El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig...

La fotografia "Tendrui 6" és original de Llorenç Melgosa

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig, torna a ser normal. Neva quan toca, a l’ hivern, i neva força; plou quan toca, al final de l’ hivern, quan toca, dic, per amorosir els camps. Venteja i fa fred, quan toca, en aquell març que, com antuvi per rar, deixa de ser rar, però mentre el meteor torna a la normalitat del que ha de ser, el món segueix essent rar.

Potser sempre ho ha estat de rar el món, no hem canviat pas gaire des de la sedentarització, probablement, i aquí estem, encara, dominats per passions insondables, primeres i primàries, gerenciant el futur dels nostres fills i nets com si no anés amb nosaltres, en aquesta pressa que el temps no necessita, perquè ell, el temps, transcorre inexorablement, avança dia rere dia deixant enrere el que va ser i ja no és. Mentre, ho vius tot a retalls, com a glops mal païts d’aquell beuratge barat que guardes en aquella estança desordenada que és la teva vida.

Ja ha deixat de ploure i se’ns anuncia assolellats dies com si d’una benedicció es tractés de sentir com el sol crema, sense cap mena de tebior. Prefereixo la pluja i el fred al seu temps, perquè em recorda com cada cosa té un temps i un moment i com en aquest temps i en aquest moment ens és dat de viure les sensacions que ens pertoquen, sense mentir, amb voluntat de ser, dient les coses pel seu nom i envellint com pertoca tanmateix, cumulats d’experiències i sabers per deixar-te anar, gaudint d’aquelles fredes i lànguides estones sota el cel gris, perquè el temps que era boig, ja no ho és, però el món si que n’és de rar, ben rar hores d’ara...      

© Albert Balada

06-03-2013

Orelles fredes, olor de brou

Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.

Tot esperant la neu

La grip m’obliga a fer repòs, en companyia de les meves gates la "cendra", una siamesa, i la "dolça", una angora turca. Potser algú ho pot veure com un símptoma de debilitat expressar-ho en públic, però jo crec que, al contrari, és un símptoma d’humanitat, els éssers humans vivim acompanyats de la malaltia, que ens acompanya fins a la mort, de manera que és millor tenir-li respecte I no pas sensació de menyspreu.

Des del meu despatx, a casa, en la intimitat de la llar, envoltat dels meus amics els llibres, tot veient com el sol llueix estrany i el vent mou les fulles de les plantes veïnes que adornen encara els balcons, qui ho diria que som al gener. Doncs les prediccions del servei meteorològic de Catalunya anuncien neu, no aquella que quan cau al litoral i/o a Barcelona i aleshores es diu que ha caigut a tota Catalunya, en una mostra clara de definir que Barcelona ho és tot, jo ja vaig consultar-ho, entre pastilla i pastilla, abans d’ahir i al SMC referien probabilitat molt alta de nevades a cotes baixes. Sembla que l’hivern sense neu és una altra cosa, fins I tot a Lleida on per la cota baixa en la que estem, 150 metres sobre el nivell del mar, és encara més difícil que ho faci.

És bo que hagi arribat el fred, malgrat jo ho hagi patit de manera exagerada, amb una febre alta que et liqua el pensament i una congestió que et dificulta el respirar, i dic que és bo que arribi l'hivern perquè d'altra manera es trencava el curs natural de les coses i la sitaució, però, ve a confirmar allò dels hiverns curts i intensos, la primavera quasi inexistent, l'estiu llarg i calorós i la tardor de durada llarga. Per tant la que hi surt perdent és la primavera, aquella que sempre ha inspirat poetes i artistes, quina pena. En tot cas des de la finestra continuo esperant la neu.