La gran farsa de la batalla de l'aigua

Es lamenten uns amics meus que aquesta sequera no els ha permès de collir, com mana la tradició, farigola en dijous sant; de fet la santedat d’aquest dia la marca el factor de canvi de lluna, que defineix també en el seu trànsit la pasqua jueva la que realment celebrem; sense saber-ho potser aquesta societat nostra que va cristianitzar, en la mateixa manera, els ritus pagans i els de la religió matriu.

Així doncs, aquesta fútil i estèril batalla, que no guerra per l’aigua, engegada pels mitjans de comunicació, més que no pas per la discussió de carrer, s’anuncia com una batalla territorial, pròpia de països en vies de desenvolupament, i on tothom, com sempre succeeix és expert i no poc en ciències hidrològiques. En lloc de veure el país com una única metròpoli, on el concepte global en la seva dimensió local necessita, hom però també d’aquesta visió global, veu com neixen les desavinences, veu com la confederació de regants del Ter, que havien guardat silenci, i quin silenci durant dècades ara parlen i lamenten que el 70% dels seus cabdals d’aigua vagin a Barcelona, o els de l’Ebre, o els del Segre.

Segurament el plantejament global hagi de passar per reconèixer que la gestió d’un bé no ja escàs sinó escasíssim ha de ser prioritari en les agendes polítiques actuals, com no ho va ser, per manca de previsió, interès, coneixement o per model de govern molts anys enrera. Reconèixer l’escassetat d’un bé implica a més que hi ha d’haver una protecció pública d’aquest i per tant una gestió lligada a l’implicació de totes les administracions, sense excepció i dic, sí administracions, perquè d’altra manera les tensions territorials desbaratarien una gestió eficaç i eficient del tema.

L’agenda política de l’aigua és imprescindible hores d’ara, no ja pels anys de sequera que estem patint, si més no perquè a banda que pugui ploure o no, que caigui fins i tot a bots i barrals; és obvi que tot i que el canvi climàtic pot ser-ne el causant, ho és també els efectes d’una desertització immanent provocada per una gestió gens eficient de la terra. Encara no he sentit ningú parlar del reconeixement que les terres necessiten una gestió del reg que no passa pel gota a gota que pot provocar, segons els experts la salinització de la terra mateixa i l’assecada dels aquífers, la tala indiscriminada dels boscos, el canvi dels arbrats, els canvis dels conreus i, amics meus, les presses d’aquesta societat postmoderna que necessita molta aigua que malbaratar com perdre-la pel camí, cosa que mentre hi havia excedents ni tan sols suposava una qüestió d’interès, aquesta si que és una qüestió d’infrastructures important.

No és hora de taules de anàlisi, és hores d’estudis empírics i gestió adequada del problema i de l’agenda, fer-ho d’una altra manera és un error, com fer de l’aigua una batalla, un enfrontament territorial

Valors i principis

Fotografia "Lleida en guerra" (Ramon Rius)

Segurament aquesta anècdota, el model de pre-campanya que empra el Partit Popular, un model que com bé ha definint Juan Cal, del director executiu de Segre, en la seva columna diària: “La Peixera”, porta a assumir per part de la dreta espanyola, els tics clàssics del model comunicatiu del nacionalisme, també emprat pels nacionalismes perifèrics, en el culte, per exemple a la bandera com element dimensionador de la societat, pretén i ho pot aconseguir de marcar l'agenda política d'aquest cap de setmana.

És en aquest context, en aquest moment de la nostra evolutiva democràcia, on el complex entramat de l’Estat tot justa està configurant-se i es necessita de bona dosi d’entesa per part de la nova estructura que neix d’una voluntat federativa que imperava, malgré tout, en els pares de la Constitució, evolutiva que entenc ens ha de portar a caminar plegats als demòcrates als que ens amarem en els principis revolucionaris i republicans, en aquest camí que ens distingeix, impedint-ne, sobre tot, que l’anècdota acabi esdevenint categoria i fent un esforç suplementari en donar el millor de nosaltres mateixos per a cercar, dia rera dia l’avenç en les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes, que és el que realment ens hauria d’importar.

Hores d’ara són més vius que mai aquells valors, aquells principis, que no dogmes, que ens porten de la mà de l’evolució de les societats avançades que han estat configurades com a democràtiques i de dret, sense les que l’aportació feta per part dels ítems ideològics del socialisme democràtic, no hauria estat distingida com una aposta d’una societat en la que es refermen els valors clàssics, que han de ser reconquerits per les organitzacions polítiques i civils, alhora que reformulats atenent als nous temps.

És present la convicció que hores d’ara som clarament el testimoni dels que ens van precedir en aquest treball, treball constant i permanent, quina memòria no hauríem ara mateix de decepcionar; no hauríem de decepcionar el treball de no pocs intel•lectuals i obrers que van donar anys i vides al servei d’aquesta nostra societat contemporània, també dels idearis potser mig oblidats en els estants de la nostra recent història o en els armaris de la memòria, en tot cas preservar aquesta nostra manera d’entendre el món, la dels que som conscients que encara queda societat a transformar, és una obligació que ens hem d’imposar, “malgré tout”.

Aquells nens i joves.....la sorra sota les llambordes

Recordar avui temes, les músiques que ens acompanyaven en aquella dècada dels 70, érem uns nens, uns joves que havíem nascut en dictadura, segurament alguns teníem el privilegi de ser nets de republicans, i havíem rebut aquells ímputs, aquells missatges que només de grans, hem pogut anar descobrint, com a missatges encriptats en el nostre cervell. Cantava un grup Jarcha un tema: "Libertad sin ira" que ara recordem en aquesta mirada enrera i que avui també recordava en Juan Cal a la seva "peixera" del diari Segre.

Avui rememorem els 30 anys de democràcia, alguns com Andreu Mayayo, ex alcalde de Montblanch i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, sembla que no les consideren autènticament democràtiques aquelles primeres eleccions les de 15 de juny de 1.977, 41 anys després de les del 7 de gener de 1.936, que amb elles va venir la democràcia però que no ho eren. Yo he de discrepar, certament hi havia un cert factor de renuncia, vital: Monarquia o República, es va optar pel mal menor, segurament.

Recordava en les intervencions de ràdio que he tingut avui, a Segre ràdio i Onda Cero, l’article primer de la llei per a la reforma política, la famosa llei 1/1977, que van aprovar els aleshores “Procuradores en Cortes” i va ser ratificada en referèndum i com preceptes, conceptes nous derrueixen les debilitades parets del règim, com : Democràcia, Drets fonamentals o Sobirania, un canvi dons en el preceptuari polític espanyol.

Segurament com conveníem amb l’amic Josep Pau, diputat pel Pacte democràtic aquell 1.977, la comunicació va ser fonamental per a la victòria de la Unió de Centre Democràtic (UCD), hem de recordar que només hi havía un televisió, una única televisió i encara els mitjans de comunicació de titularitat estatal existien, a Lleida: La Mañana i a més hi havia el Diario de Lérida de vinculació episcopal.

En aquest context on encara el màrqueting polític no havia fet entrada en escena de la gestió de campanyes polítiques, era previsible la victòria de l’ex Ministre – Secretari General del Movimiento, Adolfo Suarez, que havia desmantellat el Règim des de dins, tot i que es produïa una bona representació de la força d’esquerres, de fet a la circumscripció de Lleida el model era 3 a 1, si contem com a autènticament d’esquerres el pacte democràtic que era l’aliança electoral d’Esquerra Democràtica, Convergència Democràtica i Partit Socialista reagrupament.

Segurament recordar les músiques ens permet ara, amb la documentació històrica de veure com érem, que sentíem, que volíem, quins eren els postres neguits. Recordar aquell moment polític, és recordar, com hem convingut en alguna de les emissores, com els missatges, els discursos i fins i tot els programes havien de fer referència, necessàriament a principis primaris, al concepte de la Llibertat, de l’Autonomia, etc, perquè s’ha de valorar en el context del que es sortia i el propi valor de la paraula política ya era una festa d’entusiasme per si mateixa. Segurament estic escrivint des de la perspectiva que va suposar la reforma política, si s’interpreta des de la perspectiva de la ruptura, com segurament ho fa Mayayo hauríem de trobar en falta un major agosarament que ens hauria permès no revalidar el model d’Estat que heretavem, tot i copiar el model Itàlia d’autonomia política.

I quan em pregunten que ha canviat, com avui a la ràdio, dic que tot, absolutament tot, que aquest no és aquell país ni de bon tros;, ara potser, si m'ho permeteu cal plantejar-se el canvi del model de fórmula electoral, potser també el de districte o districtes, analitzant, debatent, consensuant i fent que la gent trenqui el desencís que han incorporat al seu imaginari els ciutadans i ciutadanes, fruit d'un bombardeig dels creadors d'opinió.

Crònica electoral LXXII: Ros continua revalidant-se a Lleida.

Portada del diari Segre del diumenge 20 de maig de 2007 , on dibuxa el formatge que es descriu en el reportatge de pag. 3.

A banda de la visita del president a Lleida, la crònica electoral d’aquest diumenge ens deixa per una banda l’estudi electoral que publica el diari Segre i la informació que publica l’amic Lluís Visa, corresponsal de El País a Lleida.

Certament Segre, que publica el reportatge: "El PSC tendeix a l'alça i podria aconseguir fins a 12 edils a la Paeria", posa de manifest una tendència, obvio valorar-ne els resultats, perquè hi ha variables dependents que hi tenen incidència i que les enquestes no contemplen, per raons obvies, de la mateixa manera que resulta impossible de fer una traducció acurada en resultat final en un model proporcional, no passa el mateix en un model majoritari, o tu o jo, com va succeir a franca, on les enquestes van clavar el resultat final, amb una desviació mínima. Serveixen les enquestes per blasmar des d’una perspectiva teòrica i a partir d’una mostra aproximada a l’univers sotmès a estudi quines són les tendències, les perspectives i les perspectives apunten crec en la direcció que Àngel Ros torni a assumir el rol de alcalde de la ciutat de Lleida. Veig, però un cert rigor en el treball de les dades que presenta avui el diari lleidatà, però tot i així, com deia i repeteix constantment Ros, la veritable enquesta, i no és un tòpic és la decisió ciutadana que surti de les urnes el proper dia 27. Fent una petita referència a l’Aplec del Caragol que ha tancat avui les seves portes, he pogut veure com a l’Àngel, a l’alcalde Ros, li deixaven als seus fills per a fer-los fotos amb l’alcalde, feia temps que això no ho veia, no és una variable, però si un ímput.

Visa, que es recupera de la seva lesió al genoll, els anys no perdonen amic Lluís, fa una reflexió en veu alta que tanta i tanta gent de colors ben diferents diu, en una informació interessant que publica en l’edició d’avui del rotatiu El País, i que titula: “ El primer examen del socialista Ros y el último del convergente Gavín “, no cal tirar les campanes al vent, perquè en aquesta societat democràtica que tenim, els accionistes són els ciutadans i ells decideixen, les expectatives i els desitjos abunden la possibilitat que Ros revalidi per segona vegada, però cal ser prudents, no cometre errors i esperar a la decisió de la ciutadania.