Escenaris electorals: el fenòmen Laporta

Si ens remuntem a la Declaració de Drets i Deures del Home i del Ciutadà que recull la Constitució republicana francesa de 1795; en l’article 20 d’aquell preàmbul constitucional es deia que “cada ciutadà té el dret igual de concórrer, de manera mediata o immediata, a la formació de la llei....”; aquest precepte s’incardina amb els principis de llibertat i igualtat que resulten immanents en els identitaris socials.

Les constitucions modernes han ressaltat el procés de mediació i interpretació de la realitat política a través dels partits polítics, si bé que hi comença a haver una certa contestació social a aquesta moderna proposició en favor del model de “mandat” i de “responsabilitat” dels servidors públics, podent afirmar que la segona dècada del segle XXI planteja una nova manera de veure als responsables polítics, més enllà del compromís partidari.

En l’eix de les abscisses del mapa electoral a Catalunya, cal tenir present que un ítem important en l’ electoralitat és el nivell de coneixement dels corresponents candidats, aspecte que Laporta ha estat treballant abastament, per raons òbvies, el que li atorga un nivell de coneixement públic rellevant, necessari i imprescindible, diria jo, per afrontar aquest tipus de repte, si es donés el cas.

Des de l’àmbit de la sociologia electoral, és un fet intranscendent que durant el seu mandat, s’hagi deixat veure en esdeveniments de caire polític. Els escenaris polítics, però, en el marc de la comunicació política, no es diferencien tant d’aquells escenaris que configuren l’agenda social del personatge, fins i tot en aspectes que podrien semblar tant allunyats dels codis polítics com la rivalitat mateixa en la realitat esportiva, com la que es dóna com a component més “polític” en la pròpia composició de les directives i en els processos “electorals” que els són propis per a l’accés a les direccions de les entitats esportives d’aquest nivell.

No sabria dir si hi ha estudis o tesis que ens parlin dels elements que defineixen des d’una perspectiva sociològica un club com el F. C. Barcelona; de fet per les declaracions dels presidents anteriors, sembla que hi ha una certa història política oculta en la direcció d’aquest club al llarg de la seva llarga trajectòria, que de ser revelada ens permetria conèixer aspectes que ens clarificarien aquest i altres de la identificació ideològica i/o nacional de les diferents directives que ha tingut.

Seria, tanmateix, molt interessant de veure quina és la relació d’un club de significació “mundial” com el Barça amb el poder polític i veuríem, potser, que no podríem obviar un determinat “perfil” catalanista que en defineix l’entramat social que configura aquesta entitat esportiva sempre esbrinant-ho a partir d’estudis rigorosos no apriorístics.

Un bon comunicador acostuma a establir relacions empàtiques amb el seu públic, interactuant amb ell en un moment determinat, sigui quin sigui l’àmbit de que es tracti. Alguns analistes en matèria de lideratge ens avisen de la necessitat de diferenciar, però, el carisma, de les habilitats especials per al lideratge, tot i que aquestes necessiten, tanmateix, d’una bona dosi de capacitat comunicativa. La concepció moderna de lideratge abunda també en la capacitat de conceptuar el seu entorn i en l’establiment de principis de dinamització del mateix.

Efectivament, amb Laporta, ens troben davant d’un possible lideratge, entre d’altres factors, perquè se n’aprecien alguns trets bàsics, però que són alhora també pròpies de qui té un fàcil accés als “mass mèdia”; un estudi acurat sobre la percepció de lideratge ens hauria de dur a altres aspectes distints als que la imatge pública ens projecta que configura tot un seguit de pre-judicis que ens en podrien falsejar la interpretació.

El moviment independentista de rel democràtica que es dóna a Catalunya ha viscut moments de gran projecció mediàtica en els darrers mesos per raons òbvies: ens trobem en moments preelectorals - no oblidem que al 2010 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya-, per tant aquest clúster electoral que és l’ independentisme, també beu de la realitat pròpia d’aquest processos, processos que acostumen a ser intangibles, és a dir, sense que es faci d’entrada referència implícita cap a la realitat electoral, però on totes les posicions que es prenen en el tauler d’escacs de la realitat política afecten, com no, a les distintes possibilitats dels eixos ideològics i/o nacionals.

Com a científic social l’existència o no d’aquesta força que acostuma a identificar-se com “emergent”, la definiria com a “latent” i aquesta no es veurà si no és en els resultats que n’obtingui en els processos electorals, bé alliberada de la disciplina dels partits, bé en el marc propi de la disciplina dels partits, o bé incidint en la pròpia disciplina dels partits com un moviment social extern i la necessitat o no de lideratge aniria en funció del model que es prengués.

Ningú en l’àmbit científic ha pogut arribar a determinar mai quins són els ítems que porten als ciutadans a fer confiança a un o altre candidat polític. En democràcies avançades com la nord americana, tot i que el seu sistema beu de principis que van ser inspirats fa més de dos-cents anys, la rivalitat mateixa estableix “per se” aspectes de confiança/desconfiança en un determinat candidat, sense perdre de vista una variable com és el context electoral en el que es desenvolupa el procés i tots els ítems que afecten a la vida dels electors.

El nostre model no deixa en el candidat aquesta responsabilitat que és exigible en altres contrades, de manera que la confiança/desconfiança s’aventura més en l’aspecte partidari i en menor mesura en l’ideològic, així la realitat de la seva dimensió personal, de la seva experiència, a diferència del que succeeix en el model nord americà, queda sempre en un segon pla, amb sobrats exemples que podrem trobar en el mapa polític català i espanyol.

La realitat dels partits polítics consolidats en l’escenari català i/o espanyol no és diversa, encara que pugui semblar-ho. Les dinàmiques internes d’organització difereixen en aspectes poc rellevants i tots ells disposen de mecanismes que, amb un cert maquillatge participatiu, estableixen per definició que les candidatures són decisions de les cúpules dels partits.

Tots els partits en un o altre moment han incorporat en les seves llistes electorals i en els diferents nivells d’elecció als que podríem anomenar “independents”, que ho són, de fet, en major o menor mesura de les estructures partidàries; independents que en essència responen a vincles establerts a partir de relacions interpersonals o socials que els acaben portant a la integració en les respectives llistes amb conformació o no de militància, segons el cas, tot i que resulta complicat de determinar, per raons obvies, quina serà la posició que podria arribar a prendre Laporta.

Les forces que es mesuraran en l’escenari polític català estan prou definides i els seus clústers amb unes masses electorals perfectament configurades, que es mouen a partir de motivacions abastament identificades, amb una possibilitat de vot dual o d’intercanvi també molt delimitat en l’escenari que ens ocupa.

La realitat dels eixos ideològics/nacionals i la realitat de les circumstàncies amb les que s’arribarà al procés electoral, ens configurarà un mapa que pot anar des de la complexitat més absoluta, per fer-ho més entenedor: la realitat italiana de la dècada dels vuitanta, amb partits mitjans i petits fortament radicalitzats, fins a la prefiguració clàssica del model representatiu català de “penta” o “hexa” partit, amb dues forces significades.

En tot cas és aquest un moment interessant que conforma el primer procés electoral en el context de la recessió econòmica, desprès de les eleccions presidencials nord-americanes, les legislatives alemanyes i potser en coincidència amb les legislatives parcials als Estats Units, el que, encara que pugui semblar que no té cap incidència, la té des de la perspectiva dels identitaris globals en els processos democràtics, a banda, evidentment, dels corresponents ítems propis, que tenen, com no, una importància substancial.

Notes V: Gestió d'emocions i sentiments

Les campanyes electorals diuen els experts que mobilitzen només i de manera directa un 3% de l’electorat proporcionalment a la relació amb la incidència mateixa dels grups que hi són presents en la pugna electoral i respecte del còmput de les proporcions en la representació real que tenen. Però resulta evident que s’han convertit en gestores d’emocions, més que en el elements exponencials de programes, definició, la de la gestió de programes atribuïda al professor Tierno Galvan.

Aquesta variable electoral, el període electoral en sí mateix, defineix ben poc, si tenim present el convenciment ciutadà més que no pas científic de l’allunyament progressiu de les polítiques, o de l’interès d’aquestes respecte de l’opinió del ciutadà mitjà, que, suposadament passa de les campanyes i dels partits, com passa, tot val a dir-ho de tota interacció social, des de les comunitats de propietaris, fins a les Ampes, passant per l’associacionisme corporatiu, de barri, etc.

El model individualista, que en sí mateix no representa cap greuge en la definició social i alhora si una crítica a la participació mateixa i a l’establiment d’una dialèctica generalista, és difícil de confraternitzar amb les dinàmiques actuals del model de societat de l’oci i a l’hora de societat post moderna, societat un xic distinta de la societat que podria emprendre aquella revolució definitiva que va predir Marx però que tampoc és una societat dòcil ni una societat dormida, és una societat observant i poc formada en les dinàmiques del vot, en opinió d'alguns experts

Un dels greuges compartits per la política, pels polítics és la necessitat de saber, de preveure comportaments i si l’interlocutor pot ser un especialista, politòleg o sociòleg, prop de les comtesses electorals és sovint abordat sobre les seves percepcions, però les seves percepcions han de ser necessàriament prediccions, com si el resultat polític pogués ser predit com ho són l’evolució de les isòbares. Difícilment cap estudi pot predir, com de vegades lleugerament ho fan alguns, alguna cosa que comporta tantes variables en contradicció com imprevisible la participació mateixa de la ciutadania o la capacitat de mentida que hi pot haver en els sondejos que sovint es plantegen.

Per posar un exemple, és difícilment comparable un estudi de multipartits a un estudi de bipartits o per entendre-ho millor, un estudi parlamentari respecte d’un estudi presidencialista en la seva final, com per exemple la francesa, de fet el marge d’error no estadístic varia substancialment com també les variables en joc, i la dimensió mateixa de l’univers, la mostra, com la transmissió percentual respecte de les contingències possibles.

El tensionament en aquest procés electoral en el que ens trobem és obvi i el model dual queda de manifest, a partir, també d’un procés carismàtic limitat, val a dir que el carisma al meu entendre és inversament proporcional al nivell de coneixement que els experts i els mèdia tenen dels models polítics i per tant substantivament distints de moments com ara la primera dècada constitucional, per exemple, o moments de tensió a nivell mundial com ara la guerra freda i els seus efectes sobre el sorgiment de líders carismàtics; evidentment aquesta opinió meva és opinable i discutible, donat que abasta també aspectes científics que van més enllà de la Ciència Política i la Sociologia, com ara la Psicologia i l’Antropologia, però, si més no, figura en les agendes de les investigacions socials.

Tot i així, considerant que no existeix una espiral de silenci, al menys evident, i tenint en compte l’avaluació de dades objectives com pot ser el nivell d’acceptació política de la presidència del govern sortint respecte del candidat opositor, l’evidència ens posa de manifest que amb l’actual nivell de tensionament el resultat de les forces polítiques podria posicionar en un mateix o similar escenari de sortida a l’actual situació parlamentària a les dues forces majoritàries en una forquilla oscil·lant al meu entendre a partir del nou escenari electoral del Partit Socialista respecte del Partit Popular, la confirmació de la qual determinaria l’establiment d’aliances de govern amb els grups minoritaris per una banda i els grups regionalistes per l’altra, al meu entendre a partir de la posició resultant en l’espectre electoral final.

En l’escenari català, si l’entenem com un univers propi, com en l’univers espanyol, la capacitat de mobilització reforça les teories que ens trobem davant de gestió de sensacions i sensibilitats i com aquest valor distingeix notablement de la lluita programàtica, si entenem que el ciutadà mitjà entén pròpiament el discurs d’allò que té un real efecte sobre les seves pròpies expectatives, les personals, les individuals i difícilment sobre les grupals o societàries, llevat d’aspectes simbiòtics o exclusivament identitaris, entenent si més no per identitaris, aquells que defineixes la seva localització i no pas com un element nacional/no nacional.

Segurament l’escala d’abscisses pot resultar discutible i més si tradicionalment el quadre nacional/no nacional i el quadre dreta/esquerra ha estat substancialment supeditat a l’intepretació dels resultats provinents especialment de les comunitats històriques. Aquesta tendència d’estudi marca una inflexió vàlida en la realitat autonòmica, però potser cada vegada menys en el context estatal, on el model dreta/esquerra, liberal/progressista, té cada vegada una major vigència i predicament, recuperant una dinàmica pròpia present en aquests escenaris en confrontacions anteriors a les darreres dues legislatures.

Publicat en audio a Onda Cero Lleida.