Ètica i Estètica en una Catalunya Estat.

Agraït per les moltes mostres d'afecte rebudes pel treball que acabo de publicar, què és el resultat d'anys d'estudi i docència reflectits en aquestes 348 planes que he editat amb Bubok, només el podeu adquirir, si voleu, en format paper o eBook a través del següent enllaç on hi podeu veure també l'índex i una part de la introducció, com a tastet:

http://www.bubok.es/libros/236740/Etica-i-estetica-duna-Catalunya-Estat-Un-nou-model-de-valors-collectius ,

En ell abordo, des d'una perspectiva científica, que no política, el marc conceptual del dret de lliure determinació, però també aspectes com la democràcia, la sobirania, la legalitat, la legitimat, la federació,i la confederació i els models d'Estat, el procés constituent, la restauració democràtica, i, com no, els valors col·lectius...

Una cita: Eduard Punset

"Hi ha un principi de la història de la evolució: els canvis tècnics són molt ràpids, es donen en dies. Els canvis socials, la concepció de l’Estat, per exemple, són molt més lents. La ciència està en el segle XXI, i la política en el segle XIX."[1] 

---

[1] Eduard Punset*. Entrevista a l’apartat ciència de LaVanguardia del 23-09-2012

* (1936) és jurista, economista, escriptor i divulgador cientific que va tenir altes responsabilitats polítiques durant la restauració democràtica espanyola

Una cita: Thomas Jefferson

"Què és allò que constitueix un Estat?

No ho són haver estats criats en grans edificis o en terres de conreu,

No ho són posseir grans parets o una porta rodejada d’aigua;

No ho són orgulloses ciutats, i les seves torres coronades amb merlets;

No: els homes, els grans homes del pensament;

Els homes que coneixen els seus deures;

Però a més els que coneixen els seus drets i en saber-ho, atrevir-se a mantenir-los.

Aquests constitueixen un Estat. "[1]

---

[1] Fragment de la carta de Thomas Jefferson a John Taylor datada al 28 de maig de 1816. Obres de Thomas Jefferson en 12 volums. Edicions de la Biblioteca del Congrés, Recull y edició de Paul Leicester Ford.

 

El Concepte de riquesa

"El concepte mateix de riquesa nacional s’insinua entre els economistes del segle XVII – una representació que en part continua entre els del segle XVIII de una forma tal que la riquesa sembla creada exclusivament per a l’Estat, mentre que el seu poder sembla ser proporcional a aquesta riquesa.[1] Aquesta era una forma encara inconscientment hipòcrita en la que la riquesa mateixa i la producció de la riquesa s’anunciava com la finalitat dels Estats Moderns, els que eren considerats exclusivament com a instrument per a la producció de la riquesa."[2]

[1] Stewart, James, An Inquiry into the Principles of Political Economy, etc. Vol. I, pág. 327. Dublin 1770.
[2]Marx, Karl. Línies fonamentals de la crítica de la economia política (Grundiße) Edit. Crítica, Barcelona, 1977. pag. 5

Relacions humanes i socials segons Habermas

Els valors morals i ètics esdevenen un repte en el desenvolupament objectiu de l’”homo politicus” en concret en la conceptualització dels ideals en la discussió democràtica, per sobre del concepte mateix de política, amarats en el model de la concepció democràtica de les relacions humanes i socials, en els àmbits d’una dialèctica conseqüent amb la formació de ciutadans autònoms i madurs.

La cultura, la societat, la personalitat, defineixen els mons personals, individuals, el punt de vist dels subjectes socials, com ens descriu Jünger Habermas[1], que son colonitzats, fins i tot des de perspectives negatives per altres configuracions estructurals que el propi creador de la “Teoria de l’acció comunicativa”[2], com ara el “sistema”, estructuracions orgàniques que poden allunyar-se de la racionalització mateixa.

La interacció de dos subjectes capaços d’establir una acció comunicativa, hauria de suposar per a Habermas una interacció simbòlica de normes recíproques de conducta enteses i reconegudes en l’establiment de nexes socials en el món de la vida, que ens el descriu el filòsof alemany com el lloc transcendental on es troben el parlant i l’oïdor, on de manera recíproca reclamen que les seves posiciones encaixin en el món... i on poden criticar o confirmar la validesa de les pretensions, posar ordre a les seves discrepàncies i arribar a acords. La confluència del món extern, objectiu i social i el món subjectiu hauria d’implicar, doncs, la confluència simbòlica: el consens, però aquest consens està òbviament perjudicat per un procés discursiu amarat pels principis de la dialèctica del conflicte, potser per això ens diu que en la pràctica quotidiana no hi ha situacions absolutament desconegudes, fins i tot, apunta, que les noves situacions emergeixen a partir d’un món de la vida constituït per l’acerb cultural del saber que ja ens és familiar i per tant no és possible fugir d’aquest “món de la vida”.

Aquesta concepció ens hauria de fer comprensible com des de la perspectiva del teòric alemany[3] existeixen dos models de comprensió de les característiques normatives de la democràcia, en relació al concepte de ciutadania, al concepte de dret i a la naturalesa del procés de formació de la voluntat política: el model liberal, que intentaria de programar l’Estat en interès de la societat i el model republicà per al qui la política hauria de representar en ella mateixa un principi de socialització, de manera que l’estatus de ciutadans en aquesta darrera concepció no es determina pel model de les llibertats negatives que poden reclamar les persones privades, en contraposició a la primera concepció en la que l’estatus dels ciutadans està determinat per la mesura dels drets subjectius que tenen en front de l’Estat com de la resta de ciutadans.

De tota manera Habermas ens adverteix com La teoria discursiva, que associa al procés democràtic connotacions normatives més fortes que el model liberal, però més dèbils que el model republicà, pren elements de totes dues parts i els articula d’una manera distinta, els integra en el concepte d’un procediment ideal per a la deliberació i la pressa de resolucions; tot acaba depenent de les condicions de la comunicació i dels procediments que aporten la seva força legitimadora a la formació institucionalitzada de l’opinió i la voluntat comuna.

[1] Briones, Guillermo. Filosofía y Teorías de las Ciencias sociales. Dilemas y propuestas para su construcción. Domen. 1999. pg. 171.

[2] Habermas, Jünger. Teoría de la acción comunicativa. (Traducció de Manuel Jiménez Redondo). Taurus. Madrid. 2003

[3]Habermas, Jünger. La inclusión del otro. Estudios de teoría política.1999. Barcelona, Paidós. Barcelona. pp. 231-259.

Notes IV: La estètica del poder

La estètica del poder, uns dels elements consubstancials a l’anàlisi del conflicte que ens aporten les teories weberianes, que amplien i corregeixen la interpretació marxiana, ens defineix l’escenari habitual de desenvolupament de les relacions de partit, enteses com la disputa de faccions, i per tant referides a les parts que entren en conflicte en la definició de mecàniques de poder, en l’escenari mateix de la lluita política, de la lluita per definir qui ha de ser el representant que hauran de triar els ciutadans i ciutadanes.

Així doncs aquestes faccions anomenades partits, estableixen en el verb “haurien” aquella potencialitat, amb l’interès de convertir el futurible en un potencial a través de la forma condicional simple de la semàntica lingüística que volen que esdevingui un futur simple. És en aquesta acció de conversió on s’esmercen els recursos necessaris per a la determinació o consolidació d’una massa electoral determinada, que hores d’ara encara que pugui semblar el contrari manté una definició estable i molt poca variabilitat, subjecta a pics en les respectives campanes de Gauss formades a partir de les excepcionalitats a l’interval modal aquella freqüència absoluta, el valor que conta en la distribució de dades en un període concret, de manera que salvant la distància d’un “pic” possible l’estabilitat hauria de ser la tònica general de qualsevol moment electoral si les masses electorals es troben suficientment consolidades, travades, diria jo, a partir d’aquesta consideració.

És probable que aquesta consolidació de les masses que és un factor previ a tota comtessa electoral posi de manifest determinades mancances si les organitzacions polítiques no han estat amatents a l’evolució de la seva pròpia massa, nerviossisme que es manifesta en un percepció de les coses de manera poc objectiva, de manera que aquella calma que és exigible a tota organització a tot candidat posen de manifest, denuncien, per les seves accions i reaccions actituds i posicions de debilitat en un mateix escenari electoral, on les forces polítiques estableixen el seu espai vital.

Reconèixer doncs la necessària virtut exigible a tot candidat, que ha de mostrar i encarnar allò que el ciutadà reflecteix de la seva pròpia experiència en aquells que han de gestionar la cosa pública, és la primera de les normes que s’ha d’imposar, a l’hora que ha d’establir en el seu discurs, el respecte més absolut, a partir de la senzillesa i la templança cap a totes les opcions polítiques sense excepció, de manera que els arguments puguin ser “sostenibles” i per tant creïbles, arguments que han d’haver estat repetits abastament al llarg de la legislatura, de manera que l’imaginari col•lectiu les pugui identificar com a pròpies.

Certament la preocupació per les tendències establertes que hores d’ara venen determinades pels estudis de mercat que realitzen històricament els mèdia, desvirtuen aquesta calma necessària en l’estadi de la confrontació de partit i de poder en llenguatge weberià, tot i que la aportació d’aquests ítems hauria de ser una aportació més al debat i la dialèctica, però no els únics, si entenem que convé també la discussió en la clau “màgica” de l’estat de les coses i de l’Estat en si mateix, la variable ideològica present i permanent en el debat existencial de les forces polítiques que ronda com un element circular que s’enroca de vegades en totes les forces, el debat liberal vs social, Estat mínim vs Estat servidor i estat de les coses vs paper de l'Estat, en el convenciment que el model de democràcia en el que l’estat ha d’intervenir per les correccions al mercat en defensa del més dèbil és una pauta que és universalment admesa en els països de l’òrbita europea.

Publicat a "La Tribuna" (radiofònica) d'Onda Cero

Valors i principis

Fotografia "Lleida en guerra" (Ramon Rius)

Segurament aquesta anècdota, el model de pre-campanya que empra el Partit Popular, un model que com bé ha definint Juan Cal, del director executiu de Segre, en la seva columna diària: “La Peixera”, porta a assumir per part de la dreta espanyola, els tics clàssics del model comunicatiu del nacionalisme, també emprat pels nacionalismes perifèrics, en el culte, per exemple a la bandera com element dimensionador de la societat, pretén i ho pot aconseguir de marcar l'agenda política d'aquest cap de setmana.

És en aquest context, en aquest moment de la nostra evolutiva democràcia, on el complex entramat de l’Estat tot justa està configurant-se i es necessita de bona dosi d’entesa per part de la nova estructura que neix d’una voluntat federativa que imperava, malgré tout, en els pares de la Constitució, evolutiva que entenc ens ha de portar a caminar plegats als demòcrates als que ens amarem en els principis revolucionaris i republicans, en aquest camí que ens distingeix, impedint-ne, sobre tot, que l’anècdota acabi esdevenint categoria i fent un esforç suplementari en donar el millor de nosaltres mateixos per a cercar, dia rera dia l’avenç en les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes, que és el que realment ens hauria d’importar.

Hores d’ara són més vius que mai aquells valors, aquells principis, que no dogmes, que ens porten de la mà de l’evolució de les societats avançades que han estat configurades com a democràtiques i de dret, sense les que l’aportació feta per part dels ítems ideològics del socialisme democràtic, no hauria estat distingida com una aposta d’una societat en la que es refermen els valors clàssics, que han de ser reconquerits per les organitzacions polítiques i civils, alhora que reformulats atenent als nous temps.

És present la convicció que hores d’ara som clarament el testimoni dels que ens van precedir en aquest treball, treball constant i permanent, quina memòria no hauríem ara mateix de decepcionar; no hauríem de decepcionar el treball de no pocs intel•lectuals i obrers que van donar anys i vides al servei d’aquesta nostra societat contemporània, també dels idearis potser mig oblidats en els estants de la nostra recent història o en els armaris de la memòria, en tot cas preservar aquesta nostra manera d’entendre el món, la dels que som conscients que encara queda societat a transformar, és una obligació que ens hem d’imposar, “malgré tout”.