Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.
El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.
Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.
M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.
El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.
Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.
M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.
