L’estructura política de l’administrativisme espanyol, veu en les fons dels codis napoleònics que defineixen al país veí una dinàmica que ha permès de configurar el que per a ells ha estat en la darrera dècada un procés de desconcentració administrativa, l’anomenada descentralització, que implica dinàmiques de gestió política, sense un context legislatiu que continua emanant de les directrius de l’Assemblea Nacional que continua detentant aquesta prerrogativa.
En el nostre cas, aquest accent del Dret administratiu espanyol, ens permet, per altra banda, dibuixar uns territoris en els que els conceptes de cooperació i coordinació, definits en els diferents àmbits en els que s’estructura el territori. Certament aquesta és una aposta política que no necessita, d’entrada empara legislativa, donada la possibilitat que ofereix la codificació, que va molt més enllà dels conceptes emprats en el veí país, i hi va perquè la utilització d’aquests criteris polítics de gestió ens hauria de permetre entre totes les administracions “polítiques”, l’instrumentalització de diferents ens necessaris, com ho és el Consorci del Transport, en àmbits que abasten el nivell de servei que un territori demanda en el segle XXI: comunicacions en l’àmbit de la mobilitat i les noves tecnologies, redimensionament de la gestió del sòl i de la industrialització, la recerca de nous nínxols laborals i de negoci, de la mà d’ens com el PCITAL, al que haurà de coordinar-se ara el CEEI i amb el que ho fa ja La universitat de Lleida, com també l’estructura de la formació professional o el disseny de polítiques adequades d’oferta turística, entre d’altres, el que ens permet de veure que es tracta d’un projecte transversal, també a la ciutat de Lleida, com en les institucions territorials..
S’està parlant en definitiva de la posada en valor d’una determinada dimensió territorial i demogràfica a través d’instruments que els tenim a l’abast, que segurament a mig termini faran imprescindible la creació d’un instrument coordinador de tipus metropolità o d’altri, però ha de ser un projecte en el que, per primera vegada s’hi poden veure aplegades totes les administracions i per tant amb una aportació de coneixement i recursos que fan absolutament viable aquest disseny que, per altra banda, ens estava exigint la llei, però la visió a curt termini de determinades polítiques i, com no, la manca de perspectiva política no partidista, havia malbaratat.
Avui Àngel Ros, publica un article que titula “la Regió de Lleida” i assenta les bases polítiques d’aquest filosofia administrativista que pretén de coordinar el eixos nodals, aquella xarxa nodal de municipis que és definitòria del nostre territori, un article que, sense pretensions tecnicistes, ha de permetre a tothom d’entendre que ens hem de ficar tots i totes mans a l’obra per dissenyar aquest nostre futur, que serà el present dels nostres fills. Us el recomano.
En el nostre cas, aquest accent del Dret administratiu espanyol, ens permet, per altra banda, dibuixar uns territoris en els que els conceptes de cooperació i coordinació, definits en els diferents àmbits en els que s’estructura el territori. Certament aquesta és una aposta política que no necessita, d’entrada empara legislativa, donada la possibilitat que ofereix la codificació, que va molt més enllà dels conceptes emprats en el veí país, i hi va perquè la utilització d’aquests criteris polítics de gestió ens hauria de permetre entre totes les administracions “polítiques”, l’instrumentalització de diferents ens necessaris, com ho és el Consorci del Transport, en àmbits que abasten el nivell de servei que un territori demanda en el segle XXI: comunicacions en l’àmbit de la mobilitat i les noves tecnologies, redimensionament de la gestió del sòl i de la industrialització, la recerca de nous nínxols laborals i de negoci, de la mà d’ens com el PCITAL, al que haurà de coordinar-se ara el CEEI i amb el que ho fa ja La universitat de Lleida, com també l’estructura de la formació professional o el disseny de polítiques adequades d’oferta turística, entre d’altres, el que ens permet de veure que es tracta d’un projecte transversal, també a la ciutat de Lleida, com en les institucions territorials..
S’està parlant en definitiva de la posada en valor d’una determinada dimensió territorial i demogràfica a través d’instruments que els tenim a l’abast, que segurament a mig termini faran imprescindible la creació d’un instrument coordinador de tipus metropolità o d’altri, però ha de ser un projecte en el que, per primera vegada s’hi poden veure aplegades totes les administracions i per tant amb una aportació de coneixement i recursos que fan absolutament viable aquest disseny que, per altra banda, ens estava exigint la llei, però la visió a curt termini de determinades polítiques i, com no, la manca de perspectiva política no partidista, havia malbaratat.
Avui Àngel Ros, publica un article que titula “la Regió de Lleida” i assenta les bases polítiques d’aquest filosofia administrativista que pretén de coordinar el eixos nodals, aquella xarxa nodal de municipis que és definitòria del nostre territori, un article que, sense pretensions tecnicistes, ha de permetre a tothom d’entendre que ens hem de ficar tots i totes mans a l’obra per dissenyar aquest nostre futur, que serà el present dels nostres fills. Us el recomano.
