L’amic Joan Cal, director executiu del Grup Segre, en “la peixera” d’avui al diari Segre, una mena de contraeditorial, carrega contra els socialistes per no haver donat suport a la moció convergent sobre el Túnel de Vielha a la Diputació de Lleida. Cal, que moltes vegades té un oportú criteri crític i acostuma a encertar-la, aquesta vegada crec que no ha estat tant d'encertat com acostuma, potser fins i tot fa una mica de demagògia, res estrany, perquè altres mitjans ho fan habitualment.
No pots, amic Joan, parlar de la distància entre servidors públics i mitjans, perquè no n’hi ha, en absolut, perquè les administracions aboquen no pocs diners en els mitjans, i per tant, la absoluta legitimitat no hi és. La distància entre la classe política i la ciutadania ve més donada per la desparlamentarització de la vida política, que ha trobat en els mitjans nous aforaments en els que establir la discussió i la dialèctica parlamentària del nivell que sigui: local, autonòmica o estatal, i on també la premsa hi juga un paper d’àrbitre que de vegades sublima un poder, el quart poder, com us diuen, que entenc no us hauria de correspondre.
Deslegitimar l’opció del PSC, que considera absolutament oportunista la moció de President de la Diputació qui, mai, repeteixo mai, s’havia interessat per la situació dels aranesos, ni amb mocions ni amb inversions, una moció que es fa concret ara aprofitant un accident que ha tingut una ràpida solució per part de l’administració competent, el Ministeri de Foment, és atacar una opció absolutament vàlida, malgrat no es combregui amb la seva posició desfavorable i de denuncia socialista, perquè potser és no entendre tampoc el vot en contra del reconeixement de crèdit de 2006 que el PSC ha formulat, on hi entren factures de 2004 i 2005, el que denota una absoluta mala gestió, un reconeixement on també hi ha fres retardades dels dos mitjans escrits de Lleida, retardades, és a dir no entrades del 1 al 15 de desembre com hauria de ser lo habitual.
Segurament, retornant al tema de Vielha, si hi hagués hagut un retard considerable en la solució del problema que és tècnic i no polític o un interès, només una mica per la dinàmica d’un túnel, el segon, que les hemeroteques demostren que ni al Síndic interessa, aleshores potser entendria al President i a “la peixera” de l’amic Cal, ara no, ho sento Joan.
No pots, amic Joan, parlar de la distància entre servidors públics i mitjans, perquè no n’hi ha, en absolut, perquè les administracions aboquen no pocs diners en els mitjans, i per tant, la absoluta legitimitat no hi és. La distància entre la classe política i la ciutadania ve més donada per la desparlamentarització de la vida política, que ha trobat en els mitjans nous aforaments en els que establir la discussió i la dialèctica parlamentària del nivell que sigui: local, autonòmica o estatal, i on també la premsa hi juga un paper d’àrbitre que de vegades sublima un poder, el quart poder, com us diuen, que entenc no us hauria de correspondre.
Deslegitimar l’opció del PSC, que considera absolutament oportunista la moció de President de la Diputació qui, mai, repeteixo mai, s’havia interessat per la situació dels aranesos, ni amb mocions ni amb inversions, una moció que es fa concret ara aprofitant un accident que ha tingut una ràpida solució per part de l’administració competent, el Ministeri de Foment, és atacar una opció absolutament vàlida, malgrat no es combregui amb la seva posició desfavorable i de denuncia socialista, perquè potser és no entendre tampoc el vot en contra del reconeixement de crèdit de 2006 que el PSC ha formulat, on hi entren factures de 2004 i 2005, el que denota una absoluta mala gestió, un reconeixement on també hi ha fres retardades dels dos mitjans escrits de Lleida, retardades, és a dir no entrades del 1 al 15 de desembre com hauria de ser lo habitual.
Segurament, retornant al tema de Vielha, si hi hagués hagut un retard considerable en la solució del problema que és tècnic i no polític o un interès, només una mica per la dinàmica d’un túnel, el segon, que les hemeroteques demostren que ni al Síndic interessa, aleshores potser entendria al President i a “la peixera” de l’amic Cal, ara no, ho sento Joan.
