Horta i marjal...

La fotografia és feta aquest migdia pel bon amic Vicent Olmos

Horta i marjal, paisatges que fan temps i lloc. Silencis que trenca el retruc de la fusta, la remor de l’aigua, la serenor del vent. Camins de vida... 

© Albert Balada

26-1-2014

Són sons serens...

Són sons serens, prolífics:  música de riells, sorolls de l’aigua, del vent, del foc, de l’aire mateix, intenta, pèrò,  de defugir dels sorolls de la vida mundana, d’aquells dels que gairebé no els perceps però que  són al  teu entorn,  i prova de descobrir-ne només els més senzills, aquells més subtils i elementals que hi són, encara que no t’ho sembli i et sabràs feliç posseïdor d’una realitat sublim.

Gaudeix amb la mirada serena i clara dels petits detalls que es descobreixen tot just davant teu, colors infinits, matisos de la realitat que es pinten en el quadre que en dibuixa la vida per a tu, per a tots, però no et perdis en els matisos, albira la fusió de la Llum amb el color i els sons i seràs capaç de descobrir la bellesa d’aquest món, perquè l’estaràs mirant amb els ulls de l’ànima.

© Albert Balada

29-09-2013   

Bufa un rumor...

La fotografia és de Patrick Loiseau

“Bufa un rumor de vent, enllà en la llunyania,

En el cel? En la terra? Algú en un piano

Posa la seva mà inquieta sobre el marfil sonant,

I de cop

Han obert les roses grogues,

Les roses grogues que ja són res

Sota la pluja eterna dels dies monòtons.

I una altra vegada traint l’oblit... “[1]

---

[1] Garcia Baena, Pablo. En la quietud del temps. Antologia poètica. Editorial Renacimiento. Sevilla. 2002.Elegia a Chopin en una tardor d’octubre (fragment). Pag 43. ISBN 9788484720355

Com en els singles de Meteora...

Com en les singles de Meteora si encabeix en monestirs la saviesa ancestre, sobre la plana central s’alça a Catalunya aquest monument petri; muralla, columna, saber,  misteri, pregària, reflexió, registre perenne del pas dels temps i dels seus significats, balustrada de senyals, de símbols, penya-segats gens agrestes acaronats per la terra, el sol, l’aigua i el vent, recés de pau necessària i imprescindible...

© Albert Balada

30-06-2013

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig...

La fotografia "Tendrui 6" és original de Llorenç Melgosa

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig, torna a ser normal. Neva quan toca, a l’ hivern, i neva força; plou quan toca, al final de l’ hivern, quan toca, dic, per amorosir els camps. Venteja i fa fred, quan toca, en aquell març que, com antuvi per rar, deixa de ser rar, però mentre el meteor torna a la normalitat del que ha de ser, el món segueix essent rar.

Potser sempre ho ha estat de rar el món, no hem canviat pas gaire des de la sedentarització, probablement, i aquí estem, encara, dominats per passions insondables, primeres i primàries, gerenciant el futur dels nostres fills i nets com si no anés amb nosaltres, en aquesta pressa que el temps no necessita, perquè ell, el temps, transcorre inexorablement, avança dia rere dia deixant enrere el que va ser i ja no és. Mentre, ho vius tot a retalls, com a glops mal païts d’aquell beuratge barat que guardes en aquella estança desordenada que és la teva vida.

Ja ha deixat de ploure i se’ns anuncia assolellats dies com si d’una benedicció es tractés de sentir com el sol crema, sense cap mena de tebior. Prefereixo la pluja i el fred al seu temps, perquè em recorda com cada cosa té un temps i un moment i com en aquest temps i en aquest moment ens és dat de viure les sensacions que ens pertoquen, sense mentir, amb voluntat de ser, dient les coses pel seu nom i envellint com pertoca tanmateix, cumulats d’experiències i sabers per deixar-te anar, gaudint d’aquelles fredes i lànguides estones sota el cel gris, perquè el temps que era boig, ja no ho és, però el món si que n’és de rar, ben rar hores d’ara...      

© Albert Balada

06-03-2013

Una cita: Victor Hugo

“Sí, jo sóc l’amant misteriós

De la natura; el camarada

De la groga flors que es gronxa

En la vella paret; Jo sóc aquell qui parla

Amb el vent i els arbres: em fan coneixença

Els camps i les selves (...)”[1]

---

[1] Hugo, Victor*. Poesies selectes. JA Garcia. Madrid, 1860 La natura i el poeta, fragment. Pag. 25

* (1802-1885) va ser un dels més importants escriptors del romanticisme romanticisme en francès i sovint és identificat com un dels millors poetes francesos.

Una cita: Jean Paul Sartre

“Quan m'enciso davant un paisatge, sé prou bé que no sóc jo qui el crea, però també sé que sense mi les relacions que s'estableixen sota els meus ulls entre els arbres, els fullatges, la terra, les herbes, no existirien en absolut. Aquesta aparença de finalitat que descobreixo en l'assortiment dels tons, en l'harmonia de les formes i dels moviments provocats pel vent, sé prou que no en puc donar raó. Existeix, tanmateix, és allà sota la meva vista i, al capdavall, jo no puc fer que hi hagi ésser si l'ésser no és ja; però, fins si crec en Déu, no puc establir cap pas, sinó purament verbal, entre la universal sol·licitud divina i I'espectacle particular que estic considerant: dir que ell ha fet el paisatge per plaure'm o que m'ha fet tal que jo me n'agradi, és prendre una pregunta per una resposta.”[1]

---

[1]  Jean-Paul SARTRE. Pourquoi écrire?, dins Qu'est-ce que la littérature? (París 1972), ps. 49-85 (1." ed., 1948). Els Marges, 27/28/29. 1983.Pag 115

I qui ho és, de fiar....

El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.

Hivern estrany aquest que ens és permès de viure enguany, com si en uns escassos dies els meteors que han d’ albirar-se en mesos tinguessin pressa per a recrear-se i presentar-se en societat, potser perquè no vol ser diferent de tot plegat i quan s’ha obert aquella caixa en la que pandora reserva el destí darrer dels humans, el guardià del temps i del clima es mostra satisfet d’enrarir la calma i veure en els rostres desdibuixats la caricatura del que som en realitat: aquelles figures de fang que els déus modelen i guien al seu albir sobre el tauler d’escacs que és la vida.

El meu gat s’entesta en recordar-me com n’és d’arbitrari el vent, com si l’arbitrarietat no fos un símptoma d’humanitat mateixa, que esmicola fins la més petita senyal de lucidesa, de vegades; sort que la conversa és limitada, sinó a ben segur que entraríem en una discussió dialèctica que ens duria fins les essències mateixes del no res, del valor de tot plegat, per acabar convenint que som hereus i esclaus alhora de la nostra impietat, de la nostra voluntat exasperada per dominar-ho i controlar-ho tot, i que tanmateix l’atzar és un element clau en la nostra existència, com ho sabien els grecs, la més clara essència de la democràcia, en deien.

El vent brama, com un brau que arremet contra el tancat perquè li priva de córrer en llibertat; si pares una mica d’atenció es pot escoltar els matisos de la seva veu recorrent carrers i places, quan el silenci ens enganya, perquè rebufa de nou amb una embranzida que remou l’enteniment i et glassa tot d'un cop, les entranyes. El meu gat insisteix que ja m’ho deia, que aquest bou no és de fiar....

De cara al gall...

Hi ha llocs que arriben a la teva vida com per art de màgia, clar que a sensu estricte hauríem de dir que som nosaltres qui hi arribem, però si ens parem a mirar tot en el nostre entorn d’una manera relativa, i com l’atzar de vegades hi juga d’una manera estranya, sabrem veure aquelles circumstàncies que ens porten a trobar contrades que deixen una petjada insubstituïble, detalls que resten en la memòria com esglaons d’aquella escala que ens és donada de pujar o de baixar, segons entenguem el nostre trànsit vital.

Érem joves, amb aquella mirada que et permet de descobrir nous paisatges, nous escenaris, on el món el veus com una finestra immensa des de la que sortir volant cap als horitzons que planegen al teu voltant. Ceret, una petita vil·la del sud de la França, per utilitzar l’expressió dels que hi viuen, se’ns descobria vital, transcendent, encara recordo aquell home de cabell llarg, mig blanquinós, de rostre agitanat, amb una furgoneta citroën, d’aquelles d’abans, tant francesa que ens pregunta d’ on venim en un català perfecte però amb aquell accent francès que el delata. Un primer contacte amb aquella vila d’estiueig que diuen que Salmon, amic de Picasso, Apollinaire i d’altres, la va batejar com la “meca del cubisme”, potser perquè qui és capaç d’afirmar que la seva pàtria és al boulevard Voltaire, entén que la subtilesa de tot plegat és el propi món, la nostra pròpia introspecció que es recrea amb els altres móns que se’ns ofereixen als nostres ulls.

Ceret s’oferia als meus ulls com un univers en sí mateix, les sardanes a plaça, quelcom de distint a com s’entenia aleshores ja a Catalunya, a finals de la dècada dels 80 quan la vaig descobrir, però també per aquell regust francès, de la intel·lectualitat refugiada, aquella de l’exili que compatibilitzava la seva existència amb aquell pastís i aquella cigarreta mig caiguda o la pipa, aquella pipa que jo també gaudia aleshores, com una herència intangible i que conformava una determinada estètica. Era com un passadís cap una època sense retorn, on les pedres guarden el record i el captiven, com un negatiu de memòria, on si t’hi acostes i escoltes en silenci pots retrobar encara el soroll de la gent, el caminar de les passes sobre les llambordes o aquells sons de tenora que arreplega el vent.

En lloc més les candideses de Matisse, les profunditats de Tàpies, la inconsistència de Miró, la magistralitat de Dalí, les essències de Chagal, els valors de Hugué i Maillol, servirien per descriure aquest petit racó de l’univers pictòric, amb el rerefons dels Pirineus o obrint-se a les planúries infinites de la descoberta d’una vil·la que ens resumeix els valors que van crear en l’art mons distints, personalitats diverses que s’emmirallen en una manera d’entendre-ho tot plegat, de la mà d’un bon pitxet, d’esquena al lleó, com diuen, de cara al gall, en clara referència simbòlica. Ceret va ser un moment, un instant com per recórrer els seus carrers empedrats en els silencis de la tarda que acull aquells vespres de “grillades” a la llum de lluna...

Escletxes

Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....

Felicitat

Ideograma japonès de la felicitat.

Com a cavall del vent i la tempesta, com qui guaita les sagetes que deixa caure el núvol ennegrit regalimant-te la cara, mentre et deixes portar pel somni cap a les arrels mateixes de l’existència, així és com cerques de vegades aquella sensació de felicitat que t’ompli només per un segon la vida, deixant que el pensament voli en la llibertat de l’ànima com una fulla alliberada pel vent. És com si el món fes una aturada, un instant i tot quedés en silenci, un silenci absolut i permanent que ho embolcalla tot fins el més mínim soroll, tot en silenci.