Montblanch i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, sembla que no les consideren autènticament democràtiques aquelles primeres eleccions les de 15 de juny de 1.977, 41 anys després de les del 7 de gener de 1.936, que amb elles va venir la democràcia però que no ho eren. Yo he de discrepar, certament hi havia un cert factor de renuncia, vital: Monarquia o República, es va optar pel mal menor, segurament.

Recordava en les intervencions de ràdio que he tingut avui, a Segre ràdio i Onda Cero, l’article primer de la llei per a la reforma política, la famosa llei 1/1977, que van aprovar els aleshores “Procuradores en Cortes” i va ser ratificada en referèndum i com preceptes, conceptes nous derrueixen les debilitades parets del règim, com : Democràcia, Drets fonamentals o Sobirania, un canvi dons en el preceptuari polític espanyol.

Segurament com conveníem amb l’amic Josep Pau, diputat pel Pacte democràtic aquell 1.977, la comunicació va ser fonamental per a la victòria de la Unió de Centre Democràtic (UCD), hem de recordar que només hi havía un televisió, una única televisió i encara els mitjans de comunicació de titularitat estatal existien, a Lleida: La Mañana i a més hi havia el Diario de Lérida de vinculació episcopal.

En aquest context on encara el màrqueting polític no havia fet entrada en escena de la gestió de campanyes polítiques, era previsible la victòria de l’ex Ministre – Secretari General del Movimiento, Adolfo Suarez, que havia desmantellat el Règim des de dins, tot i que es produïa una bona representació de la força d’esquerres, de fet a la circumscripció de Lleida el model era 3 a 1, si contem com a autènticament d’esquerres el pacte democràtic que era l’aliança electoral d’Esquerra Democràtica, Convergència Democràtica i Partit Socialista reagrupament.

Segurament recordar les músiques ens permet ara, amb la documentació històrica de veure com érem, que sentíem, que volíem, quins eren els postres neguits. Recordar aquell moment polític, és recordar, com hem convingut en alguna de les emissores, com els missatges, els discursos i fins i tot els programes havien de fer referència, necessàriament a principis primaris, al concepte de la Llibertat, de l’Autonomia, etc, perquè s’ha de valorar en el context del que es sortia i el propi valor de la paraula política ya era una festa d’entusiasme per si mateixa. Segurament estic escrivint des de la perspectiva que va suposar la reforma política, si s’interpreta des de la perspectiva de la ruptura, com segurament ho fa Mayayo hauríem de trobar en falta un major agosarament que ens hauria permès no revalidar el model d’Estat que heretavem, tot i copiar el model Itàlia d’autonomia política.

I quan em pregunten que ha canviat, com avui a la ràdio, dic que tot, absolutament tot, que aquest no és aquell país ni de bon tros;, ara potser, si m'ho permeteu cal plantejar-se el canvi del model de fórmula electoral, potser també el de districte o districtes, analitzant, debatent, consensuant i fent que la gent trenqui el desencís que han incorporat al seu imaginari els ciutadans i ciutadanes, fruit d'un bombardeig dels creadors d'opinió.

Crònica electoral XXII: t'equivoques amic Cal

L’amic Joan Cal, director executiu del Grup Segre, en “la peixera” d’avui al diari Segre, una mena de contraeditorial, carrega contra els socialistes per no haver donat suport a la moció convergent sobre el Túnel de Vielha a la Diputació de Lleida. Cal, que moltes vegades té un oportú criteri crític i acostuma a encertar-la, aquesta vegada crec que no ha estat tant d'encertat com acostuma, potser fins i tot fa una mica de demagògia, res estrany, perquè altres mitjans ho fan habitualment.

No pots, amic Joan, parlar de la distància entre servidors públics i mitjans, perquè no n’hi ha, en absolut, perquè les administracions aboquen no pocs diners en els mitjans, i per tant, la absoluta legitimitat no hi és. La distància entre la classe política i la ciutadania ve més donada per la desparlamentarització de la vida política, que ha trobat en els mitjans nous aforaments en els que establir la discussió i la dialèctica parlamentària del nivell que sigui: local, autonòmica o estatal, i on també la premsa hi juga un paper d’àrbitre que de vegades sublima un poder, el quart poder, com us diuen, que entenc no us hauria de correspondre.

Deslegitimar l’opció del PSC, que considera absolutament oportunista la moció de President de la Diputació qui, mai, repeteixo mai, s’havia interessat per la situació dels aranesos, ni amb mocions ni amb inversions, una moció que es fa concret ara aprofitant un accident que ha tingut una ràpida solució per part de l’administració competent, el Ministeri de Foment, és atacar una opció absolutament vàlida, malgrat no es combregui amb la seva posició desfavorable i de denuncia socialista, perquè potser és no entendre tampoc el vot en contra del reconeixement de crèdit de 2006 que el PSC ha formulat, on hi entren factures de 2004 i 2005, el que denota una absoluta mala gestió, un reconeixement on també hi ha fres retardades dels dos mitjans escrits de Lleida, retardades, és a dir no entrades del 1 al 15 de desembre com hauria de ser lo habitual.

Segurament, retornant al tema de Vielha, si hi hagués hagut un retard considerable en la solució del problema que és tècnic i no polític o un interès, només una mica per la dinàmica d’un túnel, el segon, que les hemeroteques demostren que ni al Síndic interessa, aleshores potser entendria al President i a “la peixera” de l’amic Cal, ara no, ho sento Joan.