Arquetipus rituals i simbòlics

La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....

Hi ha qui diu que els nostres no són sinó arquetips rituals, simbòlics, que s’ancoren en el subconscient col·lectiu i com es desenvolupen al llarg de generacions, despertant per generació espontània, un trànsit entre el passat i el futur que acaba sempre amb la referència a la relació materno-filial, com un vincle secular i transmissor de coneixement imperceptible d’aquell intangible que, però, dóna un valor intrínsec fins a les coses més mundanes i vulgars, entenent-ho com a res de vàlua mesurable en el context de l’ordre dels valors o en lo econòmic mateix.

En el llenguatge hem pogut objectivar els somnis, també les realitats, però molt probablement aquell coneixement transmès d’una manera oral que s’acumula en sessions de convivència de la que també, de vegades, han participat els avis, perquè són ells els que aporten, tanmateix, una autèntica experiència de vida, i on el "mitos" esdevé cultura, abraçat a la vida mateixa que ens transmet la memòria. És com descobrir que som posseïdors d’un secret etern i permanent que nosaltres mateixos tindrem en obligació de transmetre a les generacions futures, per a bé i per a mal.

És aquell itinerari on se’ns descriu la vida pas a pas, és on comences a percebre que la capacitat de discernir va estretament lligada a la viabilitat mateixa de la nostra seqüència vital i alhora transcendent, com el pes inexorable d’una paternitat llunyana i distant, propera alhora, comuna tanmateix, diversificada en els llenguatges, condemnant-nos d’alguna manera a ventilar les estances enclaustrades, per a recollir aire nou i fresc, aire que de nou ens abraci com ens permeti una nova perspectiva. El vincle, doncs, ens porta a la recerca de la racionalitat, inscrita en aquella mísera, primigènia i potser foc fonamentada transmissió, que al llarg dels anys acaba representant tot un veritable capital que es fa intransmissible, llevat no sigui en la funció hereditària que el propi mite alberga, és aleshores quan la missió continua, amplificada en aquell trànsit que es pretén del model d’evolució social...

Ciclicitat

En la dialèctica acadèmica sobre la ciclicitat dels processos històrics, de igual forma com les campanes de Gauss ens identifiquen el procés evolutiu de tot cicle paradigmàtic, ens cal revisar els textos antics, com aquells que ens descrivien les anàlisi que es feien sobre el particular ja en el segle XV, per a poder descobrir com hi ha una determinada defensa d’aquella ciclicitat. En aquest context trobem a Francesco Guicciardini[1], polític i historiador, vinculat a la saga dels Medicci, que ja escrivia l’any 1.521: “canviats només els rostres i els colors superficials, les coses tornen totes sempre idèntiques. No veiem cap característica que no s’hagi vist ja en altres temps. Però al canviar els noms i les figures de les coses, només els homes prudents les reconeixen. Sens dubte, però, la història és bona i útil, perquè et posa al davant i et fa reconèixer i veure el que mai no havíem conegut ni vist”.

De la mateixa manera com observem que el concepte de ciclicitat és un concepte emprat en la geologia, la seva significació en tant que atribut de les seccions estratigràfiques que mostren repeticions molt semblants en escales molt diverses ens duu a les teories de Schwarzacher[2] qui ens relata com aquella ciclicitat cobra vigència com a principi rector dins de la teoria geològica amb molta més acceptació que l’uniformitarisme. És en la clau de l’estudi de la historia del pensament i de les idees, on descobrim per tant aquella vigència interpretativa, com també la trobem en la dimensió antropològica i/o arqueològica de determinats estudis científics com ara sobre Mesoamèrica, com el que fa Fernando Lòpez[3], qui recull les paraules de Anna Chapman : "el modelo debe empezar con la secuencia a partir del siglo XVI y abarcar épocas anteriores como ya lo han propuesto muchos investigadores, tocando temas de interés especial, entonces cualquiera de las secuencias puede referirse al pasado anterior o posterior a su época. Es decir, aunque las diferentes secuencias estarían necesariamente situadas en un tiempo delimitado, ellas deberían ofrecer una cierta apertura hacia el pasado y hacia el futuro" [4] .


[1] Guicciardini, Francesco a Nicolàs Maquiavelo, 18 de maig de 1.521 a Niccolò Machiavelli, Opere, edició de Franco Gaeta, Turí, 1.984, vol III, pg. 525
[2] Schwarzacher, W. Repetition and cycles in the stratigrapy. Earth Science Reviews nr. 50. 2000. pag. 51-75
[3] López Aguilar, Fernando y Guillermo Bali, “Mesoamérica. Una visión desde la teoría de la complejidad”, en Ludus Vitalis III, 5, 1995, pp. 83-102.

[4] Chapman, Anne, “Mesoamérica, ¿Estructura o historia?”, en La validez teórica del concepto de Mesoamérica. XIX Mesa Redonda de la Sociedad Mexicana de Antropología, México, INAH, (Científica, 198), 1990, pp. 21-34.

Notes V: Gestió d'emocions i sentiments

Les campanyes electorals diuen els experts que mobilitzen només i de manera directa un 3% de l’electorat proporcionalment a la relació amb la incidència mateixa dels grups que hi són presents en la pugna electoral i respecte del còmput de les proporcions en la representació real que tenen. Però resulta evident que s’han convertit en gestores d’emocions, més que en el elements exponencials de programes, definició, la de la gestió de programes atribuïda al professor Tierno Galvan.

Aquesta variable electoral, el període electoral en sí mateix, defineix ben poc, si tenim present el convenciment ciutadà més que no pas científic de l’allunyament progressiu de les polítiques, o de l’interès d’aquestes respecte de l’opinió del ciutadà mitjà, que, suposadament passa de les campanyes i dels partits, com passa, tot val a dir-ho de tota interacció social, des de les comunitats de propietaris, fins a les Ampes, passant per l’associacionisme corporatiu, de barri, etc.

El model individualista, que en sí mateix no representa cap greuge en la definició social i alhora si una crítica a la participació mateixa i a l’establiment d’una dialèctica generalista, és difícil de confraternitzar amb les dinàmiques actuals del model de societat de l’oci i a l’hora de societat post moderna, societat un xic distinta de la societat que podria emprendre aquella revolució definitiva que va predir Marx però que tampoc és una societat dòcil ni una societat dormida, és una societat observant i poc formada en les dinàmiques del vot, en opinió d'alguns experts

Un dels greuges compartits per la política, pels polítics és la necessitat de saber, de preveure comportaments i si l’interlocutor pot ser un especialista, politòleg o sociòleg, prop de les comtesses electorals és sovint abordat sobre les seves percepcions, però les seves percepcions han de ser necessàriament prediccions, com si el resultat polític pogués ser predit com ho són l’evolució de les isòbares. Difícilment cap estudi pot predir, com de vegades lleugerament ho fan alguns, alguna cosa que comporta tantes variables en contradicció com imprevisible la participació mateixa de la ciutadania o la capacitat de mentida que hi pot haver en els sondejos que sovint es plantegen.

Per posar un exemple, és difícilment comparable un estudi de multipartits a un estudi de bipartits o per entendre-ho millor, un estudi parlamentari respecte d’un estudi presidencialista en la seva final, com per exemple la francesa, de fet el marge d’error no estadístic varia substancialment com també les variables en joc, i la dimensió mateixa de l’univers, la mostra, com la transmissió percentual respecte de les contingències possibles.

El tensionament en aquest procés electoral en el que ens trobem és obvi i el model dual queda de manifest, a partir, també d’un procés carismàtic limitat, val a dir que el carisma al meu entendre és inversament proporcional al nivell de coneixement que els experts i els mèdia tenen dels models polítics i per tant substantivament distints de moments com ara la primera dècada constitucional, per exemple, o moments de tensió a nivell mundial com ara la guerra freda i els seus efectes sobre el sorgiment de líders carismàtics; evidentment aquesta opinió meva és opinable i discutible, donat que abasta també aspectes científics que van més enllà de la Ciència Política i la Sociologia, com ara la Psicologia i l’Antropologia, però, si més no, figura en les agendes de les investigacions socials.

Tot i així, considerant que no existeix una espiral de silenci, al menys evident, i tenint en compte l’avaluació de dades objectives com pot ser el nivell d’acceptació política de la presidència del govern sortint respecte del candidat opositor, l’evidència ens posa de manifest que amb l’actual nivell de tensionament el resultat de les forces polítiques podria posicionar en un mateix o similar escenari de sortida a l’actual situació parlamentària a les dues forces majoritàries en una forquilla oscil·lant al meu entendre a partir del nou escenari electoral del Partit Socialista respecte del Partit Popular, la confirmació de la qual determinaria l’establiment d’aliances de govern amb els grups minoritaris per una banda i els grups regionalistes per l’altra, al meu entendre a partir de la posició resultant en l’espectre electoral final.

En l’escenari català, si l’entenem com un univers propi, com en l’univers espanyol, la capacitat de mobilització reforça les teories que ens trobem davant de gestió de sensacions i sensibilitats i com aquest valor distingeix notablement de la lluita programàtica, si entenem que el ciutadà mitjà entén pròpiament el discurs d’allò que té un real efecte sobre les seves pròpies expectatives, les personals, les individuals i difícilment sobre les grupals o societàries, llevat d’aspectes simbiòtics o exclusivament identitaris, entenent si més no per identitaris, aquells que defineixes la seva localització i no pas com un element nacional/no nacional.

Segurament l’escala d’abscisses pot resultar discutible i més si tradicionalment el quadre nacional/no nacional i el quadre dreta/esquerra ha estat substancialment supeditat a l’intepretació dels resultats provinents especialment de les comunitats històriques. Aquesta tendència d’estudi marca una inflexió vàlida en la realitat autonòmica, però potser cada vegada menys en el context estatal, on el model dreta/esquerra, liberal/progressista, té cada vegada una major vigència i predicament, recuperant una dinàmica pròpia present en aquests escenaris en confrontacions anteriors a les darreres dues legislatures.

Publicat en audio a Onda Cero Lleida.

La lògica de les coses

La mobilitat social ascendent i descendent de la teoria clàssica escenificada en un ascensor

La lògica de les coses apunta sempre la necessitat de la recerca del saber, de la cerca de l’instint per a esbrinar el tot o la part, les essències mateixes del que ens envolta, per poder configurar una societat en la que els conceptes holístics no siguin precisament aquells que determinin les responsabilitats futures ni els ancoratges en els que ancorar cada un dels membres de la mateixa.

Segurament la interpretació de la lluita de classes, entesa a partir del determinisme científic, té alguna cosa a dir malgrat la conceptualització hagi quedat desfasada i els models d’estamentació de la societat segueixi paràmetres diferents als que van configurar le societats dels segles XIX i XX; és important que la consciència de classe, a partir dels nous ítems pugui ser assumida de manera clara pels components de la mateixa deixant de banda aquelles estructuracions artificioses fruit més dels objectius del màrqueting i del mercat que de la veritable anàlisi de la societat, tant des del punt de vista antropològic com des del punt de vista sociològic.

Descobrir doncs que la majoria de la societat composa un estament anomenat classe obrera, segurament distinta de la classe obrera fabril, fordista que va definir la classe obrera o baixa que ens interpreten els grundiβe marxistes per englobar tot allò que el “desarrolisme”, que els “new deals”, ens van configurar com una classe mitjana, que alhora nodria tot l’estament menys adinerat de països com els nostres, els moderns “sans coulottes” no hauria de ser cap sorpresa, seria doncs descobrir uns models en els que aquesta nova classe obrera es contrapesa a dues classes; la nova classe mitjana que configura la classe corporativa, aquella que sense ser titular dels mitjans de producció executa les polítiques com si detentessin aquests mitjans i el diferencia de la classe obrera unes altes rendes, encara derivades del treball, si el valor afegit de les seves rendes poden ser considerades així; aquesta classe comptabilitza la seva existència amb la tradicional classe alta, que no deriva de valors polítics sinó econòmics, configurant un estament detentador de la major part de la riquesa real i efectiva.

Aquesta és la lògica de les coses que ens configura una societat nova, ligada a determinats ítems com ara l'estabilitat econòmica, l'estabilitat presupostària, l'estabilitat de preus i l'estabilitat inflaccionista, afectats tots els criteris anteriors per l'estabilitat financera sota regulació efectiva del banc central europeu i els bancs centrals dels respectius membres de la Unió. En aquest context una bona gestió computable en base a la comparança amb el creixement PIB i PNB, ens determinen la qualitat d'una gestió gubernamental ara que seran convocades noves eleccions. Siguem optimistes, mirem en positiu, sense oblidar la lògica de les coses i que les bledes no cotitzen en borsa.

Bibliografies

Las nuevas clases medias. (ISBN 8422940132). Tezanos, José Felix. Educusa. Madrid. 1973

Escuela, Ideologia y Clases sociales en España ( ISBN 8434416727) Lerena Aleson, Carlos. Ariel. Madrid. 1976

Las clases sociales nuevas aproximaciones teoricas. Val Burris, Philippe. Swedish Agency for Research Co-operation (SAREC)". 1993

Estratificación social y desigualdad. Harold R. Kerbo. Mcgraw-Hill. Madrid. 1998

Farigola i mel.

Deien les padrines que la bona farigola és aquella que es collia per dijous sant, no tant per la santedat que l’església podia atribuir a aquell dia que varia pr l’adscripció lunar, si més no per la coincidència amb una determinada proximitat allunyament dels solsticis, i molt probablement per la qualitat i les propietats que en funció d’aquella rotació podia adquirir aquesta herba útil com una bona desinfectant. Quan de nen escoltes aquestes histories, et resulta difícil de poder saber, de poder comprendre aquestes tradicions ancestrals, perquè en l’àmbit de la discussió antropològica, aquesta si que pot considerar-se una tradició que malgrat la seva cristianització, es remunta als primers pobladors que veien en les herbes, en les plantes les possibilitats i propietats terapèutiques que nosaltres podem trobar en la indústria farmacèutica.

La combinació de les propietats naturals dels productes de la terra, lluny del parany que ens pugui portar a defugir el progrés, resulten acurades en determinades circumstàncies, i de fet la utilització complementaria resulta adient si tenim en compte que apleguen al seu entorn tot un seguit de paràmetres que potser ni en les nostres dietes diàries aconseguim d’acomplir, de fet la combinació per exemple dels efectes beneficiosos de la mel que ha estat emprada al llarg de la historia per les seves característiques vinculades a l’estimulació i la força, juntament amb la farigola pot acabar sent un bon tònic per a les malalties de l’època de l’any en que vivim.

Estimar-ho tot.

Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.

El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.

Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.

M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.