Segons Sahlins[1], les mercaderies, els objectes de consum operen com a símbols en les societats post modernes, el que establiria el dictat de les relacions socials, per a ell, els capitalistes manufacturaven imatges d’identitat que encara no existien.
En general aquest tipus d’interpretacions de la societat ens avisen de com tendim a considerar pragmàtic allò basat en les nostres preocupacions o interessos; tendim a veure com a purament simbòlic, aspectes com la ideologia, els rituals, els mites, els codis morals, etc. La saviesa atàvica queda substituïda per la direcció que els models visuals pretenen d’imposar, fins i tot en allò relatiu a la opinió pública o més ben dit en allò relatiu a la opinió publicada, ja se sap, en els diferents formats que l’evolució tecnològica ens ofereix.
De fet, doncs, el símbol tendeix cada vegada més a substituir a la idea i per tant a les essències mateixes del pensament, i aquesta no és pas una afirmació retòrica, val a dir, doncs, que aquesta simplificació porta a un reduccionisme vital en les entranyes mateixes de la civilització. Deleuze[2], ens recorda com la filosofia consisteix encara en inventar conceptes. “Jo no he pogut mai ultrapassar la metafísica o contemplar la mort de la filosofia”. La filosofia per ell té una funció que entén com a perfectament actual: la de crear conceptes; “segons ell ningú l’ha poguda substituir, perquè el concepte comporta altres dimensions aquelles que hom percep i el seu efecte”, que són en definitiva las que a ell li interessen i no les imatges. De fet aquella crítica subtil a l’aforisme: “una imatge val més que mil paraules” la sustenta, perquè, com jo, creu que les sensacions i les relacions sobreviuen a aquells que les proposen i els efectes desborden als sentiments i a tot allò que passa, el que difícilment pot ser un concentrat a la carta, el pensament i les idees són quelcom més elaborat i transcendent.
[1] Sahlins, Marshall. Culture and practical reason. University of Chicago press. Chicago. 1976
[2] Deleuze, Gilles, Pourparlers, Minuit. Paris. 1990. pag. 186-187
En general aquest tipus d’interpretacions de la societat ens avisen de com tendim a considerar pragmàtic allò basat en les nostres preocupacions o interessos; tendim a veure com a purament simbòlic, aspectes com la ideologia, els rituals, els mites, els codis morals, etc. La saviesa atàvica queda substituïda per la direcció que els models visuals pretenen d’imposar, fins i tot en allò relatiu a la opinió pública o més ben dit en allò relatiu a la opinió publicada, ja se sap, en els diferents formats que l’evolució tecnològica ens ofereix.
De fet, doncs, el símbol tendeix cada vegada més a substituir a la idea i per tant a les essències mateixes del pensament, i aquesta no és pas una afirmació retòrica, val a dir, doncs, que aquesta simplificació porta a un reduccionisme vital en les entranyes mateixes de la civilització. Deleuze[2], ens recorda com la filosofia consisteix encara en inventar conceptes. “Jo no he pogut mai ultrapassar la metafísica o contemplar la mort de la filosofia”. La filosofia per ell té una funció que entén com a perfectament actual: la de crear conceptes; “segons ell ningú l’ha poguda substituir, perquè el concepte comporta altres dimensions aquelles que hom percep i el seu efecte”, que són en definitiva las que a ell li interessen i no les imatges. De fet aquella crítica subtil a l’aforisme: “una imatge val més que mil paraules” la sustenta, perquè, com jo, creu que les sensacions i les relacions sobreviuen a aquells que les proposen i els efectes desborden als sentiments i a tot allò que passa, el que difícilment pot ser un concentrat a la carta, el pensament i les idees són quelcom més elaborat i transcendent.
[1] Sahlins, Marshall. Culture and practical reason. University of Chicago press. Chicago. 1976
[2] Deleuze, Gilles, Pourparlers, Minuit. Paris. 1990. pag. 186-187
