El calendari de l'eternitat

Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.

Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.

MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier

Estimar-ho tot.

Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.

El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.

Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.

M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.