Retalls

La seva ufanor la feia destacada d’ entre totes les plantes d'aquell jardí a molts peus d'alçada, fins a vint-i-cinc florades li vaig arribar a comptar durant l’estiu, una flor blanc, allargada, i fina que donava una certa flaira al seu entorn. El tinellet vell que la sostenia, quelcom més que d’adorn en el seu racó, perfeccionava l’estil d’aquell jardí fet mica en mica, on la verdor era la nota predominant, i les alfàbregues que no han pogut suportar el fred, perfumaven l’ambient que en les tardes d’estiu i tardor entrava a les estances, com invitant a ser usada en la cuina, olors de mediterrani... El solstici arriba i l’ hivern ens anuncia que el cicle arriba al seu final, que la terra vol descansar quan el sol s’alça per a regalar les gebrades des de la llunyania estant, pentinant la terra, com acaronant-la, tot esperant que en el proper equinocci es desperti. Llengoteres de fredor per entre els canyissos han gelat aquelles fulles vigorosament verdes que s’alçaven cofoies reverdint l’ombra en aquella tardor que semblava més un càntic espiritual a la primavera que el trànsit oportú, aquell que ens permet de contemplar les fulles assecar-se i colorejar els entorns..... En mig de tota l’ ermor glacissa desperten però els fills de les plantes, com anunciant que només dorm, en la calma de la terra el trànsit, fortes, sota la fràgil mirada d’aquelles que no han resistit la fredorada. Reculls les restes del naufragi tàntric en aquell reducte d’encís, on encara es respira pau, aquella pau del silenci i la remor de les fulles que encara queden. El Jardí resta en els murmuris de l’home que el visita, com un estrany paradís entre aquell regust pel plantar senzill i harmònic, entre cadires velles i aquella taula en la que el marbre ha envellit amb el pas dels anys, sostenint aquella jove olivera que malda per viure i reviure, per a fer-se arbre vell, com els d’antuvi i resseguir i fer ferma la terra. Ara les flors ja no hi son, alguna escadussera encara sura per entre les branques caigudes, demà tornarà a florir ufana, senyorejant l’estança, mentre, val la pena no badar paraula i deixar que la terra dormi plàcida, que no desperti fins que el sol la bany d’esplendor.....

Cerca

La cultura samurai té dos caràcters semiòtics. Un d'ells és la cara pública, l'altra és la privada. La cara pública és aquella que pot ser vista per un nombre important de persones. La part privada, per exemple, podria ser la cerimònia del te, on la cuina pot simbolitzat la vida domèstica, com la part de darrere de l'escenari d’un teatre, per tant no ens caldrà buscar en la cuina per a veure la història, però potser si que en podrem trobar una bona part... És en aquest àmbit on de fet l'antiga pràctica d'entrar en un espai fosc per a veure la d'una altra manera allò invisible el que ens permet de trobar-hi la "llum interior", aquella que ens transporta a la psique de la immersió, enllà on en les nits ens submergim en l’èter conegut com a somnis; és aquesta capacitat de penetrar en el regne dels somnis, però estant-ne tanmateix despert , aquella que ens hauria de permetre de transportar-nos, algun dia, just al llindar de la il·luminació, potser.

Orelles fredes, olor de brou

Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.