Coordinació i cooperació

L’estructura política de l’administrativisme espanyol, veu en les fons dels codis napoleònics que defineixen al país veí una dinàmica que ha permès de configurar el que per a ells ha estat en la darrera dècada un procés de desconcentració administrativa, l’anomenada descentralització, que implica dinàmiques de gestió política, sense un context legislatiu que continua emanant de les directrius de l’Assemblea Nacional que continua detentant aquesta prerrogativa.

En el nostre cas, aquest accent del Dret administratiu espanyol, ens permet, per altra banda, dibuixar uns territoris en els que els conceptes de cooperació i coordinació, definits en els diferents àmbits en els que s’estructura el territori. Certament aquesta és una aposta política que no necessita, d’entrada empara legislativa, donada la possibilitat que ofereix la codificació, que va molt més enllà dels conceptes emprats en el veí país, i hi va perquè la utilització d’aquests criteris polítics de gestió ens hauria de permetre entre totes les administracions “polítiques”, l’instrumentalització de diferents ens necessaris, com ho és el Consorci del Transport, en àmbits que abasten el nivell de servei que un territori demanda en el segle XXI: comunicacions en l’àmbit de la mobilitat i les noves tecnologies, redimensionament de la gestió del sòl i de la industrialització, la recerca de nous nínxols laborals i de negoci, de la mà d’ens com el PCITAL, al que haurà de coordinar-se ara el CEEI i amb el que ho fa ja La universitat de Lleida, com també l’estructura de la formació professional o el disseny de polítiques adequades d’oferta turística, entre d’altres, el que ens permet de veure que es tracta d’un projecte transversal, també a la ciutat de Lleida, com en les institucions territorials..

S’està parlant en definitiva de la posada en valor d’una determinada dimensió territorial i demogràfica a través d’instruments que els tenim a l’abast, que segurament a mig termini faran imprescindible la creació d’un instrument coordinador de tipus metropolità o d’altri, però ha de ser un projecte en el que, per primera vegada s’hi poden veure aplegades totes les administracions i per tant amb una aportació de coneixement i recursos que fan absolutament viable aquest disseny que, per altra banda, ens estava exigint la llei, però la visió a curt termini de determinades polítiques i, com no, la manca de perspectiva política no partidista, havia malbaratat.

Avui Àngel Ros, publica un article que titula “la Regió de Lleida” i assenta les bases polítiques d’aquest filosofia administrativista que pretén de coordinar el eixos nodals, aquella xarxa nodal de municipis que és definitòria del nostre territori, un article que, sense pretensions tecnicistes, ha de permetre a tothom d’entendre que ens hem de ficar tots i totes mans a l’obra per dissenyar aquest nostre futur, que serà el present dels nostres fills. Us el recomano.

Crònica electoral XLVIII: De la fatxada a la Xarxa

Avui reprenc els post d’aquest meu blog, tot agraint les visites que, malgrat no actualitzar-lo des de diumenge passat, han entrat a engrossir la llista dels que volen saber que penso.

Ahir, potser la darrera tertúlia de Ràdio Popular de Lleida, perquè entrem ja en procés electoral o pre-electoral, on Sergi Tor em va donar l’oportunitat de poder parlar del model electoral majoritari a dos voltes de les eleccions franceses que aquest diumenge celebraran la primera volta de les presidencials on es preveu un empat tècnic entre Sarkozi, el conservador i Ségolène Royal, la socialista, a qui des de les ones i des d’aquesta modesta bitàcola desitjo el millor dels resultats en aquesta i en la segona volta del mes de Juny per fer “la France Présidente”, com ella ens proposa.

Segurament aquesta tertúlia, malgrat la matriu a la que pertany, és una de les millors en ràdio, a banda de la del despertador de Segre ràdio, on entrem a sac encara que amb un temps força reduït gent a la que novament citaré com Ramon Alturo de CiU, Jaume Fernández d’ERC, Paco Piniés del PP i Jesús Codere de ICV.

Hauria a de fer una referència ineludible a l’actual moment de la pre-campanya a Lleida, que va començat ja diumenge passat, amb aquell anunci a pàgina sencera de l’opositor nacionalista, recordant que ja al 1987, el PSC va dur un eslògan semblant; segurament els seus assessors se n’adonen ara, quan l’han vist publicat, que recordar el bienni negre a que es veure sotmesa la ciutat de Lleida, amb una aliança de CiU amb els Freixistes (si fonèticament sona igual al que penseu i no us equivoqueu en atribuir-li aquest paradigma ideològic), de qui ara aplega al que va ser el numero 5 en les seves pròpies llistes, no és un bon record en l'identitari social de la ciutat de Lleida, que ho té guardat en el racó més fosc de la memòria.

És molt més que probable que la que els politòlegs i sociòlegs, anomenem la llei del silenci hagi fet el seu efecte entorn del candidat que neteja les parets del palau com si fos una obra transcendent i per la posteritat, l’única per altra banda en un mandat que brilla per l’absència de circumstàncies a recordar, quina pena que s’hagi perdut d’aquesta manera el temps, però com deia ahir mig en broma, mig en serio tot sopant amb uns amics, ja ha posat a la façana el color que ha de tenir el nou govern de la Diputació provincial, una façana que va tenir un bon article publicat al diari Segre i que firma el portaveu socialista Miquel Aguilà amb el títol “la fatxada del president”, que ha rebut una resposta estrambòtica, molt allunyada del que plantejava el diputat socialista.

Segurament l’intent del diari La Mañana, de burxar contra l’anomenada àrea Metropolitana de l’Alcalde Ros, no surti el mateix efecte que va tenir en l’any 1.991 quan es va atacar la lògica de la Lleida ciutat regió de Siurana. Ara, el model de Xarxa de Municipis o de Comunitat de Municipis com els hi agrada de dir als experts que treballen en el desenvolupament del concepte polític creat pel PSC de la ciutat Lleida, en connivència i complicitat amb tota la gent de progrés del territori, és el concepte que aplega, sense cap dubte, molta més sintonia que el d’aleshores, malgrat el meu amic Ros s’entesti en denominar-lo Àrea Metropolitana, perquè és un concepte polític que es sustenta, com també per altra banda refereix l’alcalde Àngel Ros , en el principi de cooperació, asimetria i voluntarietat, partint substancialment de models experimentals que ens son propers, per dimensions, com ara l’experiència d’Aix en Provence a França i que ja reflecteix al nostre territori un model, el consorci del transport. Si a la notícia en primera plana li afegim la fotografia a sota del nacionalista fent palmes veiem com una vegada més i van…… aquest diari fa una aposta clara i decidida per un dels candidats en lliça, o més ben dit contra un dels candidats en lliça i ho lamento perquè de tant en tant hi publico algun article i en conec la gent que hi treballa ; què hi farem!

La Regidora Montse Parra, posa en evidència la necessitat que al menys una de les persones que el candidat nacionalista inclou en les seves llistes, hauria de deixar un càrrec en el que ha de tenir la confiança de totes les institucions a les que representa, parlem de la directora del Museu Diocesà, certament no parlem d’incompatibilitats, però si d’estètica, per no dir ètica professional, certament la directora deu el seu lloc a un consorci que inclou diferents sensibilitats polítiques i ideològiques per tant una renuncia, encara que fos transitòria seria una bona solució, tot i que no m’agrada, per altra banda fer especials referències a qui es triat per anar en una llista, com tampoc als sous que, oficials per altra banda, cobren les persones que gestionen les institucions, càrrecs d’alta direcció amb menor o major fortuna intel·lectual.