Com les grans obres, els
sentiments profunds declaren sempre més d’allò que diuen conscientment. La
constància d’un moviment o d’una repulsió en una ànima es torna a trobar en els
hàbits de fer o de pensar i té conseqüències que l’ànima mateixa ignora. Els
grans sentiments passegen en ells en el seu univers, esplèndid o miserable.
Il·luminen amb la seva passió un món exclusiu
en el que tornen a encontrar el seu clima. Hi ha un univers de l’enveja, de la
ambició, de l’egoisme o de la generositat. Un univers, és a dir, una metafísica
i una actitud espiritual. El que és cert dels sentiments ja especialitzats ho
serà encara més de les emocions tan indeterminades en la seva base, a la vegada
tan confuses i tan “certes”, tan llunyanes i tan “presents” com poder ser les
que ens produeix lo bell o suscita lo absurd. [1]
[1] Camús, Albert*. El mite de Sísif,
Els murs absurds. Editions Gallimard, París, 1951. Editorial Losada, S. A.,
Buenos Aires, 1953. Alianza Editorial, S. A., Madrid, 1951, 1983, 1985. Pag. 8.
ISBN: 84-206-1841-1
(7-11-1913/4-1-1960) fou un novel·lista,
assagista, dramaturg, filòsof i periodista francès nat a Argèlia. En la seva
variada obra desenvolupà un humanisme fundat en la consciència del absurd de la
condició humana. Entre les seves obres destaquen: L’estranger, La pesta,
Un home rebel i La caiguda entre d’altres.
.jpg)
