Les campanyes electorals diuen els experts que mobilitzen només i de manera directa un 3% de l’electorat proporcionalment a la relació amb la incidència mateixa dels grups que hi són presents en la pugna electoral i respecte del còmput de les proporcions en la representació real que tenen. Però resulta evident que s’han convertit en gestores d’emocions, més que en el elements exponencials de programes, definició, la de la gestió de programes atribuïda al professor Tierno Galvan.
Aquesta variable electoral, el període electoral en sí mateix, defineix ben poc, si tenim present el convenciment ciutadà més que no pas científic de l’allunyament progressiu de les polítiques, o de l’interès d’aquestes respecte de l’opinió del ciutadà mitjà, que, suposadament passa de les campanyes i dels partits, com passa, tot val a dir-ho de tota interacció social, des de les comunitats de propietaris, fins a les Ampes, passant per l’associacionisme corporatiu, de barri, etc.
El model individualista, que en sí mateix no representa cap greuge en la definició social i alhora si una crítica a la participació mateixa i a l’establiment d’una dialèctica generalista, és difícil de confraternitzar amb les dinàmiques actuals del model de societat de l’oci i a l’hora de societat post moderna, societat un xic distinta de la societat que podria emprendre aquella revolució definitiva que va predir Marx però que tampoc és una societat dòcil ni una societat dormida, és una societat observant i poc formada en les dinàmiques del vot, en opinió d'alguns experts
Un dels greuges compartits per la política, pels polítics és la necessitat de saber, de preveure comportaments i si l’interlocutor pot ser un especialista, politòleg o sociòleg, prop de les comtesses electorals és sovint abordat sobre les seves percepcions, però les seves percepcions han de ser necessàriament prediccions, com si el resultat polític pogués ser predit com ho són l’evolució de les isòbares. Difícilment cap estudi pot predir, com de vegades lleugerament ho fan alguns, alguna cosa que comporta tantes variables en contradicció com imprevisible la participació mateixa de la ciutadania o la capacitat de mentida que hi pot haver en els sondejos que sovint es plantegen.
Per posar un exemple, és difícilment comparable un estudi de multipartits a un estudi de bipartits o per entendre-ho millor, un estudi parlamentari respecte d’un estudi presidencialista en la seva final, com per exemple la francesa, de fet el marge d’error no estadístic varia substancialment com també les variables en joc, i la dimensió mateixa de l’univers, la mostra, com la transmissió percentual respecte de les contingències possibles.
El tensionament en aquest procés electoral en el que ens trobem és obvi i el model dual queda de manifest, a partir, també d’un procés carismàtic limitat, val a dir que el carisma al meu entendre és inversament proporcional al nivell de coneixement que els experts i els mèdia tenen dels models polítics i per tant substantivament distints de moments com ara la primera dècada constitucional, per exemple, o moments de tensió a nivell mundial com ara la guerra freda i els seus efectes sobre el sorgiment de líders carismàtics; evidentment aquesta opinió meva és opinable i discutible, donat que abasta també aspectes científics que van més enllà de la Ciència Política i la Sociologia, com ara la Psicologia i l’Antropologia, però, si més no, figura en les agendes de les investigacions socials.
Tot i així, considerant que no existeix una espiral de silenci, al menys evident, i tenint en compte l’avaluació de dades objectives com pot ser el nivell d’acceptació política de la presidència del govern sortint respecte del candidat opositor, l’evidència ens posa de manifest que amb l’actual nivell de tensionament el resultat de les forces polítiques podria posicionar en un mateix o similar escenari de sortida a l’actual situació parlamentària a les dues forces majoritàries en una forquilla oscil·lant al meu entendre a partir del nou escenari electoral del Partit Socialista respecte del Partit Popular, la confirmació de la qual determinaria l’establiment d’aliances de govern amb els grups minoritaris per una banda i els grups regionalistes per l’altra, al meu entendre a partir de la posició resultant en l’espectre electoral final.
En l’escenari català, si l’entenem com un univers propi, com en l’univers espanyol, la capacitat de mobilització reforça les teories que ens trobem davant de gestió de sensacions i sensibilitats i com aquest valor distingeix notablement de la lluita programàtica, si entenem que el ciutadà mitjà entén pròpiament el discurs d’allò que té un real efecte sobre les seves pròpies expectatives, les personals, les individuals i difícilment sobre les grupals o societàries, llevat d’aspectes simbiòtics o exclusivament identitaris, entenent si més no per identitaris, aquells que defineixes la seva localització i no pas com un element nacional/no nacional.
Segurament l’escala d’abscisses pot resultar discutible i més si tradicionalment el quadre nacional/no nacional i el quadre dreta/esquerra ha estat substancialment supeditat a l’intepretació dels resultats provinents especialment de les comunitats històriques. Aquesta tendència d’estudi marca una inflexió vàlida en la realitat autonòmica, però potser cada vegada menys en el context estatal, on el model dreta/esquerra, liberal/progressista, té cada vegada una major vigència i predicament, recuperant una dinàmica pròpia present en aquests escenaris en confrontacions anteriors a les darreres dues legislatures.
Publicat en audio a Onda Cero Lleida.
.jpg)
